Mahi Binebine: “El terrorisme no s’atura bombardejant ciutats”

L'escriptor marroquí Mahi Binebine recorda una família esquizofrènica, la seva, al Festival MOT de Girona.

Agus Izquierdo

Agus Izquierdo

Filosofia, cultura i periodisme

Artista total. Així definia Paula Santillán a l’escriptor, pintor i escultor marroquí Mahi Binebine. Dijous passat van protagonitzar una de les converses que organitzava el MOT, el Festival de Literatura que ha tingut lloc a Olot i Girona. Un apassionant diàleg centrat en una vida infestada del melodrama característic que persegueix a aquell que ha escollit el camí d’explicar la realitat i la veritat. La novel·la Yo, bufón del rey (Alfaguara, 2018) explica la cruesa d’alguns dels capítols de la seva història i la seva família. El silenci format a l’auditori de la Biblioteca Carles Rahola assenyala que l’espectador acompanya Binebine en aquest viatge a un passat fosc i reconciliador.

La paraula “bine” significa “entrar”. De manera que el cognom d’aquest l’autor reitera el gest d’entrada. És una casualitat important perquè la seva vida es defineix en part per entrades i sortides, tan d’ell com de la gent del seu entorn. Així ho mostra Yo, bufón del rey, un títol que narra el transcurs “tragicòmic” de la família de l’artista. “Una història shakespeariana. M’ha tocat una família esquizofrènica”, assegurava, entre riures. I no és per menys. El malson començà el 1971, quan el germà de Binebine, Aziz, participa en un sanguinari cop d’estat per destronar el rei Hassan II. L’intent fallit es cobra la vida de molts, i els cadàvers i presoners es compten per centenars. Aziz serà tancat durant 18 anys en les tenebres d’una presó del desert.

A aquesta aventura hem de sumar-li el fet que el pare de Binebine és bufó del rei. El cop d’estat, així, enganxa a pare i fill en una situació rocambolesca en un mateix espai: el palau reial. El monarca, finalment, sobreviu, i el pare, sota aquest pretext, haurà de renegar del seu fill colpista. L’oblidarà i ignorarà la seva existència. “Jo no li perdonaré”, recorda Mahi Binebine. “El veuria per sempre com un covard. Com algú que, per salvar el seu lloc de treball, perdria el seu fill”, confessa.

Amb aquest marc l’escriptor construirà, a través de la realitat i la ficció, una convulsa teranyina de pors, incerteses, recels i odi. Però també de superació, tendresa, fraternitat i amor. Per exemple, l’esperança de la mare, que esperava que el seu fill tornés en qualsevol moment d’allà on el tenien tancat: “parava taula i guardava un lloc per a ell, cada dia”. L’absència es fa present, inaguantable. I això és perquè una persona troba a faltar a una altra: enyora i té el convenciment del retorn, cosa que allarga la letargia. Quan li van tornar el fill, no el va reconèixer. Aquest fet emfatitza més que cap altre la tonalitat shakespeariana a la qual es refereix Binebine.

I el seu germà, abans de recuperar el temps perdut, li va demanar que el portés a veure el seu pare. “Jo no ho entenia. El vaig acompanyar i vaig presenciar com, en veure’s, s’abraçaven i ploraven com criatures”. Més tard, l’alliberat confessaria a Mahi que va sobreviure gràcies al fet de no sentir cap mena d’odi dins la presó: “perquè l’odi és un verí”. Aquestes paraules serien, segons l’autor, un dels orígens de la novel·la.

Binebine no volia escriure aquest llibre. Significava despullar les intimitats de la seva família. “La història que explico em va tocar de molt a prop”, assegura. Però afegeix que els escriptors són rapinyaires, i viuen d’això: de la literatura i els fets. Al final, Yo, bufón del rey no deixa de ser un conte de reconciliació. La dictadura de Hassan II, “el nostre Franco”, com el descriu Mahi, és el teló de fons d’una obra molt més profunda. El context d’una trama familiar tant impressionat com certa, on el narrador adopta la veu del pare: “Quan em vaig retrobar amb ell, després que tornés el meu germà, vaig ser conscient que no era aquell monstre cruel i mesquí que havia imaginat sempre. Era una persona culta, fins i tot agradable”.

La figura paternal, un dels pilars de l’obra, és algú que sent “una forta devoció i fascinació cap al seu rei”. En la tradició àrab, el bufó és algú que mostra la realitat a la seva autoritat a través de la comèdia, però sense mai renunciar a dir la veritat. Algú valent, en contra del patetisme o condescendència que pugui suscitar aquest rol per a nosaltres exòtic.

Els cavalls de Déu

De cop i volta, la conversa vira cap al passat. És impossible parlar amb Binebine sense fer-ho de Los caballos de Dios (Alfaguara, 2015), una exitosa novel·la que narra els fets relatius als atemptats de l’any 2003 al Marroc. El país, igual que el nostre, pensava que la guerra sempre era cosa de terres llunyanes: “no estàvem acostumats als actes terroristes i un dia, de cop i volta, els nostres nois, la nostra gent, en perpetra un”. Binebine volia saber-ne el motiu, i descobreix que els assassins provenien d’un suburbi de Casablanca. Un lloc on viuen 400.000 persones sense llum, en condicions terribles i que, per més inri, va ser encara més estigmatitzat arran dels atemptats. Al cap d’un temps, Binebine ho va deixar estar. Era l’any 2006, i no podia més. Però “un escriptor mai no deixa la seva presa. Un cop claves els ullals, no pots deixar-la”. Uns anys després, va sorgir el llibre, com una necessitat gairebé social: “Jo no veia aquell jovent com a monstres, sinó com a víctimes que cal protegir i salvar”. Per això, després de la seva adaptació cinematogràfica i de “guanyar molts diners a costa d’una ruïna”, van decidir que aquells actors, que venien d’aquell infern, havien de tenir un lloc una mica millor. “Vam crear un centre cultural al suburbi, i així comença una altra aventura per a aquests nois. Un lloc on poder respirar”. “Aturar el terrorisme és possible. I això no se soluciona bombardejant ciutats, sinó donant dignitat als joves”, sentencia.

En qualsevol dels casos, la seva producció literària, considerada de denúncia, ha fet que la seva trajectòria sigui insistent. O potser ha estat al revés. La pròxima novel·la estarà basada en la història d’una ballarina. Dijous, Binebine es va guanyar l’ovació de la Biblioteca Carles Rahola. El MOT d’enguany ha acabat deixant bones vibracions i experiències com aquestes, que expliquen una vida qualsevol a través d’una literatura única.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació