Lluís Boada: “Estem davant del declivi del sistema”

Josep M. Cortina conversa amb Lluís Boada sobre 'La senectud del capitalismo'.

S’acaba de publicar un llibre especialment dedicat als joves, La senectud del capitalismo. Un reto para la juventud. Conversem amb el seu autor, Lluís Boada, perquè ens comenti el seu treball i les seves idees.

Lluís Boada, doctor en Economia per la Universitat de París i en Humanitats per la Pompeu Fabra, ha escrit un llibre, La senectud del capitalismo. Un reto para la juventud, en què desgrana les seves reflexions, que venen de lluny, sobre el món de l’economia. El 1984 ja va publicar un primer llibre titulat Una economia poética, en què apuntava la seva teoria del valor propi com a fonament del que podia ser una nova i necessària concepció de l’economia. Avui, en aquest nou llibre s’adreça especialment als lectors joves, a qui tracta d’explicar en un llenguatge senzill i entenedor, amb paraules planeres i, amb exemples i metàfores que els resultin propers, els principals fonaments i mecanismes del sistema capitalista i del seu declivi “biològic”, la seva senectut. Així, els lectors repassaran temes com la idea del progrés econòmic, les diferències entre creixement i desenvolupament, la lluita de classes, l’Estat del benestar, la sobreexplotació dels recursos naturals, la precarietat laboral, les reivindicacions i les lluites socials, el potencial i els perills de la nova tecnologia, etc.

Però tots aquests fenòmens s’analitzen sota el prisma de la seva dimensió moral, individual i col·lectiva. Es aquí on l’autor —no en va doctorat també en Humanitats— fonamenta, en bona mesura, l’explicació de la situació de crisi que travessa un capitalisme envellit i alhora les expectatives de millora.

Aquestes dues dimensions fan que el llibre tingui un interès particular tant pels joves lectors com per tots aquells que mantenen amb ells una relació més directa, pares, mestres i educadors. Les seves pàgines poden ser un instrument molt útil a l’hora de fomentar el debat necessari sobre la situació actual i sobretot pel futur del qual els joves, naturalment, han de ser protagonistes principals. A la vegada, el llibre interessarà també a tots aquells que es vulguin aproximar a uns plantejaments poc habituals en la interpretació dels fenòmens econòmics.

Per tal de comprendre millor aquest treball hem volgut conversar una estona amb l’autor perquè ens comenti i aclareixi alguns dels punts més interessants o controvertits del seu treball.

J.M.C. Quines són les raons que t’han impulsat a escriure un llibre adreçat especialment als joves?

L.B. L’elaboració del llibre m’ha dut cinc anys. Vaig començar a escriure’l quan la meva filla iniciava l’etapa secundària dels seus estudis i la crisi semblava trobar-se en el seu punt culminant. Volia explicar-li què era l’economia i com es vinculava amb la vida i, concretament, en la d’una persona jove com ella. L’anàlisi de la situació em va portar a veure que no estàvem enmig d’una crisi cíclica més, sinó davant una prova del declivi del sistema, una expressió del seu envelliment, que ja afectava i afectaria especialment els joves, cada cop més. Les taxes d’atur, la precarietat laboral, la sobreexplotació a què estan sotmesos, superiors a la dels altres segments d’edat, que ja és dir, palesen que la joventut serà l’antagonista principal del capitalisme i haurà de trobar la manera de superar-ho. Basteixo el llibre sobre la certesa que podran fer-ho, sóc allò que se’n diu un optimista, perquè serà una feina llarga i difícil, però alhora apassionant. Ara bé, ningú ho podrà fer sol, no es podrà emprendre aquesta tasca aïlladament, per més que es vulgui. Per aquests motius, vaig obrir el llibre a tots els joves, tot mantenint, com a recurs literari, el tu i el to confidencial.

J.M.C. El llibre pot ser catalogat com d’economia política però les referències a la moral i als comportaments ètics de caràcter individual estan presents amb força intensitat en moltes de les seves pàgines.

L.B. Sempre he entès l’economia lligada a les humanitats. Els pares de l’economia clàssica també l’entenien així, però després s’ha volgut oblidar. Dit això, no sé si el meu llibre és més d’economia política o de política econòmica. Una mica de cada i molt d’altres coses, filosofia, ètica, moral, història, art… Pels que entenem que l’economia ha d’estar al servei de la nostra vida i de la societat, i no al revés, una cosa és clara: sigui quin sigui el sistema, si personalment no tenim una actitud ètica consistent, no ens en sortirem. Res en excés, procurar ordenar-nos, ser agraïts i tornar allò que rebem, si pot ser, millorat… Ho vaig recordant pàgina rere pàgina, confrontant el lector a situacions molt properes, del seu dia a dia, de la seva manera de viure. Però aquest recordatori i aquestes confrontacions crec que sempre són positives i confiades perquè es basen en la confiança en el valor propi de l’ésser humà. Sense ètica no es va enlloc, però sense confiança encara menys. Aquesta és una posició moral que impregna tot el meu pensament i sé que per molta gent, en el fons, aquesta decidida confiança en l’altre i en un mateix pot resultar fins i tot més difícil d’assumir que la meva crítica al capitalisme, suau en les formes, però implacable en el fons.

J.M.C. Al llibre passes revista a conceptes bàsics per a la comprensió de l’estadi actual de l’economia capitalista, que avui és tant com dir de tota l’economia mundial, des d’una aproximació marxista i d’una forma molt entenedora. I acabes fent una reflexió molt interessant: la paradoxa que “el capitalisme, que deu el seu èxit a la capacitat de satisfer necessitats, s’ha convertit ell mateix en un inesgotable creador de necessitats”.

L.B. Sempre he recordat un text de l’historiador Pierre Vilar, Creixement i desenvolupament, en el qual confrontava aquests dos conceptes. Com tantes altres coses, els estudiants d’Econòmiques d’aleshores devem la familiaritat amb aquest text al doctor Jordi Nadal, un vertader mestre. En el meu llibre he procurat explicar la diferència amb exemples senzills. Simplificant molt, el creixement remet a la quantitat de mercaderies i és molt unidimensional en termes humans, mentre que el desenvolupament remet a la qualitat d’allò que es fa i a la riquesa i complexitat humanes. Lògicament, aquest darrer també és més curós amb els límits de la natura i amb el manteniment d’allò existent. En la lògica del creixement tot seria aviat obsolet, destruït i canviat per allò que és nou. Per això dic que és com una fuga endavant del capitalisme i, en canvi, el desenvolupament, seria la seva actitud madura. Tot i això, no són necessàriament incompatibles, sempre que en l’estratègia econòmica se sàpiga posar l’accent en el desenvolupament. En tot cas, com més triguem a canviar del paradigma del creixement vers el desenvolupament, pitjor viurem. Un cop satisfetes en molts llocs del planeta les necessitats materials bàsiques, per tal de seguir creixent, el capitalisme, ha hagut d’esdevenir, a més d’una immensa fàbrica de mercaderies, una fàbrica de desigs, un creador incessant de “necessitats innecessàries”. Publicitat, disseny, moda, juntament amb el foment del narcisisme i la difusió de valors vacus, fan que ja no càpiga res més a les cases ni als carrers, però no paren d’inundar-nos de mercaderies i de gadgets, ja siguin de luxe o bé low cost. Si això incideix en el sentiment, aquests “excitants” esdevenen irresistibles i passen a ser un succedani de l’amor propi malmès.

J.M.C. Una altra idea particularment interessant que tractes és que “la crisi actual que travessem més enllà de la seva dimensió econòmica és una crisi cultural”.

L.B. La crisi cultural a la qual em refereixo no es mesura solament pels nivells de freqüentació dels cinemes, dels teatres, de les sales de concerts, de les llibreries o biblioteques, cenacles del que correntment entenem per cultura. Penso sobretot en les grans construccions culturals que impregnen plenament la vida humana i les societats i marquen els ideals personals i col·lectius, així com les pautes de comportament. Les més grans d’aquestes construccions han estat les religions, en el nostre cas, el catolicisme. La religió que fa del pa el cos de Crist i del vi la seva sang, que anomena corder Déu mateix i que alleuja amb oli d’oliva la nostra agonia, òbviament tenia per base material l’economia agrícola i ramadera del Mediterrani. Damunt d’ella va bastir un relat fabulós, una vertadera síntesi de totes les cultures que s’havien donat en el nostre àmbit geogràfic. Mitologia, ritus, organització del temps, celebracions, costums, moral… tots els aspectes de la vida personal, familiar i social estaven previstos per la religió i emmarcats per la seva església. Això ha estat així fins no fa gaire. Els homes que es reunien a l’estiu per dinar entorn del meu avi, pagès del Camp de Tarragona, diferien molt poc dels antics grecs. Però en poc més de mig segle, tot aquell món ha desaparegut per sempre, arrasat pel capitalisme. Ara bé, durant els dos-cents anys anteriors, mentre anava minant les bases materials d’aquella economia mediterrània i, amb elles, del cristianisme, el capitalisme ha estat incapaç de crear una religió nova o una construcció cultural exhaustiva que substituís les velles religions. Quan li ha calgut, ha seguit tirant del cristianisme, això sí, cada cop més buit d’autèntic contingut i agafat a les seves formes exteriors i a les aparences. A manca d’altra cosa, s’han mantingut festivitats i certes cerimònies, però farcides d’orgies de regals, de frivolitat i intranscendència. Aquest “buit ple” palesa, al meu entendre, el gran fracàs del capitalisme en les seves aspiracions a perdurar i transcendir. Jo diria que més que davant una crisi cultural, ens trobem al bell mig d’una veritable catàstrofe.

J.M.C. De quina manera, una suposada nova cultura, com la que defenses, pot influir decisivament en el canvi de les estructures econòmiques d’Occident.

L.B. Primerament, he volgut recordar els lligams entre les bases materials i la cultura de tota societat, i el fet que es condicionen i alimenten mútuament. Jo això ho vaig aprendre de Marx, un xic més materialista i determinista que jo, i després ho he anat repensant pel meu compte. Els joves lectors ja no han conegut homes com el meu avi, i tindran moltes dificultats per entendre i apreciar l’art, la literatura o el pensament dels darrers tres o quatre mil anys perquè no han rebut els sabers que també venien en el paquet, sovint feixuc, de la religió. No només hauran de conviure enmig de la vacuïtat cultural del capitalisme, sinó que també els caldrà anar-lo superant i, a més de crear una nova base material, anar establint una nova manera de viure i de conviure, és a dir, una cultura que tingui en compte tota la complexitat i riquesa dels humans i llur harmonia amb la natura. I espero que no deixin que Silicon Valley els encolomi les seves religions “científiques i tecnològiques” que alguns ja anuncien…

J.M.C. Ens parles de la necessitat d’una lògica econòmica guiada pels ideals. Quines possibilitats pràctiques té d’èxit a mig termini?

L.B. La primera pàgina de La senectud del capitalismo està dedicada a la Sagrada Família. Gaudí, en concebre el temple, no va pensar mai guanyar-hi ni cinc, la seva motivació va ser purament espiritual. Tanmateix, la Sagrada Família ha esdevingut un dels principals motors econòmics de la ciutat. De manera que és un exemple d’una de les paradoxes de l’economia, és a dir, que quelcom que no ha estat fet amb finalitats lucratives esdevingui una font incessant de riquesa. La llista d’aquesta mena de paradoxes seria interminable i en el llibre en recordo alguna més. Plantejo la rellevància econòmica dels ideals des de la primera pàgina perquè m’entristeix veure els joves elegint carrera i ofici per les aparences, purament conjunturals, d’una probabilitat més gran de trobar feina, renunciant a les seves vocacions, capacitats o afinitats, en una paraula, als seus ideals. Ho considero una submissió al capitalisme que l’ésser humà no es mereix. Insisteixo que l’economia ha de ser un instrument pel desenvolupament de les persones i no al revés. Estem aquí per cultivar el valor propi i per estimar. És aquesta certesa allò que em mou a escriure i arribar als lectors.

Pel que fa a la qüestió dels terminis que em planteges, com deia Keynes, a llarg termini tots serem morts. Cadascú ha de viure la seva vida i per això n’haurà de pagar un preu. Ara bé, que sigui un preu per poder preservar i cultivar el valor propi i no pas per oblidar-lo o menystenir-lo. Sempre hem de tornar a les paraules d’Antonio Machado: “Todo necio, confunde valor y precio”.

J.M.C. Com s’haurien de combinar aquests elements d’una nova moral amb les organitzacions i accions col·lectives que tinguessin força suficient per imposar els canvis mínims que el sistema necessita?

L.B. Espero que els partits polítics joves evitin del vell joc de voler arreglar, repartir millor o destruir el sistema, i comencin a participar des del seu àmbit en la configuració d’un món nou, a base de coordinar intel·ligència, coneixements i imaginació, a més de dignitat moral. En política és bo saber on es vol anar, a més de dominar l’anàlisi de la situació concreta i de tenir la capacitat per avaluar en cada moment la relació de forces. Crec que els partits joves haurien d’entendre que el seu avantatge només els pot venir d’una predisposició més gran per comprendre allò que és nou i de la capacitat que d’això es deriva per prefigurar, millor que els altres, el futur. Qui sàpiga prefigurar millor el futur, guanyarà. Però insisteixo, per fer-ho bé, la política haurà de canviar i obrir-se molt. Haurà d’anar a auscultar els laboratoris científics, els centres de recerca tecnològica, les universitats punteres, els tallers d’art i també tenir un peu en els marges cada cop més amplis que va deixant el sistema perquè es allí on es configuren noves formes de relacionar-se, d’ajudar-se i treballar. Però la batalla es decidirà en el nucli, allà on es configuren les forces productives. Per això, també políticament, cal ser-hi present, per fer sentir la veu, les necessitats i les esperances dels ciutadans i així lluitar per orientar la creació i l’aplicació dels avenços de manera que siguin més adients a la naturalesa humana i puguin configurar un món millor. Aquesta lluita serà molt dura, fins i tot, si vols, la podríem anomenar “guerra”, perquè algunes prefiguracions científiques actuals causen repugnància i horror, talment la immortalitat pels rics o uns humans sense cos. La ciència i la tecnologia s’han divinitzat, fins al punt d’esdevenir una nova superstició, sobretot entre els joves, desproveïts dels “anticossos” que produïa el contacte amb les religions. I això, és terriblement perillós. Aquesta és una de les raons per les quals opino que les joves forces polítiques haurien de ser com a mínim neutres davant el fet religiós i, per què no?, obertes a un diàleg franc envers elles. Al cap i a la fi, el catolicisme, sense anar més lluny, ha estat capaç de posar un home com Francesc al cap damunt de l’església. Som aquí per estimar, i Francesc no parla de res més. Si es vol guanyar la “guerra” del futur, s’hi hauria de poder i voler parlar.

J.M.C. L’element clau i diferencial que està en el fons de la teva reflexió i la proposta que planteges és el concepte del valor propi —tant dels éssers humans com dels béns que ens procura la natura— en contraposició al valor de canvi que el sistema capitalista imposa.

L.B. Jo estava convençut que aquesta idea del valor propi havia sorgit fa cinc anys quan vaig començar a escriure aquest text. Però un dia, quan en repassava la versió definitiva, vaig agafar un exemplar de Una economia poética, que es va publicar fa trenta-tres anys, per donar-hi un cop d’ull. En llegir la solapa del llibre vaig tenir un veritable ensurt, ja que deia el següent: “Una economía poética empieza y concluye con una reflexión sobre el valor: un recorrido desde el valor social al valor propio”. Ara, a La senectud del capitalismo, ho he desenvolupat molt. Prop del final, en parlar de “El valor propio y la herida”, he escrit: “Déjame que vuelva al concepto fundamental que aparece una y otra vez en estas páginas, el valor propio. No es un concepto fácil y tampoco tengo una idea cerrada sobre el mismo. Voy pensando en él a medida que te escribo y en las numerosas pausas. Creo entender que el valor propio es un atributo del ser. El hecho de ser nos da un valor.” I efectivament, tot al llarg del text van apareixent diferents aspectes del que entenc per valor propi. El valor propi es té pel simple fet de ser, en el nostre cas, un ésser humà, una criatura de la natura, un miracle de l’evolució, tal vegada un fill de Déu, un fruit d’amor. Sostinc que aquest valor és la font d’on sorgeixen la resta de valors. Per això és el concepte fonamental del llibre, ja que, d’una banda, hi critico el capitalisme en la mesura que només sap reconèixer el valor que quantifica en salaris o en guanys, quina pobresa! i, d’altra banda, perquè en sorgeix la possibilitat de crear un món més ric d’altres valors. L’avenç social que s’aconsegueixi amb la superació del capitalisme s’expressarà en aquesta riquesa i per una millor capacitat per reconèixer el valor propi dels humans i dels altres éssers de la creació, és a dir, per una millor harmonia. Tanmateix, precisament perquè la creació ens ha fet miraculosament distints de tots els éssers que han estat, són i seran, he hagut de recordar que aquesta meravella que ens fa a tots diferents, uns éssers únics, comporta sempre la dificultat de reconèixer-nos i de ser reconeguts. El reconeixement social podrà ser millor, però mai serà absolut, sigui quin sigui el món o sistema que creem. Per això, juntament amb l’exhortació a crear un món més just, evoco en el cor mateix del llibre el mandat del santuari de Delfos: coneix-te a tu mateix.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació