Marcel Schwob i la llàntia de psique

L’editorial Quid Pro Quo ha publicat 'La llàntia de Psique', de Marcel Schwob.

En l’excel·lent traducció de Marta Marfany Simó, l’editorial Quid Pro Quo ha publicat La llàntia de Psique, de Marcel Schwob, nascut el 1867 a Chaville i mort a París el 1905. De salut molt fràgil, va morir jove, a 37 anys, però el seu llegat literari, si bé no gaire conegut, com diu Marfany en el seu escrit d’introducció, va fer llum a autors tan rellevants com Faulkner, Perec o Borges.

Descendent de metges i rabins estudiosos i savis, Marcel Schwob, un escriptor brillant i de poderosa imaginació creativa, amb agut sentit crític i gran erudit, va publicar el seu primer llibre: Coeur double, als 24 anys. La crítica ha situat la seva obra narrativa, que sovint s’expressa en prosa poètica, en el simbolisme literari que un lector amb sensibilitat artística podria agermanar amb l’art simbolista d’Odilon Redon mitjançant el record visual d’aquell quadre enigmàtic, pintat el 1890, on hi ha una figura femenina amb els ulls clucs que evoca el món interior de la contemplació, la visió i els somnis.   

Marcel Schwob, l’eminent erudit que va dur a terme estudis profunds sobre el poeta François Villon, i que va defensar la tesi que l’argot no era una formació espontània del llenguatge sinó una construcció artificial destinada a donar personalitat a una determinada classe, i amb això de seguida ens posaríem d’acord, va ser un home de sentiments exaltats. Durant tres anys, de 1890 a 1893, va estimar amb passió i compassió una noia, Louise, que es consumia de misèria i de tisi. En va tenir cura amb devoció i tendresa fins que la noia va morir als seus braços. El dol va donar lloc a l’exaltació literària de Louise. I així va escriure El llibre de Monelle, un dels llibres que ara componen el conjunt publicat sota el títol La llàntia de Psique. En el conjunt s’hi apleguen tres llibres més de Marcel Schwob, igualment celebrats: Mims, La croada dels infants i L’estrella de fusta.   

Els referents culturals de Marcel Schwob eren tan abundants com el doll de la seva imaginació simbòlica que l’autor desplega com en un llibre d’estampes japonès en els seves proses escrites amb paraules fosforescents i imatges hipnòtiques. Schwob va ser molt admirat en el seu temps com a escriptor, però també com a persona. Sembla que el jove era pròdig no només en simpatia sinó també generós a l’hora d’ajudar els altres. Vides imaginàries, biografies inventades de personatges reals,és un dels llibres més coneguts de Marcel Schwob.

Diu Marta Marfany en el seu text que per a Marcel Schwob “la literatura és un palimpsest, sempre còpia de textos previs, sempre un quadre fals l’original del qual no trobarem mai.”

Un punt de vista sobre la creació per part de Schwob i la pròpia obra. Però a mi la literatura de Schwob m’ha semblat la recreació d’un món que reflecteix el seu món propi, si bé a Mims hi ha tota mena de referents del món grec, per exemple, i a L’estrella de fusta hi ressona la rondallística tradicional que amb tanta paciència van recollir els germans Grimm. Però El llibre de Monelle caldria qualificar-lo d’original-original. Inspirat en Louise, o potser fóra millor dir, inspirat per Louise, podem trobar un referent simbòlic en la figura de Beatriu portant de la mà el Dant en el seu viatge iniciàtic pels tres estadis de la ment: infern, purgatori i cel. Aquest llibre és un fruit saborós del que Carl G. Jung en deia la imaginació activa i Henry Corbin el món imaginal.

El llibre de Monelle podria posar-se com a exemple modern d’unes narracions que són el relat d’esdeveniments que tenen lloc en el món imaginal, un món poblat de simbolismes. En aquest poema en prosa, juntament a Monelle hi trobem unes imaginàries germanes de Monelle, des de la més perversa a la més sacrificada, des de la més fidel a la més somiadora. En El llibre de Monelle, publicat el 1895 idividit en tres parts, hi ressalta la prosa De la seva espera, en la qual el narrador, travessant els espais misteriosos de la mort, es troba amb Monelle en aquell lloc estret i fosc com és la larva que ha de metamorfosar-se en un ésser alat imatge de l’ànima salva. Però, mentrestant, “deixa d’estar abatut -li diu Monelle-. Et beneeixo per haver-me ajudat a dormir en el meu ninxolet sedós, la millor seda blanca del qual és feta de tu, i on jo dormo ara, recargolada sobre mi mateixa (…) Dormo, estimat meu.” Món imaginal en estat pur, i tan real perquè pertany al que els antics medievals en deien imaginatio vera, font de creativitat a vegades profètica, a vegades epifànica, com la de William Blake.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació