Llegir Robert Walser

Des de fa unes setmanes, les llibreries de casa nostra ja compten amb la primera publicació d’una editorial que fa molt bona pinta i que es presenta d’aquesta manera: L’Editorial Flâneur es defineix, per començar, com una editorial actual. Actual perquè pretén publicar llibres atemporals: Baudelaire, Valéry, Beckett, W. G. Sebald, Camus, Canetti, Benjamin, Walser, Rilke, Gombrowicz, Bernhard, Blanchot… Autors actuals, perquè els grans autors sempre ho són, d’actuals. De moment, han començat per Robert Walser. Ens en parla David Cuscó.

Llegir Robert Walser és un repte: un cop acabem un llibre seu, ens fa l’efecte que hi ha alguna cosa que se’ns ha escapat perquè, com es diu vulgarment, «no hi passa res». Estem tan acostumats que els arguments han de ser sorprenents, a trobar girs inesperats (que de tants com n’hi ha ja no són gens), i a l’ús constant de la ironia o del sarcasme que el fet que el protagonista d’una narració surti a passejar, aprofiti per passar pel banc i per dinar a casa d’una dama benefactora, saludi algunes persones, parli amb algunes altres, visiti un sastre, entri en un bosc i, quan comença a fer-se fosc, torni cap a casa ens sembla poc. «No pot ser que sigui això i prou» i, aleshores, el lector cerca al·legories (intent estèril, en aquest cas).

La mirada del personatge protagonista de La passejada és, segurament, l’exemple més clar d’un to amb què Walser voreja constantment una ingenuïtat gairebé infantil. Com dèiem, un poeta surt a passejar per allunyar-se, així, de la «cambra dels esperits» i observa tot el que es troba com si fos el primer cop que s’hi acosta. Quan hi ha alguna cosa que no li agrada (el vestit que li fa el sastre, per exemple), reacciona iradament, però de seguit abaixa el to i el suavitza. No ha sortit a lluitar. A més, en el fons, sap que és impossible que li facin un vestit a mida (per això els personatges de Walser molt sovint s’estimen més els uniformes). Aquesta ingenuïtat gairebé pueril dels protagonistes walserians fa arrufar el nas a alguns lectors que hi troben un plantejament sovint més típic del relat costumista de mitjan del s. xix que no pas d’un autor de qui es diu (i és cert) que va influir Kafka i de qui Elias Canetti i Walter Benjamin escriuen en termes molt elogiosos.

Què té Walser, doncs, que el faci especial? Per començar, com explica Claudio Magris a L’anello di Clarisse, Walser tria un camí poc comú i que, de pas l’insereix del tot en la modernitat: al contrari dels qui es protegeixen del món per mitjà de la ironia i del sarcasme o dels qui s’hi enfronten directament, els personatges de Walser (i Walser mateix), conscients de la pèrdua de jerarquia del jo individual i del caos que n’impedeix la definició, trien descompondre’s i dispersar-se en múltiples fragments. Walser no lluita, perquè pretén confondre’s amb el paisatge. Creu que així potser podrà eludir el poder. Justament aquest és l’element principal que allunya Walser del relat costumista tradicional que hem esmentat: la seva prosa és una mostra de l’esfilagarsament del jo. En aquest sentit, Walser forma part d’un seguit d’artistes i pensadors que, entre el final del segle xix i les primeres dècades del xx, testimonien la crisi de la identitat individual. I ja tenim la connexió amb Kafka. El narrador de Walser s’empetiteix per no haver d’enfrontar-se a res i, també, perquè és un convalescent, com diu Benjamin. En aquest sentit, el que podem anomenar puerilitat en Walser té a veure amb l’alegria de retrobar allò que durant un temps —el de la convalescència— havia perdut.

L’obra de Walser s’ha comparat sovint amb els contes tradicionals i és cert que hi comparteix força elements: fins i tot darrere les escenes més bucòliques dels contes tradicionals sabem que s’hi amaguen perills i monstres que no cal que acabin apareixent per atemorir-nos; intuint que hi són ja n’hi ha prou per sentir que ens controlen. És per això que, com fa el protagonista de La passejada, cal comportar-se amb suavitat i així potser evitarem que surtin. Però de vegades com que el monstre és dins nostre no n’hi ha prou amb confondre’s amb el paisatge i, de sobte, ens creuem amb un gegant Tomzack, un personatge de conte enmig d’un relat que semblava realista, però que a partir d’aquest moment ja dubtem que ho sigui tant.

Malgrat el que sembla, La passejada és un crit de socors, un intent de salvar-se de l’única manera que Walser coneixia: passejant i escrivint, dues activitats que en el seu cas eren la mateixa. Walser passeja la ploma i el llapis per un full de paper que no vol que s’acabi mai, perquè, si s’acaba, sap que quan es faci fosc haurà de tornar a casa i s’haurà de tornar a enfrontar a «la cambra dels esperits».