Llegir (i viure) en diagonal

Formo part d’una generació que viu en diagonal. Quina incomoditat, creieu-me. Tot i haver deixat enrere aquella actitud desmenjada de l’adolescència, no acabem d’anar drets. Ni anem drets, ni caminem recte. Ens pesa massa l’angoixa de no tenir clar on volem anar i la urgència d’arribar-hi ràpid. Correm amunt i avall decapitats, convençuts que si no ho fem tot ràpid i estressats, no hi estem posant prou ímpetu.

Ens relacionem, també, en diagonal. Fem equilibris sobre la línia que separa el món real del que alimentem en les nostres pantalles. Tenim mil vides a l’abast, totes despullades en xarxa, som voyeurs i exhibicionistes a parts iguals i, malgrat tot, no aprofundim en les nostres relacions. Compartim àpats sense assaborir-los, fotografiem paisatges que ni hem mirat, sentim música canviant frenèticament de cançó, parlem sense ser-hi mai del tot, i sempre, sempre, estem pendents del que vindrà després. Ni girem rodons, ni ens aguantem drets ni gaudim dels moments d’horitzontalitat. No descansem. No parem. Mai.

També llegim, ai, en diagonal. És una de les frases que més he sentit darrerament: “ho he llegit en diagonal”. I m’he preguntat, innocent, si també escrivim en diagonal. Escriure! Tenim tantes coses a fer, tants llocs on ser, tantes persones per veure que ni fem, ni estem, ni veiem, ni, per descomptat, escrivim. I ens miro i em preocupo. Em preocupo per nosaltres i ho faig també pels que vénen. La literatura ha esdevingut un residu instrumental en els plans educatius i l’administració vol ara condemnar-la definitivament amb la reducció d’hores.

Al capdavall, és tot tan senzill quan es mira amb distància: Llegir, escriure i viure. “Escriviure”, com reivindica el poeta Ponç Pons. Explicava Sam Abrams en un article publicat a Núvol l’any passat que l’autor menorquí va prendre durant l’adolescència “l’arriscada determinació de relacionar-se amb la vida a través de les paraules i l’art de la literatura”. Em temo, benvolgut Sam, que l’arriscat és optar per qualsevol forma de vida que prescindeixi de la sensibilitat artística. L’arriscat és viure en diagonal, passar de puntetes per tot i per tothom, ser-hi només com a figurant, sobrevolar la vida. L’arriscat és llegir una frase de cada tres, veure mirant a cegues i viure sentint a mitges.