Marc Granell presenta la seva poesia completa a Barcelona

El dia 1 de juny es presenta a la llibreria La Central del carrer Mallorca de Barcelona el volum de Poesia completa de Marc Granell, publicat recentment per la Institució Alfons el Magnànim de València.

Cada matí es trasllada a la faena
esbufegant després d’haver resat
una hora amb fruïció en la capella
que es va fer fer al seu jardí privat.
Ferreny i gras, farcit de supèrbia,
baixa del Rolls pegant crits, insultant
el xofer que li n’obri la portella
i entra grunyint en el seu regne: el banc.

Quaranta anys de trajectòria poètica (1976-2016) aplegats en aquesta obra que també incorpora —amb tot l’encert, al meu parer— la producció destinada a un públic lector infantil i/o juvenil, agrupada sota el rètol “Poesia infantil”. El poema “El porc” (L’illa amb llunes, 1993), que transcrivim al llarg de l’article, és una mostra d’aquesta poesia adreçada als lectors més joves, però que no per això s’allunya de la línia temàtica compromesa, de denúncia i de causticitat, que ha caracteritzat al llarg dels anys la veu poètica de Marc Granell.

Signa papers, dicta cartes, ordena
amb sonor gruny que siguen despatxats
tots els membres del comitè d’empresa,
que demanaven un millor jornal.

Telefona després a un seu col·lega,
garrí com ell i com ell malcarat,
per dir-li que anirà a la porquera
climatitzada a la qual acudiran
a la tarda els set porcs de més solera
que es dediquen a la usura i a l’engany
per veure quina és la línia mestra
a seguir per poder incrementar
el control sobre els diners de l’empresa,

“Quan lliges els poemes de Marc Granell —escriu Francesc Calafat al pròleg del llibre— et sents sacsejat per una tralla d’emocions i cruesa. L’espiral de lucidesa dels seus versos t’atrapen com els fils en una madeixa i restes engolit per una veu commosa i rabiosa davant el corrent fangós de la vida. Addicte al tall expressiu, l’autor fuig de la poesia ben pentinada i concep sovint els poemes com a granades de mà, artefactes concentrats i d’efectes demolidors.”

No és aquest to, evidentment, el d’un llibre amable i molt conegut com ara Versos per a Anna (1998), que ja ha arribat a la tercera edició, però sí el que millor i més àmpliament el representa:

és a dir del país i els ciutadans,
sense importar-los mica la pobresa,
la injustícia, el dolor i la fam
que provoquen amb la seua avidesa
de poder absolut, de capitals.

La seua poesia respon molt sovint a un sentiment de fastig, però també d’empatia envers l’altre, envers la condició humana o el col·lectiu —majoritari, d’altra banda— dels oprimits: “Els expulsats” del llibre Tard o d’hora (2006), que “formen / una societat encara més gran / que la societat de la qual han estat expulsats. / Però no es diu societat. / Es diu bossa / de marginació estrictament prevista, / inapel·lable, / necessària”. Fastig contraposat, i en convivència, a la ràbia i a la lucidesa reparadora que comporta ser conscient del dolor i rebel·lar-s’hi, fins i tot, des de l’exabrupte o el renec. També els renecs s’han de saber situar estratègicament, amb mestria, en un poema. En aquesta consciència del dolor també hi ha el lament pel país i l’amor pel país. L’home polític, el poeta polític —una redundància—, irremeiablement vinculat, per a bé i per a mal, al seu poble.

Perquè també entén i viu la poesia Marc Granell com un “servei” a la societat i una manera de repercussió en la consciència dels altres. És a dir, que a pesar de tot el seu escepticisme vital, el poeta continua creient en la possibilitat d’exercir una certa influència en qui el llegeix o en qui l’escolta. Aquesta intenció enllaça directament i dignament amb “l’essència revolucionària” que per a Granell ha de tenir la poesia, amb el seu “esperit revulsiu”: “Davant la degradació permanent i imparable de les paraules, del robatori sistemàtic que en fa el poder per a deixar-nos més cecs i despullats encara, la poesia ha de recuperar la fe en el seu esperit revulsiu” (“Retrat amb l’ombra d’Orfeu”, a l’apartat “Poètica” de les últimes pàgines de Poesia completa). Segons el diccionari, són revulsives aquelles coses “que tot i causar sofriment o alarma, són saludables per la reacció que produeixen.” Podrien causar alarma, i tant de bo feren reaccionar, versos com “Això provoca / que el meu país no vulga ser un país, / perquè no sap que ho és des que va nàixer. / Així, / vol ser un gra o un moc o una formiga / o una pedra menuda i desgastada, / feliç sota el sol sense saber-se” (“El meu país”, Corrent de fons, 1999). I molts altres que remourien —si és que mai els descobriren— tantes consciències acomodades en el seu aparent benestar.

A la nit , satisfet, se’n torna a pressa
cap a casa i després d’un bon sopar
s’agenolla vora el llit, rota i resa
i amb plaer es rebolca en el seu fang.

Un camí de més de 40 anys que, en el cas de Marc Granell, es podria resumir en haver practicat, divulgat i compartit un credo —permeteu-me el mot— sostingut en la poesia. Vet ací la força vital, el vertader esperit revolucionari d’aquest existencialista descregut que continua confiant en la necessitat de la paraula poètica com en una de les poques maneres de consol —el seu, el nostre— en un món degenerat.