Manual contra la dissidència en deu passos

Possiblement haurà observat que, de vegades, la gent té tendència a comportar-se de manera diferent a la que hom voldria (com són també! I que poc els costaria fer-ho bé!). Si vostè es troba en aquesta situació (bé hagi de lluitar contra un moviment antisistema, bé contra un fill adolescent i rebel, o bé contra totes dues coses alhora com la Greta Thunberg) aquesta petita guia contra la dissidència li serà de molta utilitat. Només ha de seguir aquests deu passos (i fer-ho a més, com a persona contrària al desordre que ha de ser, en l’ordre establert) i comprovarà com esclafar la seva pròpia revolució domèstica és més fàcil que muntar un moble de l’Ikea:

1. El primer que cal fer (això és de primer d’establishment) és titllar el dissident d’extremista. Tant és que parlem d’un terrorista com d’algú que no vol prendre llet de vaca per esmorzar, l’important és dir la frase –i dir-la amb la mateixa vehemència que es diu, posem per cas, “el pa de poble sempre és millor”– “els extrems són dolents”. I quedar-se tan ample.

2. Posi la llei per damunt de tot. És màgic. No cal preguntar-se com i per què es va fer aquella llei (o que, per exemple, a l’estat de Florida les dones solteres tenen prohibit per llei tirar-se en paracaigudes); pensar va en contra dels nostres principis i, lògicament, de les nostres intencions.

3. Important: afirmar que uns pocs (tres persones? quatre? dos milions?) volen imposar l’opinió sobre la majoria. I més important encara: que aquesta suposada majoria no s’arribi a comptar mai mantenint-se sempre en aquest estat deliqüescent i ambigu que afavoreix els nostres interessos. (Els de la majoria, guiño, guiño).

4. Titlli l’altre de sectari en relació a algú que és –suposadament– el tot. Un exemple el tenim en Iván Espinosa de los Monteros de Vox (això últim ja no forma part del nom) que volia prohibir la desfilada LGTBI perquè no representava a tota la població. Crack. Segur que també voldria prohibir les rues del Barça, però mantenir les de la Legió.

5. Afegeixi-hi unes gotes de violència. És molt efectista i molt vistós, sobretot a ulls de fora. Atribueixi qualitats humanes al mobiliari (ja sigui el sabotatge a una fàbrica contaminant o un contenidor[1]). Col·loqui’ls a la mateixa alçada que el patiment humà i, si la violència és de l’Estat cap a les persones, fins i tot una mica més.

6. Brandi l’argument de la desinformació. Això ja comença a ser nivell superior. Recordin i (si no l’han vist, vegi’l) un episodi de The handmade’s tale en què els protagonistes van al Canadà i argumenten que la imatge que allà tenen d’ells és fruit de la desinformació. En d’altres paraules, que de la situació real no en saben ni un borrell (perdó, ni un borrall).

7. Busqui un enemic exterior i culpi’l de voler desestabilitzar-los. Jo vaig tenir una discussió a casa amb el meu fill de tres anys que no es volia menjar la sopa, li vaig dir a la meva dona que era una ingerència russa i avall.

8. En termes polítics d’estadista: “mourinhegi”. Porti-ho tot al terreny de la crispació, on el diàleg no sigui possible. El diàleg tranquil i assossegat comportaria la reflexió i què hem dit de la reflexió al punt 2? Exacte: puaj. Altrament, porti-ho a l’enfrontament, que és on l’Estat (amb les seves armes) sempre té avantatge.

9. Compari coses amb coses. Un llaç groc amb els nazis. Una marxa popular amb els nazis[2]. Un home que té un tatuatge nazi? No ho sé, no em recorda a res. Potser el podem comparar amb un demòcrata convençut.

10. Llegeixi Hannah Arendt i no n’entengui una merda. Per demostrar-ho, faci servir l’argument de la deshumanització de col·lectius per a les forces de la policia i l’exercit (com si no vinguessin ja deshumanitzats de casa, és la seva identitat). O apliqui el delicte d’odi en contra del seu sentit original. Si algú li diu que és ignorància, vostè digui que és subversió (tot i que tots dos sabem que és ignorància).

I podríem fer més punts, però hem dit que serien deu i som esclaus del nostre propi ordre. Li garantim que amb aquest mètode podrà sufocar qualsevol incòmoda divergència (ja sigui de lluita feminista, ecologista, social o territorial), tant aquí com a Hong Kong. És extraordinàriament senzill. Tan senzill que fins i tot un feixista és capaç de fer-ho.

Notes

[1] És curiós com la gent que diu no voler fronteres sent una predilecció tan gran pels peatges.

[2] Cal reconèixer que usar els nazis ja és una mica vintage. Últimament es porten més les comparacions amb Trump però, si vol estar a la moda de veritat, compari qualsevol cosa amb el Brexit.

Ramon Pardina és escriptor i guionista. A partir de la setmana vinent imparteix a l’Obrador d’Històries el curs Com escriure literatura d’humor.