Mares penedides o paternitats desiguals?

Unes setmanes abans del naixement del meu primer fill, ara fa cinc mesos, es va publicar a Espanya Madres arrepentidas (Reservoir Books, 2016), el llibre de la sociòloga israeliana Orna Donath que, tal com es va presentar a la premsa, “trenca el tabú de les dones que experimenten la maternitat com un error”. El llibre va tenir un ressò notable a la premsa espanyola i a les xarxes socials. Poc després, la BBC escollia com a “dona de l’any” l’escriptora francesa Corinne Maier, famosa pel seu llibre No Kid. 40 buenas razones para no tener hijos (Península, 2008), que també sorgeix, segons ella mateixa ha explicat, del penediment d’haver tingut dos fills ara adolescents.

En les últimes setmanes, el debat ha girat entorn la periodista Samantha Villar i la seva afirmació que, després de tenir bessons, ha perdut qualitat de vida —relat que també ha recollit en un llibre. I com si fos l’esperit del temps, el diari britànic The Guardian publicava fa pocs dies el reportatge “‘It’s the breaking of a taboo’: the parents who regret having children”, recollint els testimonis de Donath, Maier i d’altres, com l’americana Victoria Elder, que es va fer famosa explicant el seu cas al web Quora, i l’alemanya Sarah Fischer, que ha publicat un llibre queixant-se de la “mentida” de la maternitat. Hi ha un corrent de pensament segons el qual la maternitat no és el millor, sinó el pitjor que li pot passar a una dona? Canvi dràstic d’identitat, falta de temps, de diners, de vida pròpia…

Necessitada d’altres models, i amb el nen a la motxilla porta-nadons, començo a llegir (perquè sí, les mares recents també podem llegir), començo a llegir, deia, In Search of Mary. The Mother of all Journeys (Alma Books, 2015), en què l’escriptora Bee Rowlatt pretén homenatjar Mary Wollstonecraft viatjant sola a Escandinàvia amb el seu nadó de menys d’un any. Wollstonecraft (1759-1797) és considerada una de les primeres proto-feministes, i sol ser coneguda per ser la mare de Mary Shelley, i per tant l’àvia de Frankenstein. Què pot haver-hi de més excitant, emancipador i empoderador com a mare que resseguir el viatge, durant el segle XVIII, d’una mare en solitari a la inhòspita Escandinàvia? Tanmateix, aviat descobreixo que “en solitari”, per a la classe mitjana britànica del XVIII volia dir “amb la minyona”, i que la filla, la Frances, Wollstonecraft en realitat la va deixar a Goteborg mentre ella se n’anava, ara sí, sola, a Noruega. D’aquesta realitat Bee Rowlatt en treu un “elephant in the room” (una veritat evident que resta invisible): el fet que, per tal que les mares de classe mitjana puguin tenir un espai professional i intel·lectual propi, els cal externalitzar la cura dels fills. A partir d’aquí, tot el llibre transita per la pregunta de com afecta la maternitat a les altres mares —de classe treballadora— tot visitant barris obrers de l’Anglaterra profunda, i lamentant-se de no poder fer res per les mares als marges fins i tot dels serveis socials, mentre acaba el seu itinerari en un spa naturista a l’aire lliure a la Califòrnia de les reivindicacions socials dels seixanta i setanta.

Però l’elefant a l’habitació en realitat és un altre. És evident que el penediment en la maternitat és un tabú que encara cal trencar. No vull posar en dubte que existeixi, i menys encara la necessitat de parlar-ne. Ara bé, trobo simptomàtic que al costat de moltes d’aquestes mares “penedides” o en lluita per la reconciliació amb la vida professional hi trobem pares absents, negligents o amb feines exitoses i absorbents. No hi ha pares penedits. Hi ha mares amb tres fills, com una de les entrevistades al llibre d’Orna Donath, que esmenten, com de passada, que el seu marit viatja tot el dia per feina, mentre es lamenten de no reconèixer-se en la seva vida anterior. Hi ha mares amb quatre fills, com Bee Rowlatt, que surten a buscar el significat del feminisme de Wollstonecraft al segle XXI, i a reflexionar sobre la possibilitat d’escriure essent mare (“si ho estàs escrivint, no ho estàs essent”), sense prestar cap atenció al fet que, aquí també, el pare té una feina com a periodista que el manté sovint lluny de casa —en realitat, Justin Rowlatt acaba de ser nomenat corresponsal de la BBC al Sud d’Àsia, i no sembla que la paternitat, ni els quatre fills compartits amb Bee, hagin estat un impediment per aconseguir-ho. Hi ha mares abandonades, com Victoria Elder, que es va haver de fer cura en solitari de la seva filla des que era ben petita, o mares frustrades com Sarah Fischer, que afirma al títol del seu llibre que, en comptes de mare, preferiria ser pare, ja que la vida dels homes no canvia en tenir fills, que simplement es converteixen en un “bonus” agradable. L’elefant a l’habitació és que, al segle XXI, encara donem per descomptat que la cura dels fills ha de recaure, en major mesura, en la mare. No és un problema vital: és un problema social. Les mares estem soles amb els nens, desconnectades de la nostra vida anterior, mentre, als pares, els fills no els comporten un canvi substancial en la vida professional. Tanmateix, una de cada quatre dones que es converteixen en mares, a Espanya, no torna a treballar.

I aquest missatge, el de la preponderància de la mare en la cura dels fills, ens arriba per tots els canals imaginables. No és només que el pediatra del meu fill em recomanés recentment que no tornés a treballar fins que el nen fes un any. La majoria són més subtils. En els últims anys, s’ha posat molt de moda a casa nostra la criança natural. Sol connectar amb entorns més aviat progressistes, que veuen el cotxet, el bressol, el xumet i el biberó com artefactes de la burgesia capitalista del XIX, que alienen els fills dels pares, i aposten per una criança “natural” on l’alletament matern i el contacte amb la mare són claus. A la pràctica, però, malgrat comptar amb pares implicats d’entrada, els progenitors masculins acaben sortint de l’equació. La psicoanalista argentina Laura Gutman, molt popular en aquests cercles, ho redueix tot plegat a la “díada”, és a dir, la unitat que a partir del naixement formen mare i fill. Al seu llibre La maternidad y el encuentro con la propia sombra (RBA, 2008) es difon la idea que, si el nen plora, ho fa pels traumes no solucionats de la mare. Que si el contacte pell amb pell no calma el nadó, és perquè hi ha algun problema en la mare. Així doncs, es comença culpabilitzant la dona, i se l’empeny amb urgència a un exercici d’introspecció que solucioni els seus problemes (perquè “el cervell del fill es forma a través del cor de la mare”) talment com si es tractés d’un confessor del XIX guiant la regeneració espiritual d’una Regenta envaïda per passions nocives. I és que, en realitat, una cosa i l’altra no estan tan lluny. Laura Gutman és deixeble de Françoise Dolto (1908-1988), una psicoanalista que es va fer molt famosa a França per les seves idees sobre la infància, sobretot a partir de la popularització del seu pensament a través de programes de ràdio durant els anys setanta. Entre altres coses, Dolto trobava la causa de l’autisme en la mala criança dels fills acabats de néixer. De nou, la dona és la culpable. Malgrat tot, Dolto es va fer extremadament popular entre la progressia francesa del post-maig del 68. Actualment, la tesi en curs de l’historiador Richard Bates a la Universitat de Nottingham pretén demostrar que, en realitat, gràcies a Dolto es van reintroduir a la societat francesa les idees del catolicisme sobre la maternitat i la família que havien entrat en crisi després de la Segona Guerra Mundial. I ara, com abans, hi ha mares que crien en exclusiva els seus fills fins als tres anys, malgrat fer-ho, segurament, des d’un plantejament teòric i crític molt diferent del dels mossens. Res a oposar-hi, si no fos perquè costa, molt, trobar pares dedicats en exclusiva a la criança dels fills, mentre la mare treballa. No hi ha, encara avui dia, camp de batalla més gran que el de la maternitat. Aquell on tota la il·lusió d’igualtat que les dones joves hem pogut experimentar, amb sort, abans de ser mares, s’esvaeix en un no-res.