Llum de cançó senzilla

Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) pertany a la mateixa estirp de Miquel Desclot, la del poeta torsimany, virtuós del vers i la rima. Gràcies a la seva habilitat com a traductors, el seu do s’empelta sovint amb les obres d’altres poetes, la seva poesia brolla del joc amb la literatura mateixa. Llauger ha guanyat el Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia amb Llum de cançó (Edicions 62). El títol d’aquest recull surt d’uns versos del poema ‘Oració en la teva mort’, que Salvador Espriu va dedicar a Bartomeu Rosselló-Pòrcel: “encès cristall, més flama / llum de cançó senzilla”. Aquest darrer hexasíl·lab del poeta d’Arenys conté en un sol vers la poètica de Llauger, que es consagra a una poesia musical, lluminosa i senzilla.

Llum de cançó és un díptic format per un primer recull miscel·lani de poemes que ha aplegat sota el títol ‘La parla de les mèrleres’ i un segon bloc, titulat ‘Els nins de maig’ molt més compacte temàticament, que parteix d’un dels episodis més negres de la matèria de Bretanya: l’assassinat d’una colla de nens innocents per fer impossible la profecia de Merlí, que anuncià al Rei Artur de manera imprecisa que un nen nascut el primer de maig el mataria.

Llauger té la capacitat per fer caure les paraules sobre la cançó de manera que semblin inevitables. Llegint-lo, tens la màgica sensació que la música dels seus versos ja hi era abans que hi escandís les síl·labes.

La primera part és un aplec de poemes esparsos. Hi trobem peces escrites amb formes mètriques diverses però amb un gran control de la rima. Hi ha romanços, recreacions o versions d’altres autors, com Jacques Prévert, Ted Kooser, Antoine de Saint-Exupéry, Costas Cariotakis o Robert Frost. Llauger, que sovint s’alimenta d’altres poemes per fer-ne de propis, hi esbossa una poètica que el títol de la secció, ‘La parla de les mèrleres’ condensa molt bé. Entendre el cant dels ocells és un do atorgat a uns pocs privilegiats. La parla de la mèrlera és aquella música que preexisteix al sentit que ens pervindrà gràcies a les paraules. “L’acció crucial és pre-verbal”, deia Seamus Heaney, i Llauger pren aquesta frase com a epígraf d’un poema de quatre versos on descriu la missió del poeta: “Li sobren els romanços i les faules, / els conceptes que embullen el pregon, /els adverbis que diuen quan i on: / encalça el so d’abans de les paraules”. Llauger té aquest singular do d’encalçar el so d’abans de les paraules, la capacitat per fer caure les paraules sobre la cançó de manera que semblin inevitables. Llegint-lo, tens la màgica sensació que la música dels seus versos ja hi era abans que hi escandís les síl·labes. Robert Frost ho deia amb altres paraules al poema ‘The aim was song’, que Llauger versiona amb aquest dístic que molts poetes s’haurien de gravar al front: “Posa-hi un mínim de mesura / si el que volies és cantar”. El poeta doncs és aquell ésser capaç de casar les paraules amb una música preexistent que és anterior a tota racionalització, relat o concepte. Al poema ‘Merlí i la mèrlera’ Llauger ho torna a dir amb altres paraules: “Però us dic que qui senti aquestes notes / i hi conegui un rondó d’epifania / té el cor diví”. Llegir els versos de Llauger té un efecte desengreixant, saturats com estem de llegir poetes de vàcua grandiloqüència que s’enreden amb “conceptes que embullen el pregon”.

La segona part del llibre és un poema narratiu, compost per onze capítols que es van alternant amb romanços. Llauger parteix d’un episodi obscur que ha trobat referenciat a La mort d’Artús de Thomas Malory, on s’explica que el rei Artur va fer exterminar tots els nens nascuts el primer de maig després que Merlí li profetitzés que un d’aquests nens el podria assassinar en el futur. Llauger ressegueix les vides d’aquests innocents que van morir per culpa d’aquest vaticini en romanços on sentim el relat per boca del pare o la mare o una tercera persona. Llauger alterna els capítols, escrits en decasíl·labs, amb romanços hexasíl·labs, “enfilalls de tristors / que els arpegis confiten”, on ens presenta un per un aquestes pobres criatures, víctimes de la còlera del rei. El poema es tanca amb la imatge d’un joglar que canta en rondalles totes aquestes desventures, convertides finalment en una trista cançó.