Llegir, l’arma contra l’autoritarisme

«Ai de la gent que tingui una llengua a la qual pugui ser traduït Andrei Platónov!» es va exclamar una vegada el poeta rus Joseph Brodsky, subratllant d’aquesta manera la impossibilitat de dur a terme aquesta tasca, que tanmateix el volum a les meves mans contradiu. Suposem doncs que hauríem de sentir pena per no tenir accés al text original d’un dels principals mestres de les lletres russes del segle vint, però també us haig d’admetre que no em sento gaire desgraciada. No sabria dir-vos com és llegir Andrei Platónov en rus; nogensmenys, sí que sé com és llegir-lo amb la traducció de Miquel Cabal Guarro, que ha traduït al català, a hores d’ara, les seves principals novel·les, Txevengur, La rasa i Djan, i més recentment, un recull de contes anomenat En un món preciós i furibund. És una experiència gratament estranya, no només pel que Brodsky anomenava «la realització de la utopia» comunista, aquí retratada com a dualitat entre realitat i somni, contrast esquerp que fa saltar les espurnes de l’emoció en els moments més inesperats, sinó també pel seu tracte formal de la llengua, que es desvia constantment de les expressions que tenim més habituades per afegir matisos sensorials que ens obren al món més enllà del llenguatge des de dins del llenguatge, és a dir, a la vertadera poesia.

Llegir línies com «una alegria tímida il·luminà la cara demacrada d’aquell home, per a qui la sensació d’una màquina era la felicitat» o bé «una màquina o un rail no es rendeixen a la llestesa, només els pots vèncer de pura bondat» podrien dirigir-nos cap a elucubracions sobre les avantguardes futuristes d’inicis de segle, però convé, per parlar de Platónov més que de ningú, de situar-se en el seu context per desmentir aquesta interpretació, i prendre el tren més aviat cap a la direcció contrària. Platónov mateix va sens dubte prendre aquest tren, que el va portar lluny de nosaltres, cap a les muntanyes, cap al Turkmenistan actual, i cap als llocs més recòndits d’un país devastat i en construcció. Ell, el prototip de l’home del poble soviètic, s’encarregava, allà on anava, de construir i d’emmirallar aquesta construcció en el seu cos literari. En efecte, combinava dues feines que es complementaven entre sí: inventava màquines, i escrivia històries. D’aquesta combinació improbable, afegida a una efervescència històrica que es respirava en l’ambient a la Rússia revolucionària, en resulta una escriptura genuïna i plena de força, que no naïf, que mira les màquines amb la il·lusió d’un nounat, com si a cada pas la llengua russa, i el món, s’estigués redescobrint i regenerant.

Gairebé tots els personatges principals d’aquests 16 contes inclosos a En un món preciós i furibund projecten aquesta mirada desautomatitzadora i alhora tremolosa sobre el món que els envolta. En Makar, la Jumal, la Fróssia, en Nikita i la Liuba, l’Olga, el maquinista, la Maria Vassílievna, etc. ho han perdut tot, viuen en la màxima pobresa, tant espiritual com material, però amb la certesa interior que alguna cosa nova està passant. Hi ha quelcom que arriba, i amb ulls àvids beuen del món i observen expectants la vida, no sense cert temor, i miren de trobar-li un sentit, de fer-s’hi un clot que els resguardi de la intempèrie i de la incertesa que els amenaça.

El sentit, però, sempre es troba de cara als altres. En primer lloc, en l’amor concret, com fa l’Olga cap a en Iuixka, que s’estima per sobre de tot, com la Fróssia estima en Fiódor, com en Nikita estima la Liuba. Fins i tot, com el vell maquinista envers la seva locomotora de sèrie E, que s’estima com si fos un fill. I en segon lloc, l’amor cap a la comunitat, cap a la pàtria, cap al bé comú de tots, que porta a alguns dels protagonistes d’aquests contes a cometre gestes heroiques de manera altruista, on demostren que estan disposats a sacrificar-se per salvar altres vides. Així doncs, l’Ivan Alekséievitx Fiódorov salva un grup de gent quan impedeix que un vagó de tren s’estimbi contra ells; l’Olga aconsegueix frenar uns vagons que s’havien deslligat de la seva locomotora; el narrador de ‘La pàtria de l’electricitat’ fa una bomba d’aigua per irrigar els camps secs del poble de Vertxovka; la Maria Nikíforovna emprèn la tasca d’ajudar el poble de Khoixútovo a conrear salze de violeta; i fins i tot els fills de la María Vassílievna, assassinats a la guerra, no han mort en va. Perquè la pàtria en aquests textos no és plantejada de forma abstracte, ni té a veure amb un aparell burocratitzat, com ens mostra el conte ‘En Makar té dubtes’, en què en Makar emprèn un viatge cap a Moscou – símbol i capital de la pàtria entesa en termes napoleònics – només per tornar-ne transformat i amb un esperit completament inútil a l’hora de resoldre problemes concrets. No, la pàtria de Platónov més aviat està lligada a una terra concreta, a una matèria, ja sigui aquesta el fangar eixut, la sorra del desert, el riu Potudan, o l’estepa, i les persones que la transiten tenen cares i noms, i històries, moltíssimes històries d’amors i de desgràcies que s’expliquen els uns als altres. És per amor a aquesta pàtria, a la reconstrucció i la millora d’aquest lloc i de les condicions de vida, que potser val la pena morir.

La via de millora que planteja Platónov, tant de les condicions materials com espirituals del poble, és la lectura. La lectura és aquí entesa com a pràctica artística i transformadora; l’alfabetització, tant en les ciències com en les lletres, s’entén com un acte d’emancipació d’un passat tsarista que ha deixat la seva empremta en l’imaginari del poble, i del qual els personatges s’han de desprendre per poder seguir endavant. En el conte ‘Entre els animals i les plantes’, Ivan Alekséievitx Fiódorov, per exemple, llegeix de manera eclèctica i desordenada, sense seguir un ordre lineal els llibres, «llegir-los així encara és millor i més interessant, perquè et toca imaginar-te tot el que t’has saltat i inventar-te de cap i de nou els fragments dolents o incomprensibles, com si tu també fossis un escriptor.» Platónov introdueix d’aquesta manera en el relat la figura del proletari-artista, que té un paper actiu, mitjançant la imaginació, en la transformació d’una realitat donada. En Nikita, ebenista, també es pot entendre des d’aquest motlle, així com en Iàkov Sàvvitx amb les seves invencions estranyes. Aquesta pràctica adquireix una dimensió fins i tot metaliterària a partir de la forma del relat, amb el llenguatge que utilitza Platónov, que no beu d’unes fórmules heretades de la literatura canònica ja establerta – no hi ha cap ressò de Dostoievski, ni de Tolstói, ni de Pushkin, ni cap altre d’aquests grans pares – sinó que aprofita i refina un llenguatge de carrer que hagués pogut emprar qualsevol persona del poble, mitjançant neologismes, personificacions i metàfores sorprenents. En aquest sentit, la lectura i l’escriptura són motors de canvi, que permeten pensar sobre el que fem amb les mans, i allunyen els personatges de l’animalitat més bèstia a la qual els redueix el model polític autoritari. La ciència i l’estudi de com es poden canviar les condicions materials de l’existència també pren un paper cabdal en aquests contes. En efecte, el ferrocarril es troba al centre de nombrosos relats. En un país com Rússia, on les distàncies són gairebé insalvables, l’arribada algunes dècades abans d’aquesta bèstia de ferro elegant devia semblar un miracle. De cop la interconnectivitat era real, i compartir coneixement i pràctiques de diferents tipus era una necessitat, que també comparteixen molts dels personatges del recull En un món preciós i furibund. Lligat al ferrocarril hi ha el viatge, i al viatge, com sabem tots, hi ha la peripècia, que ens porta al saber…

Potser avui dia hem pres distància amb aquesta veneració cega per la ciència, sobretot amb tota la qüestió del canvi climàtic. Seguim creient en un paradigma científic, però potser amb menys optimisme i efervescència. Hem sigut abocades al fanal fosc del progrés, i amb uns tecnòcrates al cim que encapçalen les investigacions considerades més punteres, des de la nostra bombolla social ens plantegem si aquesta via és l’única possible, o si està resolent res. Però si és que hi ha avui un retorn, com sembla ser, cap a l’autoritarisme, penso que hi ha més necessitat que mai de llegir Platónov. Aquest escriptor, amb un punt d’ironia, amb consciència i amb unes mans fermes que tenen una connexió directa amb el cap, aquest escriptor que toca ben bé de peus a terra, ens mostra que fins i tot en les condicions més adverses un canvi és possible. Les masses populars no són amorfes, ni estan adormides; la massa està formada per cares, per desitjos i per modes de vida plurals, està formada per persones que tenen poder de canvi. Potser el problema està en deixar-se enfonsar pels discursos del present, que assenyalen el passat i repeteixen, un cop i altre, que una revolució no és possible. Però la persona del poble és la que sobretot imagina. Llegir i escriure, avui dia, hauria de ser justament això, exercitar la imaginació, entrar en diàleg constant, per trobar noves paraules, neologismes reals i arrelats, i no cultismes estètics, històries vingudes i que contribueixen a una comunitat, i no introspeccions absurdes per mirar-se el melic. I la ciència i la tecnologia, per què no hi haurien de tenir cabuda? Sens dubte, em sembla que s’han de redefinir aquestes disciplines i fer com en Makar a l’inici del conte, és a dir, unir les mans i el cap, les mans i el cor, com fa una mà que escriu a consciència. És en aquest encreuament on se situa Platónov, i tant de bo seguíssim tots el seu exemple.