Lluny (abuenpaso) té com a punt de partida la mateixa imatge amb què acabava el seu últim àlbum il·lustrat, Els dies feliços: el rostre plàcid d’un noiet ben pentinat amb els ulls tancats, potser somiant. Si al final d’Els dies feliços (abuenpaso) el protagonista havia d’acceptar amb resignació que el seu millor amic, el Jacob, marxés a viure molt lluny amb els seus pares, l’Eloi, el protagonista de Lluny, es prepara per fer un viatge al cor del bosc que l’alliberi del soroll del món on viu. Se’n va acompanyat només pel Simó, el seu gos, però sense demanar permís als pares, que com a Els dies feliços són completament absents. A la novel·la El cap als núvols (L’Altra) Cormand també feia que el protagonista fes un viatge lluny, als Estats Units, per visitar el seu oncle Mateu, que estava justament inspirat en el Martí Cormand, resident a Brooklyn i artista de llarga trajectòria que té obra al MoMA, al Dallas Museum of Art, a la Fundació Vila Casas i a la Fundació La Caixa, entre altres col·leccions.

El Martí Cormand m’explica per videoconferencia des de Nova York que “el Bernat havia acabat del tot 5 pàgines a llapis de les 38 totals del llibre. La resta les va deixar esbossades amb línia i tres pàgines blanques on només teniem la guia que havia deixat en un story board molt clar i ordenat de tot el llibre”.
En Martí ja tenia coneixement del projecte, perquè el mateix Bernat n’hi havia parlat i fins i tot li havia demanat ajuda i consell a l’hora de triar la roba que havia de portar el segon personatge del llibre, el nen del bosc, vagament inspirat en Mowglie del Llibre de la selva. Aquest personatge és important perquè rescata l’Eloi quan aquest, havent perdut el gos, es troba sumit en la desesperació a la soca d’un arbre al mig del bosc.
En un opuscle que acompanya el llibre, el Genís Cormand explica com va entrar al pis del seu germà i hi va trobar els dibuixos de dos nens penjats a la paret: “Al costat de la taula on dibuixava el Bernat hi havia un armari de fusta amb deu calaixos llargs i prims. Els arquitectes hi solen guardar els plànols ben classificats. Els il·lustradors, els seus originals, potser de manera més caòtica. No era el cas del Bernat. Era tan ordenat com els arquitectes, amb la feina. Aquest classificador era de la nostra mare, la il·lustradora Fina Rifà. El Bernat li va demanar l’armari i el va fer servir per classificar-hi tots els originals”. En Genís va trigar uns moments encara a adonar-se que tenia a les mans un àlbum inèdit, amb dibuixos esbossats, un storyboard, i tot va començar a encaixar quan va veure que els protagonistes d’aquell llibre mig embastat eren els dos nens dibuixats que estaven penjats a la paret. El text de Lluny era al MacBook del Bernat, que van poder recuperar perquè el seu nebot, el Max, que l’ajudava amb temes informàtics, sabia la contrasenya de l’ordinador.
Mentre el Genís, el Martí i el Bru (el quart germà) es plantejaven què havien de fer amb aquell material, van rebre un missatge de l’editora d’Abuenpaso, Arianna Squilloni, que els donava notícia del projecte i es posava a la seva disposició.
“Comparem les il·lustracions acabades i els esbossos amb l’storyboard i en falten unes quantes, bastantes”, explica el Genís. “Els germans ens entusiasmem amb la idea d’animar l’editora a publicar el llibre tal com el va deixar el Bernat: els originals acabats, els esbossos que complementen els originals i el text. Però li falten dibuixos. Ho fa notar l’Arianna, i a mida que passen els dies ho acceptem”, conclou el Genís. “Publicar-lo tal com estava podia haver estat una falta de respecte envers el nostre germà”, afegeix el Martí. N’hauria quedat un document pòstum interessant, però més útil per als estudiosos que per als lectors purs del Bernat Cormand.

Una nit que no podia dormir, el Martí es va aixecar amb una idea: acabaria ell mateix el llibre. Ho va proposar a la familia i es va posar a treballar febrilment. “Vaig començar el llibre fent les 5 pàgines que el Bernat havia deixat acabades, exactament iguals, però amb una tècnica diferent: la pintura a l’oli”, em diu. Acabar-lo com ho ha fet ha estat alhora un acte de respecte i amor.
El Martí ha dibuixat mig aquí, mig al seu estudi de Brooklyn, al barri de Dumbo, a Nova York. Aquí es va tancar a l’estudi de la casa familiar on viuen els pares, a Osona. “Jo no he deixat de ser mai jo del tot però he procurat que el llibre tingués l’ànima del meu germà”, em diu el Martí. “Hi ha animals que per protegir-se passen desaparcebuts mimetitzant-se amb la forma de les fulles d’un arbre sense perdre la seva identitat. Hi ha moments en què he actuat així i he mimetitzat el dibuix del Bernat, i en d’altres que me n’he allunyat més. Una espècie de moviment en què m’he distanciat de mi per acostar-me a ell o al distanciar-me d’ell automàticament m’acostava més a mi. El repte ha estat que tot tingués sentit estilístic”.
És fascinant comparar l’storyboard que havia deixat el Bernat amb la feina que hi ha fet després el Martí. Havia reservat una página a un bodegó d’objectes que l’Eloi necessitaria per al viatge. I havia afegit la llista de coses que s’hi havien de dibuixar. A Els dies feliços el Bernat ja havia fet un bodegó d’objectes que clarament ha servit de model al Martí. A Lluny el bodegó ajuda a definir el personatge a partir d’objectes que conformen un equipatge amb una forta càrrega emocional: roba interior, llibreta, raspall i pasta de dents, pilota per jugar amb el gos…
El protagonista de Lluny és com un petit Ulisses sense bitllet de tornada, i és aquest gest de marxar per anar a trobar la pau en un lloc millor el que ens provoca, als que estimàvem el Bernat, un tremolor quan acabem de llegir el llibre. Lluny ressegueix el viatge d’un nen, però subterràniament hi llegim aquest viatge interior de l’autor, la voluntat de trobar un espai de llibertat arcàdica al mig del bosc, una mica a la manera de Thoreau, una mica a la manera de Mowglie.
A diferència d’Els dies feliços o El cap als núvols, aquí el Bernat no sembla que volgués descriure les primeres intuïcions d’un nen gai. Lluny va d’un altre tema. És com un emmirallament amb un alter ego salvatge. L’Eloi troba en el nen de bosc una imatge evolucionada del que podria haver estat ell mateix si hagués viscut en llibertat des d’un principi. “L’obra del Bernat ve de dins: expressa calma i conflicte, i de situacions difícils busca sortides amb esperança per als personatges”, conclou el Martí.
