Llucia Ramis: “No s’ha d’escriure mai sense distància”

Llucia Ramis parla amb mengera. Desenvolupa, matisa, i mentre ho fa se li escapa sovint un somriure esmunyedís i contagiós. El mateix somriure que fa cosa de deu anys –2007– li devia costar dibuixar amb lleugeresa. La situació familiar i personal d’aleshores la trasbalsava (un pare a la deriva, la parentela desorientada, caos emocional). Episodi vital al qual ara ha decidit donar expressió literària a Les possessions (Anagrama). La narradora –aclareix– no és ella. Durant la presentació de la novel·la a la llibreria Taifa  de Gràcia, allà on li guarden els paquets que el missatger no pot o no vol pujar (viu en quart sense ascensor), ja defugia els miralls: “Tot és ficció”. Evidentment, el relat és una coartada. “Tracto temes íntims, pròxims”, admet, “però amb una estructura de novel·la”. Les possessions va suposar-li el Premi Llibres Anagrama, el tercer que es lliura. Avui Ramis és la convidada la segona jornada de la 22a Fira del Llibre del Pirineu. Hi farà l’Homilia Literària. Podreu escoltar-la a les 20.30 h a l’Escenari Carrer del Sol.

El punt de partida del llibre és un conflicte urbanístic (som a Mallorca). Uns veïns volen usurpar al pare de la protagonista, recentment jubilat, les terres que envolten la possessió familiar (a l’illa, de les masies se’n diu possessions; Son Cors en aquest cas) per a construir-hi una urbanització il·legal. La renyina desemboca en una història que es podria resumir, ràpid i malament, en una reacció biliosa i excèntrica del progenitor. La resposta, per altra banda, és enganyosa i amarga: són els primers passos cap a una depressió que està a punt de treure el cap (i, com és habitual, es diagnosticada molt tard). Si pensem que era l’any 2007, en aquella època, Ramis (Palma, 1977) venia de publicar la seva primera novel·la (Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys), estava eufòrica, tenia èxit i era popular: “El personatge era més fort que el llibre”. A casa, però, les coses anaven mal dades: “Havia de fer bona cara”.

Qui escriu Les possessions és ja una filla en pau: “Aquest llibre no el podria haver escrit fa deu anys perquè hauria estat massa afectada”. Deixar que els temps respiri és fonamental: “No s’ha d’escriure mai sense distància”. Sense distància, de fet, li hauria sortit una altra novel·la. Una obra més impúdica i rabiosa: “Has de desposseir-te de les emocions més viscerals. Vigilar no caure en sentimentalismes”. “Fa deu anys hauria parlat del monstre. I el monstre et pot menjar. El temps converteix aquell monstre en fantasma i el fantasma fa por però no fa mal”, afegeix. El fantasma és –entre molts altres; l’empresari, per exemple– un pare desconegut, irrecognoscible, malalt. I si tan clara té Ramis la necessitat de distància, també reconeix sense ambages la impossibilitat de treballar l’episodi familiar en el mateix moment que passa. “Des del mig de la tempesta no hauria estat capaç, no hauria pogut. Hauria estat massa dolorós”. En aquest sentit, no hem d’entendre la novel·la com un procés medicinal. Ah, sopresa! Autoficció que no guareix. “Bé o malament, està superat”, diu ella.

Les possessions no està regat pel raig despullat i autobiogràfic de Tot allò que morí amb les bicicletes –que es podia entendre com unes memòries d’infantesa i pubertat– però és innegable que hi ha els gestos (i els fets) de Ramis i el seu pare, de tota la família i les amistats. Ella, però, insisteix a allunyar: “Tot està explicat amb una intenció clarament novel·lística”. Cada detall en la novel·la, diu, “té una raó de ser”. La periodista escriu amb bata blanca i proveta: “Tot està molt calculat”.

Ho volem saber tot dels nostres pares?

La família i sobretot els pares són, al llibre, una matèria important de recerca i reflexió. Els pares com una dimensió ignota, misteriosa. La narradora –a qui Ramis no posa nom– indaga en els motius que mouen al pare a actuar de la manera que actua (finalment, només hi ha un motiu). La indagació la porta a descobrir aspectes desagradables (tots causats per la malaltia, que desfigura i esborra la persona). Ramis es pregunta si estem llestos per a entrar en aquesta dimensió familiar, si ho volem saber tot dels nostres pares. “No estic segura de què vulguem saber realment com és la gent que ens envolta”, sosté la també periodista, que durant la presentació deixava anar una breu i punyent asseveració en aquest sentit: “La veritat és insuportable”. Els pares són preferibles com una incògnita. “La família ens defineix, marca”, apunta l’autora.

El pare és un dels homes de la novel·la però n’hi ha d’altres, és clar. Els que tenen més pes són parelles, l’actual (Ivan) i l’ex (Marcel). Els dos són periodistes, com la protagonista (Ramis també s’acosta a l’amor: “L’amor és ridícul”). Tots els homes enfronten frustracions: el pare de la narradora lluita contra la injustícia, per uns ideals; el de l’Ivan per una idea de família convencional; l’avi ha de carregar amb la culpa del soci… Cap supera els fracassos. En cap cas, però, es tracta d’un atac premeditat a la figura masculina: “Em va sortir involuntàriament”. Les dones, en canvi, sense superar també gran cosa, “toleren i gestionen les frustracions d’una altra manera. Una manera més pragmàtica, més racional, menys devastadora. Ells són molt autodestructius, tots”. El fer de la mare, per exemple, és modèlic: “No tracta al marit com si fos un boig i això serà el que el salvarà”.

El pare canalitza la frustració a través de la xarxa. Un blog li permet vomitar els mals. Vomitar però també atacar a tort i a dret. Tant ataca, de fet, que els dards li retornen amb més verí. La tecnologia és una altra de les matèries que toca Ramis (ja ho va fer a Egosurfing). “El pare percep, de sobte, que pot tenir una veu. I té la sensació que amb aquesta veu podrà mantenir la influència que tenia quan era professor d’institut. Això és un engany de les xarxes perquè per a mantenir la veu has de cridar més que els altres i cada cop la diràs més grossa”. Internet torna el personatge més bel·licós i provocador, el perverteix.

Les frustracions podria haver estat una alternativa al títol final. També serviria Orgull i penediment, com fabulava Valentín Roma, director de La Virreina, durant la presentació, que parla del llibre com un “thriller immobiliari”. Què hi diu Ramis? “L’orgull hi és, sí. Sense l’orgull no hi hauria la voluntat de reivindicar una sèrie de coses. Els progres, per exemple, tenen un orgull que van inoculant als seus fills, que seria aquesta cosa de no acostar-se als diners perquè són dolents. El consell de fugir de qui en tingui”. Ramis, filla d’aquesta educació, admet pertànyer a “una generació que creu que es mereix tot el que té però no lluita per a preservar-ho”. A la narradora de la novel·la, que viu i treballa a Barcelona, se li fa difícil creure que la família vengui una de les possessions familiars (Can Meixura, que tants estius acumula, paradis perdus) però ella tampoc es compromet a evitar-ho tenint-ne cura, visitant-la de tant en tant. “Creiem que queixant-nos ja n’hi ha prou”. Les possessions també duu el vestit del judici generacional. Es pot entendre com un llibre sobre la responsabilitat.

Fills de la corrupció

Un altre dels temes abordats a la novel·la és el periodisme. Ramis considera que el bloguerisme ha fet molt de mal al sector: “Es va donar la idea falsa que el periodista i el comentarista estaven al mateix nivell. I això, que s’hauria d’haver erradicat immediatament, alguns mitjans ho han alimentat. Les opinions no són veritats”. S’ha creat un ofici pedestre, adotzenat: “El periodisme no és un noi gravant una manifestació. No és veritat que qualsevol pugui ser periodista. Donar espai a això és fer gratuïta la professió”.

“Ens estem carregant el periodisme. Falta respecte per part dels directius, dels directors, que no entenen que no poden pagar tant poc als seus treballadors, dels professionals, que accepten contractes molt precaris… I en també falta per part de resta de la societat que es pensa que el periodisme no és necessari. És molt perillós donar la idea que no ho és”. Ramis considera que el descrèdit de la professió no és immotivat: “Algú el fomenta per uns interessos personals”. La novel·la parla de diverses corrupcions (urbanística, afectuosa, ideològica) i aquesta perversió professional “també ho és”; corrupció laboral. “Som fills de la corrupció”, veu la narradora. La Transició distingeix menys.

“Nosaltres mateixos no ho hem sabut fer-ho bé”, diu Ramis obrint la porta a l’autocrítica. “La gent no és conscient de la importància que té saber les coses i saber-les bé”, assegura. No veu cap escletxa de salvació per al periodisme. “Tenim una cultura molt corrupta. De favors i de vetos. És sistèmic. Tots els mitjans acabaran sucumbint en aquesta manera de fer. Sóc molt pessimista”. Davant d’aquest panorama, Ramis troba refugi entre els llibres: “El periodisme és el marit maltractador. La literatura, aquell amic a qui sempre pots tornar”. El periodisme de la vella escola, aquell desprès i de lupa, és –gairebé– passat. “El periodisme està cridant. I una manera de cridar és l’emoció. Quan el cert és que un professional no pot estar emocionat”.

Per últim, una reflexió més sobre periodisme. L’exparella de la narradora es planteja en un moment donat què pot suposar la pèrdua de veu que implica la jubilació en un periodista. Una qüestió amarga de la qual no se’n parla prou (segurament perquè la professió és elàstica). “És una cosa que sempre m’he preguntat”, reconeix Ramis. “Si la teva veu ha estat la teva feina, quan perds la feina perds la veu. I no estàs acostumat a no tenir influència. Els professionals grans fan això d’imposar la seva veu com experiència. Els costa retirar-se perquè, de sobte, desapareixen. Seran substituïts”. Ramis gradua la gravetat de l’assumpte: “Per al periodisme no és greu, per a la vanitat del periodista sí. Gravíssim. Som tots molt vanitosos”.