Lluís Llach: “No faré mai cançó de protesta”

Sabíeu que Lluís Llach no volia fer cançó de protesta? Sabeu com va passar la censura La gallineta? Falten dos dies pel concert per la Llibertat i a Núvol fem el nostre particular compte enrere oferint-vos petits episodis de la vida del primer Lluís Llach. Anècdotes, converses, records que Josepmiquel Servià va recollir dins ‘Lluís Llach. Un trobador per a un poble’ (Puntual Edicions, 1977). 

 

Amb en Lluís, al marge de les nostres trobades nocturnes al bar Unic, cada vegada més distanciades a causa de les seves noves ocupacions, ens volem trobar sovint als menjadors universitaris de Pedralbes. Allí hi dinem o prenem cafè junts en Lluís, l’Enric Costa i jo. En aquesta hora plàcida del cafè, en Lluís sol treure’s – tímidament- un bloc amb espiral de color verd que conté desenes d’esbossos de lletres de cançons, esbossos que posa a consideració de l’Enric Costa i de la meva, perquè, des de la nostra perspectiva d’amics, però, sobretot, d’ ”homes de lletres”, li donem la nostra “sincera opinió”. Moltes vegades, -potser la majoria- ens “carreguem” el que ha fet. D’altres, invariablement, ens diu: “No, si la música ja la tinc feta”.

Un bon dia, però, ve contrariat. És el dia en què s’ha fet pública la ja esmentada frase de la Maria Aurèlia. En parlem. Jo li dic que ell ha de cantar allò que a ell –i només a ell- li plagui, si és que vol ser, per damunt de tot, autèntic, però li dic també que si vol captar-se les simpaties d’un determinat cercle intel·lectual del país, cal que faci, a més a més, “cançó de protesta”. Ell, aleshores, em mira de reüll, i tot torçant lleugerament el cap, em diu: “mira, tu ja saps que tenim molts motius per a protestar per moltes coses, i que jo, com a ciutadà, protestaré pel que calgui, ara bé, jo, de “cançó de protesta”, no en faré mai, perquè senzillament no en sé”.

Potser un mes o dos més tard, mentre prenem cafè als menjadors universitaris de Pedralbes, a mitja conversa, en Lluís treu del sarró que habitualment tragina, el seu bloc amb espiral de color verd, i tot mirant-me de reüll, i torçant lleugerament el cap, em diu: “Té, no volies una cançó de protesta? Vejam què et sembla això”, i m’ensenya l’esborrany d’una lletra que comença dient:

L’avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.

I quan l’Enric i jo l’encoratgem a posar-hi música, en Lluís ens repeteix, com de costum: “No, si la música ja la tinc feta”. I aleshores ens evoca una tarda d’hivern al Mas Pi de Verges, quan la temperatura exterior no era plaent i la “colla” es quedà a dins arrecerada de vents i de pluges, cantant i rient al voltant del piano i al voltant d’en Lluís, que va improvisar un valset, l’estrofa del qual els amics i les amigues taral·lejaven dient: “tomba, tomba, tomba”, com hauríem pogut dir: “ximba, ximba” o “bamba, bamba”. I només amb aquest nom de “tomba, tomba”, els de la “colla” haurien de recordar, durant molt de temps, aquell valset improvisat en aquella tarda bròfega d’hivern, al voltant del piano del Mas Pi de Verges. I al voltant d’aquesta entranyable i potser absurda repetició de paraules, el nostre amic acabava ara de construir la que, sens dubte, hauria de ser la seva més genuïna i universal cançó.

Siset, que no veus l’estaca
on estem tots lligats?
si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja

Si jo l’estiro for per aquí
i tu l’estires fort per allà
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se’m van escorxant,
i quan la força se me’n va
ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida
però és que, siset, pesa tant,
que a cops la força m’oblida.
torna’m a dir el teu cant:

Si jo estiro fort per aquí
i tu estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.

Si jo l’estiro for per aquí
i tu l’estires fort per allà
segur que tomba, tomba, tomba,
ens podrem alliberar.

L’avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l’emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d’en siset,
el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.

Si jo l’estiro for per aquí
i tu l’estires fort per allà
segur que tomba, tomba, tomba,
ens podrem alliberar.

Una censura pintoresca

“(…) Mira, els drets d’autor de “L’estaca” haurien de ser pel censor. L'”Estaca” va començar el seu procés de mitificació el dia que un senyor censor va decidir censurar-la. Abans no. Era una cançó normal, una cançó més, una cançó combativa. Però hi va haver un procés estrany. Al cap de mig any de ser donada a conèixer la “intel·ligència” dels censors va descobrir les autèntiques intencions de la cançó. I varen prohibir-la taxativament. La gent, en trobar-la a faltar, la demanava als recitals. Jo aleshores en comunicava la prohibició de tot afegint-hi algun comentari sarnós. Tot això va iniciar un procés de mitificació que encara no ha acabat.

(…) Sí, per mirar d’esquivar la censura, al llarg de la meva vida artística, hem hagut de fer autèntiques virgueries -i dic “hem hagut”, perquè m’han ajudat molt en Joan Molas i la Núria Batalla-. La Núria ha estat la nostra especialista en “traduccions genials”. La seva gran imaginació ha permès traduccions “digeribles” per la censura, que, evidentment, no tenien res a a veure amb el que, de veritat, es deia a la cançó.

(…)Una de les combinaciones més pintoresques per obviar l’acció de la censura la vàrem fer amb el text de “La gallineta”. Sempre ens surpimien, o millor dit, sempre ens senyalaven en vermell, el crit de “Visca la revolució!”, que figura en el text. Com que és evident que no es podia treure sense alterar profundament la cançó, havíem de renunciar a cantar-la. Un bon dia, però, vam tenir una feliç idea. En lloc de “revolució” posaríem “revulsió”. Al públic li sonaria igual.

Els censors, en veure escrit “Viva la revulsión! no ens posaren cap inconvenient i des d’aleshores poguérem cantar “La gallineta” amb tota tranquil·litat. Jo cantava “Visca la revulció!”, i el públic entenia sempre invariablement !Visca la revolució!”, que era el que es pretenia.

En una altra ocasió, davant la impossibilitat de posar a una cançó el títol “La impotència davant la por”, un capellà amic nostre, ens va suggerir que anunciéssim el mateix títol en llatí. Així ho férem i no vàrem tenir mai més cap problema. Em refereixo, naturalment, a la cançó “Debilitats forminidis”.

Veus?, en canvi, amb la que no ens en vàrem sortir mai, malgrat les cent mil combinacions i provatures que férem, va ser amb la lletra de la cançó “On vas?”, que no la poguérem enregistrar mai aquí. Es devia notar massa que anava dedicada al dictador”.

“On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
i apuntes al meu poble.
On vas amb la vergonya per galó
i en el fusell hi duus la por
i apuntes al meu poble.
On vas quan ja l’infant
no pot jugar
perquè al carrer vessa de sang
i ets tu qui l’omples.
On vas quan ja l’infant
no pot mirar
ni el blau del mar ni aquell cel clar
i ets tu qui el robes”.