L’incert immobilisme del colibrí

Aquest novembre arriba a les llibreries El colibrí de Sandro Veronesi, la novel·la guardonada amb el Premio Strega 2020, el més prestigiós en l’àmbit literari italià.  Alexandra Benvenuti, llibretera de la Piccola, situada a Sarrià, especialitzada en llibre italià, ens en recomana la lectura.

Publicada en català per Edicions del Periscopi (amb traducció de Pau Vidal) i en castellà per Anagrama (amb traducció de Juan Manuel Salmerón Arjona), veurà la llum en els pròxims dies una novel·la “intensa”… aquesta és la primera definició que se m’acudeix per definir El colibrí, l’última obra de Sandro Veronesi: intensa per les emocions que afloren de les seves pàgines, intensa per les vivències narrades, intensa per aquest art de l’autor, capaç de transformar-ho tot en pura literatura. Un llibre que no et deixa indiferent: és més, et toca en el sentiment més profund i et convida a reflexionar.  

Sandro Veronesi (Florència, 1959), novel·lista, assagista i periodista, amb estudis d’arquitectura, ja va guanyar el Premio Strega el 2006 amb Caos Calmo (publicat per Anagrama). Aquest segon reconeixement (solament Paolo Volponi l’havia guanyat dos cops fins ara) representa la seva consagració com a un dels millors escriptors italians de la seva generació.

En català encara no s’havia publicat cap de les seves novel·les; només s’havia traduït Salvar vides a la Mediterrània. Un pamflet íntim contra el racisme (editat per Més llibres amb traducció d’Enric Salom), breu però colpidor llibret, on entre altres, recull una carta a l’escriptor Roberto Saviano, una entrevista a Òscar Camps fundador de l’ONG Open Arms o els missatges de twitter enviats pel mateix autor a Matteo Salvini, aleshores ministre de l’Interior italià.

Però tornem a El Colibrí, que a Itàlia ha tingut gran èxit de públic i de crítica i que ja va ser escollit llibre de l’any 2019 per la Classifica di Qualità de La Lettura, el suplement literari del Corriere della Sera.

D’una manera original, amb una estructura que barreja plans temporals, sense un ordre cronològic, així com a través d’e-mails, cartes, whatsapps, es va reconstruint la vida de Marco Carrera, un oftalmòleg florentí, que fa grans esforços per mantenir la seva existència immòbil i romandre fort i estable, malgrat la crua i dolorosa realitat que l’envolta. Anomenat “colibrí” de jovenet, per la seva estatura petita deguda a problemes de creixement, es continua comparant en edat adulta a aquest petit ocell caracteritzat per ser capaç de moure les ales a tal velocitat que aconsegueix quedar-se quiet, suspès en l’aire, i fins i tot volar enrere, si cal. En aquest sentit li escriu la Luisa, el seu gran amor platònic:

“Ets realment un colibrí perquè, com el colibrí, poses tota la teva energia a quedar-te quiet. Aconsegueixes parar-te en el món i en el temps, aconsegueixes fins i tot remuntar-lo, el temps, i a retrobar el temps perdut, de la mateixa manera que el colibrí és capaç de volar cap enrere.”

Però dins l’intent de romandre immòbil hi ha sempre quelcom que avança, cosa que el mateix protagonista percep. I potser aquí és on la novel·la cau en una certa exageració narrativa: en la figura de Miraijin, la neta de Marco Carrera, que encarna la perfecció i representa l’uomo nuovo (segons el significat del seu nom en japonès, tot i ser una noia),és a dir, una nova generació capaç de canviar el món, de regenerar i rescatar la humanitat.

Però precisament aquest deix excèntric és el que ens porta a donar valor i subratllar que dins del dolor queda sempre un fil d’esperança.

Un llibre emotivament contundent teixit amb una escriptura brillant.

(publicat a Itàlia per La nave di Teseo)