Loti Ederra

I el pare que no tenia bé més preuat que la seva dolça filla la dispensà de la feina d'espanotxar i li va permetre anar-se a estirar una estona.

L’Irati, pell de marbre i trenes de blat, va dir:

–Pare, tinc son, molta son.

I el pare que no tenia bé més preuat que la seva dolça filla la dispensà de la feina d’espanotxar i li va permetre anar-se a estirar una estona.

L’home sortí a fer llenya, s’ocupà d’abeurar el bestiar i encara aplegà uns quants aranyons que trobà mig colgats entre la neu primerenca; li agradaven tant a la seva nena! Quan tornà, trobà la casa fosca i freda, ningú no havia encès el gresol, ningú no havia atiat les brases ni alimentat el foc. L’Irati, pell de marbre i trenes de blat, dormia encara a la seva cambra, les mans creuades damunt el pit i un plàcid somriure al rostre.

Al matí, un sol esclarissat s’esquitllava pel minúscul finestró, posant color a la vànova apedaçada, reflectint-se en la pell i el cabell de l’Irati. Més de vuit vegades cantà el gall, però la nena no va anar a plegar els ous. El pare que no tenia bé més preuat que la seva dolça filla va tenir cura de l’aviram aquell dia. Aquell dia, el següent i els que vingueren. Va caure la flonja neu, va tronar i pedregar, va lluir el sol altra vegada; l’Irati, pell de marbre i trenes de blat, les mans creuades damunt el pit i un plàcid somriure al rostre, no es despertava.

La vaca va vedellar, una llocada de pollets va començar a campar per l’era, el desgel anegà la riba submergint soques de salzes i avellaners. L’Irati, pell de marbre i trenes de blat, les mans creuades damunt el pit i un plàcid somriure al rostre, va deixar per primera vegada una rosa roja estampada al llençol.

El sol va daurar els cereals i va madurar els fruits. El pare que no tenia bé més preuat que la seva dolça filla –ara ja tota una noia!– omplia rebost i graner. L’Irati, pell de marbre i trenes de blat, les mans creuades damunt els dos turons que començaven a perfilar-se sota la vànova apedaçada, creixia i madurava al ritme de les estacions, sense despertar-se ni esborrar el plàcid somriure del rostre.

Qui aniria ara a recollir fages? Qui n’extrauria l’oli i n’elaboraria dolça mantega? Qui caminaria damunt el fullatge mudat? Durant l’època de tempestes, un llamp traïdor esberlà el faig més vell, el de l’escorça coberta de líquens i la soca encatifada de molsa. Temps després, potser el vent, potser el gaig, dins mateix de la fusta podrida, hi feia néixer un nou plançó. L’Irati, pell de marbre i trenes de blat, les mans creuades damunt el pit turgent, no es despertava.

A anyades de pluges torrencials en seguiren d’altres de calor sufocant i sequeres persistents que convertiren les pastures i la pinassa en esca. Flames i fumerades senyorejaren la vall fins que el cel se n’apiadà i feu córrer rius de cendra. I va tornar a créixer l’herba, més verda que mai. Res trencà el son de l’Irati, pell de marbre i trenes de blat, sota la vànova apedaçada.

Amb l’esquena cada vegada més corbada i el pas cada cop més feixuc, el pare, que no tenia bé més preuat que la seva dolça filla, esgarrapava collites, endreçava la casa i moria una mica cada dia.

El so de la destral estellant els troncs deixà de sentir-se, el fum no sortí més per la xemeneia escrostonada, les bardisses s’anaren estenent per camps i conreus.

L’Irati, pell de cera i trenes de cendra, obrí les parpelles.

–Pare, he tingut un somni tan bonic que no volia despertar-me! Pare! Pare?

“Loti Ederra, La Bella Dorment, en euskera.”

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació