Maneres i misteri en Flannery O’Connor

Coincidint amb la publicació de 'Un home bo costa de trobar' (L'Altra), amb traducció de Marta Pera Cucurell, Fèlix Edo dedica un article de la sèrie 'Poètiques' a Flannery O’Connor

Per a N.

En la seua curta existència, Flannery O’Connor (1925-1964) va escriure trenta-un contes i dues novel·les: Wise Blood (1952) i The Violent Bear It Away (1960). Els relats, que van aparèixer en A Good Man is Hard to Find (1955) i en el recull pòstum Everything That Rises Must Converge (1965), els tenim disponibles en català de manera íntegra aTots els contes (2011, Edicions 62, a càrrec d’Ernest Riera Arbussà). A més a més, L’Altra Editorial ha editat aquest 2024 el primer volum, Un home bo costa de trobar, amb traducció de Marta Pera Cucurell, cosa que convida a gaudir d’una nova oportunitat per a endinsar-se en l’univers d’aquesta autora, alhora que permet la comparació de dues versions diferents d’una gran escriptora, un fet absolutament normal que en el nostre àmbit lingüístic no sempre és possible. Al cap i a la fi, una bona mostra de les carències que encara tenim és que, pel que fa a les novel·les d’O’Connor, només s’ha traduït la primera, Sang sàvia (Documental Balear, 2012, a càrrec de Joan Antoni Cerrato), en una edició que no va tenir gaire promoció i que és, avui en dia, difícil de trobar. 

Flannery O’Connor | Wikimedia

Certament, la d’O’Connor és una producció escassa, condicionada, a més, per una llarga i greu malaltia, que, si bé ressona en el tremendisme que gravita en les pàgines que va escriure, resulta fonamental per a comprendre com es va dedicar en cos i ànima a la literatura. Així mateix, després de la seua mort es va publicar Mystery and Manners. Occasional Prose (1969), que és una recopilació d’articles i de conferències que serveixen per a conèixer què pensava del fet literari. Hi trobem una perspicaç anàlisi de la seua obra, cosa que significa que qualsevol comentari que se’n faça ha de tenir en compte aquesta intel·ligent capacitat d’autocrítica. Perquè O’Connor és d’aquella mena d’escriptors que saben exactament què fan i per què ho fan, alhora que sobta que de seguida manifestara una personalitat feta i no necessitara cap etapa d’aprenentatge per a arribar on volia. Que per a comprendre’n la poètica siga important referir-se a dues circumstàncies que no són literàries no li treuen el valor que té. Per una banda, l’obra d’O’Connor forma part del conegut com a Southern Renaissance de la literatura estatunidenca, que van protagonitzar escriptors com William Faulkner, Thomas Wolfe o Tennessee Williams; i també de Ladies of the South, com Carson McCullers, Harper Lee o Eudora Welty. Per altra banda, el que li atorga un caràcter especial és la fe catòlica, a partir de la qual va desenvolupar un particular «estil transcendental», tan important per a entendre-la com ho són les tècniques modernistes en les novel·les de Faulkner. 

Per a un primer contacte amb aquesta escriptora recomanem començar pels contes1, bàsicament per la mestria com és capaç de sintetitzar un estil i unes idees en la curta distància. Cal tenir en compte que, com que va morir molt jove, no va tenir temps a fer més novel·les, la primera de les quals, a més, té l’origen en un parell de relats publicats anteriorment. Per tant, sense gaires més possibilitats, els contes són «la» porta d’entrada. Ara bé, per quin de tots podem començar? Com que la personalitat literària d’O’Connor es desenvolupa en una sèrie d’arguments molt variats i era una escriptora amb una poderosa imaginació, sempre, això sí, ubicada en el Sud i en el marc de la fe, en farem referència a uns quants per tal de veure com estan enllaçats per unes mateixes preocupacions. Es tracta, bàsicament, de dotar al lector d’una sèrie de claus perquè puga començar pel relat que vulgue, a partir del qual podrà estirar ell mateix el fil proposat. 

Unes maneres crepusculars

Segons O’Connor, un conte o una novel·la són obres imaginàries que han de tenir com a punt de partida la descripció dels costums, de les conductes i de les tradicions d’una regió concreta. Són el que anomenava «maneres», i en el seu cas són les de Savannah (Geòrgia), d’on era originària. O’Connor explica que a l’hora d’escriure no pot deixar d’estar connectada a aquesta realitat determinada, que és la del Sud dels Estats Units, condicionada per una geografia, una societat, una història i, fins i tot, un llenguatge particular. D’aquest context cal destacar, a sobre, l’existència d’un fort ressentiment a causa de la derrota dels Estats Confederats, la majoria sudistes, en la Guerra de Secessió (1861-1865) i la posterior humiliació que van rebre a càrrec dels vencedors unionistes del Nord. Per això mateix resulta fonamental afegir-hi la consciència d’estar vivint en un món crepuscular que està desapareixent a causa de la modernització del país. Al capdavall, alguns dels escriptors del Southern Renaissance, entre ells la mateixa O’Connor, consideraven una tragèdia la pèrdua de la idiosincràsia de la regió provocada pel trànsit d’una forma de vida rural a una altra industrial i urbana, associada precisament al model imposat pels ianquis. 

A partir d’aquest plantejament, els relats d’O’Connor solen presentar un moment qualsevol de la vida quotidiana. No debades, els mecanismes típics de la ficció queden en un segon pla i es destaca més la composició del que són i del que diuen els personatges, siga en la conversa trivial de dues xafarderes («Bona gent de pagès») o en el diàleg sobre la figura de Jesucrist que té un assassí amb la víctima abans d’executar-la («Un bon home costa de trobar»). Tampoc no importa que el lector no s’identifique amb ells o li resulten antipàtics, prou feina té a tractar amb una disparitat de caràcters certament àmplia i, sobretot, pintoresca. L’única condició és que estiguen vius, que siguen creïbles i, sobretot, que en siga el caràcter el que cree l’acció. Al mateix temps, de manera inevitable són obres que estan tenyides de l’ambient crepuscular a què s’ha fet referència. La modernització va suposar per al Sud unes transformacions profundes que van afectar la vida quotidiana i el sentit comú de la gent d’aquell racó de món, a partir de fites tan rellevants com el que va suposar el final de les lleis de segregació racial, les diferències cada vegada més grans entre la vida rural i la urbana o els canvis de valors que s’obren entre les diferents generacions, que són temes generals que poden rastrejar-se en més d’un conte d’O’Connor. A tall d’il·lustració, la senyora Hopewell és una mestressa que mentre esmorza renega dels nous temps («Bona gent de pagès») o el senyor Tanner està trist perquè viu amb la filla en la ciutat, cosa que no li agrada perquè troba a faltar el poble («El dia del judici»). I és el cas també de les senyores May i McTynrie, les respectives protagonistes dels relats «Greenleaf» i «L’Expatriat», les quals han de gestionar elles soles una propietat rural en decadència, per a les quals, a més a més, treballen diferents treballadors afroamericans descendents dels esclaus, qualificats amb el mot racista i despectiu, però absolutament normalitzat, de «negrots». 

Com a contrapartida d’aquests personatges decadents en trobem d’altres que estan obsessionat pels valors del progrés. «Una vista dels boscos» està protagonitzat pel senyor Fortune, que està decidit a vendre totes les parcel·les que ha heretat perquè es puguen construir benzineres, restaurants, carreteres i tota mena de serveis de la vida moderna. Fins i tot, O’Connor n’ha creat d’altres que es troben, literalment, fascinats per la cultura que valora la recerca independent, l’exploració empírica i el lliure pensament. Ras i curt: pel coneixement científic. 

Precisament, és en aquest conflicte entre la «bona gent de pagès» i els «ciutadans moderns il·lustrats» on l’escriptora posa tota la carn en la graella. Pel que fa als personatges tradicionalistes, O’Connor demostra una oïda molt fina per com és capaç de cristal·litzar en escasses línies de diàleg una visió de la vida immobilista amarada de tòpics i de prejudicis. Tot i que també de certes veritats, almenys d’una part de veritat, expressades a través de dites com «res no és perfecte», «tothom és diferent» (o el contrari: «tots són iguals»), «els diners són l’arrel de tots els mals» o «cal gent de tota mena per fer girar el món». Comptat i debatut, ens trobem davant d’aquella mena de sentit comú que la gent conservadora no té cap objecció a manifestar obertament, i que els serveix per a opinar de tot allò que coneixen, però també per a jutjar tot allò que els resulta estrany. Altrament, tot i que són personatges que senten que els temps estan canviant i, per això, alberguen profunds sentiments de perplexitat cap a allò que no comprenen, difícilment reconeixeran que s’han equivocat en les seues apreciacions, perquè es troben massa segurs carregant aquesta motxilla que és la tradició. 

En canvi, als il·lustrats els revesteix de la típica arrogància intel·lectual i acadèmica. És el cas de la Joy-Hulga de «Bona gent de pagès», del Julian de «Tot el que progressa ha de convergir» i, sobretot, del Sheppard de «Els esguerrats entraran primers». Tots tres coincideixen en percebre el món des d’un punt de vista suposadament objectiu i racional, des del qual estan segurs que podran ordenar i fer millor la societat, sense renunciar a una actitud de superioritat i de menyspreu cap a la religió i cap a la vida tradicional. 

Flannery O’Connor amb Arthur Koestler (esquerra) i Robie Macauley (dreta) a la Universitat d’Iowa (1947) | Foto de C. Cameron Macauley. Wikimedia.

En tots dos casos, O’Connor dota els personatges d’un particular caràcter general a partir del que pensen i del que diuen, i sobretot quan s’empesca situacions exemplars marcades per un to que tendeix a la síntesi, sempre a partir d’un sentit de l’humor molt negre i de cert tremendisme que permeten desprendre moltes conclusions. Arribats aquí, però, sobretot el que li interessa és el xoc entre tots dos paradigmes, com quan constata com el progrés i la tècnica han transformat interiorment l’ésser humà. Al cap i a la fi, els tradicionalistes porten igual des de fa generacions. Quant a això, resulten molt simptomàtics els casos d’Hulga i de Julian, dos intel·lectuals molt seriosos i segurs de si mateixos que quan es troben en una situació inesperada s’ensorren sense poder fer-hi res, alhora que cal no oblidar que encara viuen amb les respectives mares, qui els mantenen i de qui en són dependents, tot i que ells es creuen molt millors i les menyspreen. Ben mirat, O’Connor presenta aquesta ineptitud per la vida i per les coses pràctiques gairebé com si tingueren una malaltia espiritual, la «malaltia de la modernitat», de la qual n’és un cas paradigmàtic l’Asbury del relat «Un calfred perdurable», qui, després de deixar el Sud i anar a la universitat a Nova York, pateix una crisi existencialista motivada no per cap afecció física real sinó per cert tarannà artístic que el porta a menysprear els seus orígens i que és incomprés tant per la seua mare com per la mateix O’Connor. Tot amb tot, la diferència entre totes dues és que la primera sofreix pel fill, mentre la segona no pot evitar mirar-se’l des de certa distància interessada.  

O’Connor s’esforça per a fer notar que hi ha aspectes de la vida i de la mort que no es poden copsar amb una simple explicació racional. Com diu el senyor Shiflet del relat «La vida que salvi pot ser la seva», gairebé com si estiguera pronunciant un discurs damunt d’un púlpit: «Hi ha un metge a Atlanta que ha agafat un ganivet i ha tallat el cor humà… el cor humà, i se l’ha estudiat com si fos un pollet de dies i, senyora, no en sap pas més que vostè o que jo». Fins i tot, resulta molt revelador com l’obsessió pel progrés condueix a qui la pateix a una pèrdua del contacte amb la realitat, com els passa al senyor Fortune, qui cometrà un crim horrible; o a Sheppard, qui se n’oblida del més important perquè anteposa els seus ideals, amb unes conseqüències també tràgiques. Per molta ciència que hi haja, hi ha coses referents a la condició humana que encara se’ns escapen. En l’obra d’O’Connor, aquesta reflexió pren, fins i tot, una volada sociològica en el conte «L’Expatriat». En un principi, l’arribada al Sud dels Guizac, una família de refugiats polonesos que fugen de l’horror de la Segona Guerra Mundial, causa una autèntica sensació. Efectivament, el senyor Guizac és molt treballador, però sobretot és capaç de treballar amb qualsevol màquina, cosa que li resulta molt útil a la propietària. De fet, O’Connor és molt viva i fa que la protagonista estiga, literalment, encantada, fet que aprofita per a proclamar com de farta està de la vagància i de la inoperància dels «negrots» i dels treballadors blancs pobres («white trash») que ha tingut al llarg dels anys. No obstant això, per al que no està preparada és per a enfrontar-se a la progressiva desfeta de l’ordre establert que aquesta novetat suposa. I és en aquest punt quan O’Connor es mostra com una autora molt perspicaç, quan planteja les dificultats de la comunitat per a acceptar persones que són molt diferents, o quan s’arriba a identificar l’afany tecnològic amb el que ha passat a Europa, és a dir, amb els amuntegaments de cadàvers en els diferents genocidis allà produïts. Tanmateix, la manera tan macabra com es resol el relat no deixa de provocar un gran desconcert. Per una banda, podria ser un advertiment dels perills que suposa esdevenir una societat tecnocràtica amb una majoria de població que se’n beneficia, però que és incapaç no només de comprendre els fonaments de la tècnica sinó també els perill morals que en comporta. Al mateix temps, però, centrar-se només en aquesta interpretació seria subestimar el talent i la potència de la narrativa d’O’Connor. Una narrativa que presenta una crua visió de la humanitat i d’aquelles forces incomprensibles a les quals estem tots sotmesos.

El misteri insondable

En la prosa de Flannery O’Connor hi ha una forta voluntat de crear un estil literari poderós. Els seus relats, alguns gairebé nouvelles, són una mescla molt curiosa de precisió narrativa i de prosa poètica. Això fa que la seua mirada siga, simplement, única. Va ser una mestra a l’hora de mostrar la vida interior, la qual se’ns presenta com una imatge més que està integrada en la mateixa quotidianitat. Fins i tot el passat conviu amb el present sense distinció, com és en el cas del senil general Sash del conte «Una trobada tardana amb l’enemic», o en els personatges de la novel·la The Violent Bear It Away, molt condicionats pels records, que no paren de fer acte de presència per a turmentar-los. Per una altra banda, malgrat que manifesta una gran preocupació per mostrar la realitat, el tractament que se’n fa sempre és molt estilitzat. Amb una voluntat d’assolir, precisament, un gran estil, treballa tant els detalls que aconsegueix estendre el relat en altres direccions. O’Connor és una escriptora que té tendència a crear símbols, a escriure sobre homes i dones que tenen una existència marcada per una gran densitat de significats. A títol d’il·lustració, Hulga és una filòsofa que va perdre una cama i que no creu en res. Es deixa entreveure que està tolida de manera física i de manera espiritual, però ella això només ho sabrà quan qui creia que era el seu nuvi l’enganye i li robe la cama de fusta. Aquest objecte que canalitza el relat esdevé un símbol de la personalitat d’Hulga, tot i que no es diu de manera explícita, només es descriu la pròtesi. Precisament, que el lector siga capaç d’establir la relació a partir del que es mostra és un indicador que el relat funciona. 

Per si aquesta mescla entre gran habilitat narrativa i un estil molt dens no fóra prou original, encara sobta més on vol fer cap. En la narrativa d’O’Connor sempre s’arriba a un punt en el qual la quotidianitat està marcada per algun fet sorprenent que se’n surt de la norma o per alguna presència desconcertant. D’entrada, són molt importants aquelles escenes en les quals introdueix un element de comicitat, que serveix per a alliberar de la tensió que provoca la violència de la història que ha presentat. És un humor, certament, molt negre, com es pot comprovar en el final del general Sash, quan mor d’una manera patètica pendent d’observar les noies mentre el nét no se n’adona perquè pensa en la Coca-Cola que es vol comprar. Així mateix, cal tenir en compte que amb la introducció d’elements absurds i lletjos, i també d’un sentit de l’humor molt negre, O’Connor ens presenta una sèrie de temes que es troben molt allunyats de l’eficiència típica d’una visió racionalista de la vida. 

A més d’això, resulten molt importants les descripcions, en una prosa poètica plena d’imatges inoblidables, del paisatge i del temps, sobretot d’aquells espais en els quals les figures no estan en moviment i són capaces de prestar-hi atenció de manera plena. Podem pensar en aquella superba descripció d’un prat il·luminat pel sol del capvespre que provoca que la xiqueta del relat «Un temple de l’esperit sant» accepte d’una manera catàrtica les circumstàncies de la seua vida. O el senyor Shiflet de «La vida que salvi pot ser la seva» diu el seu discurs sobre la vacuïtat del discurs científic després de meravellar-se davant de la llum d’un crepuscle, al mateix temps que té molt en compte la presència d’un element pertorbador en el clima quan realitza la maldat que el descobreix com un estafador. En efecte, aquí ens trobem de nou amb l’enfrontament entre la tradició i la modernitat. Per a Flannery O’Connor, la natura és impenetrable, sempre es tanca. La cultura moderna, en canvi, vol penetrar-la, objectivar-la. És el cas de l’Asbury del relat «Un calfred perdurable», que portat per un afany científic i artístic està disposat a morir per a experimentar el que ha de ser una experiència plena de significat. Un cras error, ple de vanitat i de supèrbia, del qual només es recupera un cop se n’adona del ridícul de tot plegat. O’Connor pareix que ens diga que mai no es podrà entendre què és la natura per mitjà de l’objectivació científica. Cal, per contra, experimentar certa sostracció, deixar-se portar pel «sol encegador roig i daurat que sortia amb serenor de sota un núvol morat», mentre no pot reprimir un crit quan nota com «l’Esperit Sant, blasonat en gel i no pas en foc, continuava, implacable, el seu descens». 

Flannery O’Connor

Finalment, el reconeixement del mal en el món també forma part de la seua obra, d’aquí ve la particular fixació que té a donar veu a fanàtics religiosos, a racistes, a bojos, a estafadors o a violents, els quals sovint s’enfronten als postulats de la vida moderna, siga el pensament políticament correcte o l’establiment de lleis abstractes que pretenen ordenar la vida a partir d’apriorismes. Resulten especialment remarcables els assassins del relat «Un bon home costa de trobar», l’adolescent pertorbat pel fanatisme religiós de «Els esguerrats entraran primer» o el mateix senyor Shiflet, que és un estafador sense escrúpols. L’autora mai no s’atreveix a jutjar aquests personatges, bàsicament perquè formen part de la realitat del Sud, on han sobreviscut certs atavismes que no li importa caracteritzar com a grotescos o, fins i tot, monstruosos, però que estan sempre integrats en la realitat quotidiana. En suma, O’Connor incideix en la disparitat que existeix entre els personatges, que se senten incomplets, turmentats o inclinats al mal, i l’entorn on viuen. Es tracta, efectivament, d’uns desajustos que mostren les esquerdes que trenquen la normalitat, però que no en deixen de formar part. 

Comptat i debatut, en el trencament de la quotidianitat a través de l’humor alleugeridor, en la detenció en el paisatge o en la violència, es produeix un alentiment en l’acció que acaba trobant un poderós reflex en el personatge, que li permet accedir a un instant de llibertat incomparable, tot i que no sense tristesa perquè el sentiment de limitació persisteix. Doncs bé, s’ha produït l’aparició del misteri. Al capdavall, O’Connor s’ocupa del concepte de gràcia en un doble sentit: la capacitat alliberadora que té el riure i el favor que concedeix Déu per a resoldre les situacions. Cal anotar que la irrupció d’aquests moments decisius plens de gràcia tampoc no marca un temps fort que s’oposa als temps febles de la quotidianitat, sinó que són dues cares de la mateixa moneda que integren el que és la vida en el món: el seu misteri. En l’experiència d’aquests personatges s’ha produït una visió quiescent de la realitat que no es limita a resoldre la disparitat, sinó que la transcendeix i desvela una forta implicació de la unitat del món i el subjecte. De fet, no resulta exagerat afirmar que un dels grans temes de la literatura d’O’Connor, encara que no siga de manera directa, és la reflexió sobre com un individu pot existir sense perdre el sentit de la identitat en una regió on la família, la religió i la comunitat tenen molta força, sense caure en l’individualisme típic de les societats modernes. 

Coda: l’estil transcendental

Flannery O’Connor no és una escriptora catòlica perquè escriga arguments on es fa referència a l’imaginari d’aquesta religió, siga la vida d’un seminarista o d’un missioner. Ho és perquè posa en pràctica una sèrie de postulats sobre la realitat humana i divina. En la seua obra es produeix un fascinant encontre entre la raó, en aquest cas la lògica inqüestionable dels seus relats, i la fe, que busca com a finalitat desvelar el misteri que hi ha al món. Fins i tot l’habitual recurs a la violència s’ha d’entendre dins d’aquesta lògica, en aquest cas per a fer notar l’absència de la gràcia al món, cosa que acaba demostrant-ne la necessitat. De la mateixa manera, la particular relació dels costums d’un lloc determinat (les maneres) amb la irrupció d’una presència que els transcendeix (el misteri), però sempre sense eixir del marc de la vida quotidiana, és la base general del particular estil d’O’Connor, que podem batejar com a «estil transcendental». Com s’ha argumentat, per a posar-lo en pràctica necessita fondre’s en el fons general de materialisme de la regió d’on és originària. En altres mots: «les maneres» i «el misteri» s’han de pensar d’una manera conjugada. En trobem davant d’una parella formada per uns elements profundament diferents, però, alhora, inseparables, al nivell de les categories mateixes, que són tan fonamentals que no són objectives ni subjectives. Objectiu/subjectiu és una diferenciació inepta per a entendre’n la relació, perquè el que ens mostra O’Connor és que la parella «maneres» i «misteri» simplement «és». 

La gràcia de tot plegat és que O’Connor fa servir recursos eminentment literaris pensats perquè el lector experimente, a través de la lectura, el mateix procés que s’hi mostra. D’aquesta mena és la confiança extraordinària que té en la literatura, perquè és un plantejament d’una gran simplicitat que, malgrat tot, presenta unes poderoses conseqüències (la visió quiescent de la realitat). Arribats fins aquí, no és estrany que O’Connor fóra considerada com una rara avis, fins i tot al mateix Sud, perquè cal no oblidar que en aquella societat majoritàriament protestant el catolicisme és una religió molt minoritària. I, evidentment, continua sent avui en dia molt especial i moltes vegades només se’n fa una lectura superficial, centrada en aquells elements monstruosos dels seus arguments. Ben mirat, en una societat moderna que es basa en el valor de la intuïció i de l’individualisme, els seus relats estan plens de paradoxes teològiques, potencien l’anonimat de l’artista i busquen la suscitació del misteri, cosa que resulta realment estranya. No obstant això, no es pot dir que va ser una inadaptada, una neuròtica o un geni excèntric. Senzillament, la seua literatura recupera d’una manera molt original una tradició estètica antiga, la de l’escolàstica, segons la qual l’art ha de buscar la veritat que hi ha al món. 

Finalment, la pràctica d’aquest estil transcendental tampoc no vol dir que O’Connor defuja qualsevol mena de compromís amb la realitat. En realitat, va ser una gran crítica de la vida quotidiana perquè en la seua prosa és capaç de despendre el fet intolerable que hi ha de les coses més insignificants. El més important per a ella és que tant els personatges com els lectors siguen visionaris de la realitat en aquest nivell tan profund. Alhora, O’Connor, des d’aquell Sud tan profund i perifèric, no va poder deixar de referir-se a les grans catàstrofes humanes del segle XX, perquè la Xoà i la bomba d’Hiroshima són fets que ens afecten a tots. Per tot plegat, no resulta forassenyat afirmar que una de les apostes que es desprèn de la seua prosa podria ser una reconstrucció dels vincles trencats per la modernitat, tant amb el món com entre les persones. 

1 En aquest article hem treballat els contes a partir de la versió d’Ernest Riera Arbussà.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació