Manuel Cuyàs: “No enyoro res d’aquella època, només que era jove”

Els seus lectors més fidels ho sabien, perquè va explicar-ho a El Punt Avui: el periodista Manuel Cuyàs tenia leucèmia i aquestes darreres setmanes havia de sotmetre’s a un trasplantament. Avui, dilluns 15 de juny, el Col·legi de Periodistes ha confirmat la mort del mític periodista a l’edat dels 67 anys. El recordem amb aquesta entrevista que Joan Safont va fer-li arran de la publicació del llibre El nét del pirata (Proa, 2014), memòries d’un jove que va ser mestre, gestor cultural i periodista. Safont el va anar a veure a casa seva i van resseguir junts el barri on va créixer, al nucli de la Plaça Santa Anna de Mataró.

L’escola va ser enderrocada per fases i reconstruïda de nova planta també per fases als seixanta; el passeig per on passava el tramvia i després circulaven els cotxes, ara és de vianants. la Biblioteca Popular, propietat de la fallida Caixa Laietana, es va traslladar fa anys a un altre emplaçament; bona part dels comerços i botigues han tancat; els veïns de sempre s’han traslladat i no queda cap cinema al centre de la ciutat: Ni l’antic Cine Serra, que ara és un bingo, ni el Teatre Clavé, que avui acull oficines de notaris i agents de la propietat immobiliària. A la Rambla de Mataró gairebé només hi queda, tal hi ha estat sempre, la vella casa del corsari Antoni Cuyàs i Sampere, el pirata i besavi ful de Manuel Cuyàs, que ha inspirat el títol del seu llibre de memòries d’infantesa i joventut.

L’anem a trobar al quilòmetre zero dels seus escenaris de la memòria: La Plaça Santa Anna, el punt d’unió entre la Rambla i la Riera, l’encreuament de camins on succeeixen bona part dels seus records. Cuyàs és de l’edat dels pares i amb la lectura del llibre ens revé una mena de memòria heretada. El Mataró del que parla, les escoles, els carrers, els cinemes, els carros de la brossa, del gel, de morts o de bateig, el tramvia, el Parc i la biblioteca, són part de les anècdotes i facècies familiars transmeses a l’hora de dinar. Aquest pòsit porta als mataronins que ara tenim trenta anys a una inevitable lectura molt familiar d’El nét del pirata. Un llibre “d’encàrrec”, com no té manies d’afirmar el seu autor, en la línia dels llibres de memòries d’infància i adolescència que tant d’èxit han tingut, però que difereix de la resta dels seus congèneres en que el seu interès no rau en l’excepcionalitat familiar, en una genealogia esplèndida plena de grans homenots (que també hi són, almenys per part del pirata, no diem pas que no!), sinó en un retrat gens amable ni ensucrat, fins i tot un punt àcid, de la normalitat de classe mitjana “d’un nen sedentari que mira Mataró des del balcó de casa seva”, com es descriu el mateix  Cuyàs.

A escassos metres de la terrassa on ens trobem, al capdavall de la Rambla hi va néixer Manuel Cuyàs i Gibert fa 62 anys. La casa on va arribar a aquest món i hi ha viscut tota la vida és l’escenografia principal del llibre. Manada construir per Antoni Cuyàs i Sampere, navegant, aventurer, diplomàtic, corsari –que no és ben bé el mateix que ser pirata–, magnat, confident de Garibaldi i tot un personatge, unificant dues cases de cós i decorant-la amb el millor gust de l’època. Amb les casualitats literàries (una mena de si non é vero molt ben trobats) que ressegueixen tot el llibre, el Cuyàs corsari no és ben bé parent de sang del protagonista, però la seva nissaga s’empelta meravellosament amb aquest americano que ve a retirar-se a Mataró després de fer gran fortuna a l’Argentina. I d’alguna manera, condiciona els Cuyàs fins a la darrera generació: “La meva família era no de fer res, es pensaven que viurien tota la vida de la rifeta de l’herència de l’Antoni Cuyàs, però el primer hereu ja s’ho va vendre tot”. Excepte el retrat que encara avui presideix aquell saló que va manar decorar amb exquisidesa, del pirata no en va quedar res. “Es van vendre tot, les medalles i l’uniforme inclòs, però el retrat no el deuria voler ningú”. El sever Sr. Cuyàs i el petit Manuel es van creuar mirades de bon principi.

El pare, Manuel Cuyàs i Duran també era una personalitat singular. A Mataró encara se’l recorda sempre tocat i posat, del bracet de la seva senyora, no menys elegant. Segons el fill, Cuyàs Duran va ser el primer Cuyàs de la família que va cobrar un sou i ho va fer com a dibuixant. “el meu pare va voler ser dibuixant com en Junceda. L’admirava molt, i potser el va superar i tot. La idea que tenia és que després de la guerra podria entrar al Patufet, per això va anar a veure al famós ninotaire que el va desanimar: ‘Això s’ha acabat, noi!’. A pesar de tot, ho va ser i estava molt orgullós que els seus fills haguessin pogut estudiar a la Universitat gràcies als seus dibuixos”. Per la branca de l’àvia paterna, els Cuyàs recollien la tradició republicana dels Duran, una altra de les influències necessàries, arribats a Mataró de Pallejà i Sant Andreu de la Barca per comerciar amb el vi del Llobregat. Catalanistes, republicans, laics, ateus “que van morir besant el Sant Crist”, i que inspirats en Rusiñol i la seva colla modernista van fer tronar i ploure amb el Cau Grillat, una entitat d’humorisme estripat i anticlerical que ha deixat memòria a Mataró. “El pare va veure d’aquesta tradició i per exemple a casa no dèiem ‘papa’ i ‘mama’ o ‘papà’ i ‘mamà’, sinó ‘pare’ i ‘mare’. L’Oriol Bohigas va escriure en un article que això era una tradició republicana que calia recuperar. Doncs, a casa ja ho dèiem així per influència dels Duran”.

Al davant d’on xerrem, al bell mig de la plaça, s’hi alça l’Escola Pia de Santa Anna, on Cuyàs hi va estudiar.  És a cent metres escassos de casa seva: “Des del llit sentia les taules de multiplicar”. L’escola actual és una baluerna grisa d’estètica funcional alçada als anys seixanta –“sembla una fàbrica” anota–, fruït del boom de la natalitat de la generació de postguerra: “A classe érem 50 i els anteriors només eren 16. Els mestres havien de dominar una marabunda, no hi cabíem i es van haver de tirar envans i habilitar aules a tot arreu. De fet, el nou edifici el vam provocar nosaltres!”. L’edifici antic, del segle XVIII –“Entre l’escola i la mili a Menorca m’he passat un munt d’hores en edificis del segle XVIII que queien!” – era un autèntic desastre, incapaç d’acollir tota una gernació d’alumnes: “tronat, molt pitjor que un barracó. Fins i tot ens queia sorra dels pisos de dalt, les bigues de fusta cruixien i pensàvem que ens cauria el pis de dalt a sobre”

Dels mestres, “els civils”, en guarda un mal record: “No sabien res, no apreníem res. Teníem un catedràtic d’història que presumia de ser alumne de Vicens Vives que es limitava a fer-nos subratllar del llibre”. Però, tampoc en vol fer un gra massa. Prefereix recordar els capells, els escolapis, que eren tota una altra cosa: “Ens parlaven en català, no sabien gaire el castellà, i ens explicaven coses del país, ens portaven d’excursió, intentaven ensenyar-nos educació sexual, –pobrets, En sabíem més nosaltres que ells!– i fins i tot se’ls escapava alguna indirecta política contra el règim…”. Al costat del brogit de les aules, els fills d’aquella època recorden les habituals convalescències a casa, guarint-se de malalties, passes i epidèmies: “Sempre estàvem malalts, ho agafàvem tot. Ens passàvem els dies al llit amb unes febrades, uns malsons,… Estar malalt era el més normal del món!”.

Però va ser fora de l’escola, a la Biblioteca Popular, que fins fa pocs anys ocupava la banda muntanya de la mateixa Plaça Santa Anna, on es produeix la descoberta de tot un altre món: Freud, Shakespeare, i sobretot Crim i càstig de Dostoievski “vaig descobrir que era possible explicar la profunditat de l’ànima humana”. En paral·lel, al Clavé i el Serra, a la Rambla, i al Modern, a la Riera, es posen les bases de la cinefília de Cuyàs. “Podria fer sociologia barata i dir que en aquell Mataró tronat jo m’evadia… però vaja, anava al cine perquè és el més m’agradava i encara avui és el que més m’agrada de tot”. De fet, totes les pel·lícules li semblaven bones, fins que va veure alguna que li agradava molt més que les altres: “generalment eren les que al particular programa doble dels cinemes de Mataró eren considerades com a ‘dolentes’”. Orson Wells ha estat el seu director predilecte “Quan vaig veure Sed de mal vaig dir: ‘m’estan explicant l’home tal com és’”. Fora de l’escola, el cine i la lectura, la formació es completava amb l’assistència a tres iniciatives semi-clandestines com eren les classes de català dels Antics Alumnes de Santa Anna, el cine-fòrum del Film Ideal Club o les sessions d’El Racó, on acudien totes les patums intel·lectuals i culturals del país a fer conferències, lectures de poesia i tertúlies, i on aquell nano curiós va poder escoltar el poeta JV Foix o al Dr. Trueta.

Avui la plaça és zona de vianants, però fins fa pocs anys encara hi passaven cotxes, i abans de l’embranzida de l’automòbil, va ser el punt neuràlgic de la línia de tramvia que anava de l’estació de Mataró fins a Argentona, i que Cuyàs veia passar per davant de casa: “Jo volia ser l’home del tramvia, el qui anava a la cabina i el conduïa. Em fascinava aquell home”. Però, el tramvia va perdre la partida davant del cotxe, i la nevada del 62 va marcar el punt d’inflexió: “Fixem-nos que la gran nevada del 62 coincideix amb el Pla d’Estabilització: els 600 van quedar colgats sota la neu, però quan la neu es va fondre van posar-se en marxa, i com aquells molts més. El cotxe va guanyar la partida al tramvia, i no només això, la nevada del 62 va enterrar una època”. A partir de llavors, calia acabar amb tot allò que era antic, tot feia nosa: “Fins i tot va estar en perill l’església de Santa Anna! A tot es deia, ‘comparat amb Roma no val res, total té quatre dies…’ i d’aquesta manera van anar avall la portalada de l’escola, el Teatre Clavé,… Tot un món va desaparèixer amb aquella embranzida demolidora”.

A pesar de tot, Cuyàs no és gens nostàlgic d’aquell temps de quan era petit: “Tot era lleig i de mal gust, res funcionava, res estava en condicions. Hi ha gent que ho enyora, i jo penso: però si era horrorós!”. I no s’està d’esmenar la plana a d’altres títols memorialístics: “Érem feliços, i responc a n’en Nadal, perquè érem joves, teníem tot el món per davant i tots els qui surten als àlbums de fotos eren vius: avis, pares, tiets… No enyoro res d’aquella època, només que era jove”.

Tot i el pòsit familiar catalanista i republicà, i per tant enemistat amb el règim, la política hi treu poques vegades el cap, i si ho fa en un moment donat és per mostrar la decepció davant la incomprensible paradoxa que un jove cinèfil i amb vel·leïtats culturals, categoritzat com a progre no fos captat pel  PSUC: “Jo sempre he pensat, perquè d’altres sí i jo no, si érem allà mateix i fèiem les mateixes coses. Encara no m’ho he explicat. Potser és que jo anava a la meva, com l’home del tramvia. En tot cas, jo sóc un “nena”, no em van ni l’heroïcitat ni la lluita. Em deu venir de la meva àvia, que era molt poruga. Tan poruga que travessava en vermell perquè almenys veia venir els cotxes, perquè si era verd en qualsevol moment podien arrencar. Tenia por de tot, del gas, del butano i fins i tot feia assajos de bombardeig. Tot era un trauma de la guerra, pobre dona”.

Cuyàs, que encara avui escriu un article pràcticament diari a El Punt/Avui, no s’està de dir, ni que sigui de passada al llibre, que el seu diari és el Tele/Exprés: “El meu pare estava renyit amb tots els diaris. Amb La Vanguardia, perquè hi havia fet campanya en contra arran del cas Galinsoga, amb El Correo Catalán, amb els del Movimiento, evidentment… I només entrava a casa el Destino”. Aquell diari nou, amb capçalera mòbil, disseny atrevit i que a redós de Manuel Ibáñez Escofet reuneix el més granat de l’antifranquisme, és també el diari de tota una generació: “Ens feia glatir, aconseguia una complicitat amb el lector que no l’he trobada mai més i ens va formar. És l’únic diari que entra a casa i el que aconsegueix que el meu pare es reconciliï amb la premsa”.

Després del servei militar, un altre dels inevitables records de la generació dels baby boom, dels viatges cinèfils a Perpinyà, dels anys universitaris i la descoberta de la cultura barcelonina –“Anàvem al Boccaccio quan la Gauche Divine encara no havia arribat, però és que havíem de tornar amb tren a Mataró!”–, Cuyàs comença a treballar de mestre. No seria la seva professió definitiva: “Quan vaig començar a donar classes em pensava que seria mestre tota la vida. Hi vaig estar vuit anys, fins que em fan gestor cultural, i em pensava que ho seria també sempre quan El Punt, el diari en el que col·laborava com a articulista, arriba a Mataró me’n fan director, i acabo fent de periodista, que és el que havia estat fent tota la vida i el que he acabat fent”.

“Escolta, hem parlat tota l’estona de Mataró!” s’exclama Cuyàs cap al final de la conversa. “Tu mateix dius que les coses interessen depenen de com s’expliquin, a qui interessarà, fora dels mataronins, El nét del pirata?”, li amollem. La seva resposta també és contundent: “Jo vull que el llibre interessi a tothom. Això que explico és aplicable més enllà de Mataró i de la meva generació. Si això en comptes de ser a Mataró fos a Gràcia, em faries aquesta pregunta?” Davant del balbuceig inconnex de l’entrevistador, enèrgic Cuyàs s’autorespon: “Oi que no? Doncs, els de Gràcia, de Sabadell o de Terrassa que s’hi posin”.  Au!

Mentre xerràvem quatre gotes han remullat l’envelat de la xurreria de la Plaça Santa Anna. L’acompanyem fins a casa seva, i a cada portal s’atura per a recordar què hi havia quan era petit a cadascun dels locals: la papereria dels parents, on els seus pares es van conèixer, els cines que va freqüentar amb delit, els bars, cases de fotos, estancs o barberies que formaven part del petit món d’El nét del pirata.