Llegir sempre és una mirada

L’auditori de la Biblioteca Jaume Fuster del barri de Gràcia de Barcelona es va omplir el passat dijous 30 de gener per presentar el «Compromís docent amb la cultura lectora», un conjunt de dotze punts que, sota la coordinació del professor de la Facultat d’Educació de la UB Jordi García Ferrero, ha elaborat en diferents trobades i seminaris i en el marc del projecte de recerca ARMIF, un ampli equip format per professionals de la UB, de la UAB, de la Universitat de Vic i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Són uns compromisos que conviden a impulsar la lectura des de diferents àmbits, sempre tenint en compte el binomi indissoluble entre lectura i cultura. 

L’acte, presentat per Maria Vilarasau, actriu i docent, va començar i acabar amb poemes musicats per Maria Aguilera i Tànit Navarro. La primera intervenció va anar a càrrec d’Antonio Monegal, professor de la Universitat Pompeu Fabra. Monegal va insistir en el binomi cultura-educació i en la idea que mai deixem d’aprendre però que és a l’escola on es rep una primera visió del món i on s’ha d’intentar trobar per primer cop el sentit de la vida, el lloc on s’ha d’ensenyar a pensar per ser una mica més lliures, sobretot tenint presents els moments actuals. Va remarcar que els docents haurien de ser molt més ben valorats, va criticar amb contundència aquest criteri competencial en què actualment estem submergits docents i alumnes, i va afirmar, assertiu i amb optimisme, que encara continua havent-hi més de mil motius per continuar llegint. 

El segon ponent va ser Jaume Cela, mestre i escriptor. Des de la visió d’una persona que s’ha estimat i s’estima amb passió la seva feina, va emfatitzar les quatre accions d’un bon docent –acollir, acompanyar, escoltar i mostrar–, i va insistir especialment en el cinema, el gran art del segle XX, el llenguatge nou que el travessa d’un extrem a un altre, com una manera de saber «llegir» amb una mirada diferent la realitat que vivim i que ens envolta. Va acabar amb un somriure demanant que, si mai el trobem a la cua d’un cinema, no li demanem si és millor un llibre o la pel·lícula que se n’ha fet, que de cada opció se’n pot extreure algun aprenentatge bo i profitós. 

Després hi va haver dues breus ponències. Vinyet Martínez va parlar sobretot des de la seva experiència de mestra i dinamitzadora de la lectura, de la necessitat de les biblioteques escolars i de construir xarxa, i va demanar amb insistència i amb arguments clars i coherents més recursos. Després, jo mateixa vaig explicar amb exemples i algunes anècdotes de la meva carrera docent que la lectura i l’escriptura a classe, dues cares sovint de la mateixa moneda, han estat i són una gran font de plaer i d’aprenentatge del que és la nostra vida, la de cada dia i la més transcendent, i de la nostra cultura, la universal i la pròpia, la d’abans, la d’ara i la que ens imaginem per al futur.  

Va arrodonir-ho tot Maria Vilarasau quan va llegir, un per un i amb solemnitat, els dotze punts del «Compromís», al voltant sempre del llibre, la lectura, la docència i la cultura. Són diverses les pinzellades que se’n poden extreure. La virtut de llegir i el plaer de fer-ho de vegades només pel gust de fer-ho, per exemple. O la satisfacció que podem sentir atresorant lectures escollides a l’atzar o mitjançant algun guiatge. O llegir entès com un acte ben íntim i personal però que ens pot transportar cap a dimensions més públiques i socials. El que va quedar clar en tot moment és que el llibre ens humanitza, ens fa sentir comunitat, ja sigui un llibre clàssic o un més apropiat per un «menjar ràpid». Els tres darrers compromisos incideixen directament en l’àmbit docent: cal fomentar la lectura com a font d’aprenentatge però també com a plaer, cal consolidar unes biblioteques escolars que facin del llibre un objecte accessible i cal viure cada lectura com una nova experiència plaent i enriquidora. 

Per acabar aquesta jornada, Aguilera i Navarro van musicar per primer cop en públic uns versos de Maria Mercè Marçal: «Damunt un cel de fil / amb unes vores fetes de puntes de coixí, / avui regna la lluna, amor / i cap flor no es tanca». Fent amb aquests versos un salt prosaic, podríem afirmar que en una escola i en uns instituts ben dotats i amb uns docents que s’estimin la lectura, els llibres mai quedaran tancats, sinó que es continuaran obrint, com les flors cada primavera, per atènyer nous cels i nous horitzons.