L’obra d’art

Febril, va començar a envestir el quadre amb un blanc trencat. El de les primeres absències, les primeres renúncies.

Amb els anys, havia anat perdent la vista. Era aficionada a pintar i feia temps que per a ella tots els quadres eren impressionistes, però es resistia a posar-se ulleres. Ara que era capaç de veure formes de llum desapercebudes per la majoria, no pensava renunciar-hi.

Aquella nit, en arribar a casa, va veure un ball d’ombres al sofà. Tremolaven amb violència en una orgia de tons beix que convulsionaven, reflexos de carn espetegant entre gemecs, flaixos d’una cabellera encesa i, entre aquella batalla de suor i ungles, la veu del seu marit.

Va córrer a tancar-se a l’estudi, entrebancant-se amb cavallets, pots de pintura i quadres a mig fer. Es va plantar davant una tela blanca i va esquitxar-la amb un vermell que bullia més que la seva sang. Cada pinzellada li coïa ben endins, tintant uns records que començaven a fer metàstasi. Veia el pintallavis de la primera cita, quan la veu li tremolava sobre uns talons altíssims en veure’l arribar, sense saber si se li pararia el cor o si sortiria desbocat. Li arribava el rosat d’aquelles estovalles a quadres, els primers sopars amb amics a casa, tan rics i amb tan pocs diners. El roig de tots els vins que van acabar en èxtasi i llençols amarats.

Va atacar la tela amb un to marí que va sacsejar-la, com el Mediterrani que havien fet seu, com el blau de tants viatges. Santorí, Shafshawan, Jodhpur, Cadaqués. El cobalt de les nits al ras, joves, res i tot per a celebrar. El daurat de mil bombolles que feien volar el tap, el pessigolleig del gas picant la porta de la gola, l’alcohol cos endins i la passió pell enfora. Dits precipitant cremalleres i mans arrencant botons.

Amb l’ataronjat dolç dels préssecs que collien a l’arbre de casa va il·luminar la tela, invocant els bons records per esborrar el que acabava de veure. Pintava frenètica i li feien mal els dits, com si s’aferrés a una pedra cantelluda que li esquinçava la pell per salvar-se del precipici.

Febril, va començar a envestir el quadre amb un blanc trencat. El de les primeres absències, les primeres renúncies. Ell i la seva feina, ella i els seus fills. Aquella bata que el doctor lluïa immaculada i tota la roba dels nadons que l’acompanyava en cada bugada. L’ocre entre desencisat i nostàlgic de les fotografies antigues, el groc esmorteït de les finestres que espiava de nit, on s’amagaven vides desconegudes i sempre, sempre millors.

Trontollant entre la ràbia i la pena, va esgarrapar la tela, per fi, amb aquell verd. El record d’aquells ulls de bosc i oliva que havien intentat salvar-la feia ja tants anys. L’esperança d’una segona oportunitat, una mà estesa i una pàgina en blanc. Una gamma de somriures infinits però descartats, una porta que va deixar mal tancada i encara ara li grinyolava al coll de l’estómac.

L’abnegació de tants anys l’estrenyia, l’ofegava com un foc encès als pulmons. Amb cada hostilitat, ell atiava les brases. Aquella fidelitat bulímica, tota una vida engolint il·lusions i aguantant servil les ganes de vomitar.

Exhausta, amb la darrera pinzellada, el món se li va fondre a negre.

Havia perdut el coneixement i quan es va incorporar davant el quadre, va fer un pas enrere, espantada. Davant seu, com un mirall, la tela li tornava la mirada. Ja no hi havia llums ni espirals impressionistes, hi veia clar. Va reconèixer el seu rostre aspre, desdibuixat amb pinzellades carregades de retrets. Les preguntes de tota una vida es concentraven en aquells ulls cansats. I ara què, Anna?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació