L’exemple de Carner

Enguany recordem que fa mig segle va morir un dels nostres poetes més importants, si no el que més: Josep Carner.

Cinquantenari. Enguany recordem que fa mig segle va morir un dels nostres poetes més importants, si no el que més: Josep Carner. En celebrem, doncs, l’obra, que és una de les més rellevants i perdurables que s’han produït mai en la nostra llengua i en la nostra cultura. La setmana entrant, el 26 de febrer, es farà al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat la presentació oficial de l’Any Carner. Amb la direcció del marmessor literari i editor crític de la seva poesia, el reputat filòleg Jaume Coll, aquesta commemoració té els objectius de fer conèixer i difondre molt més l’obra de l’autor i de crear una càtedra Josep Carner a la Universitat de Barcelona.

Josep Carner, © NICOLAS G

El poeta. Carner és un poeta que no s’acaba mai. Enunciada així, l’afirmació pot semblar un tòpic, però els asseguro que és d’una estricta literalitat. Quan sembla que més o menys ja comences a dominar aquell continent —pàtria, no: continent!— que constitueix el seu llegat líric, l’impressionant Poesia (1957), descobreixes, aquí i allà, nous motius de sorpresa i admiració. Et dius: “Ja hi havia passat, per aquí. ¿Com pot ser que no em cridés l’atenció, aquest element? ¿Què ho fa, que no hi hagi parat esment fins ara?”. Jo defenso que el volum que acabo de citar és una de les consecucions més valuoses de la literatura catalana de tots els temps: sincerament, no sé dir cap altre llibre català, si més no de poesia, que pugui ja no superar-lo, sinó fins i tot comparar-s’hi. Descomptant-ne, potser, la poesia completa de March.

És prou conegut que Carner, en la seva maduresa, va decidir revisar a fons tota la seva obra poètica. Havia començat a escriure molt d’hora, perquè era un jove tocat pel geni poètic i el do de la llengua. Un llibre com Els fruits saborosos, publicat a l’edat de vint-i-dos anys, només pot ser entès —aplaudit— com una mostra inapel·lable d’un immens talent literari. Quan, sota d’un taronger, la jove Aglae —embarassada, plena d’il·lusió pel fill que està a punt de néixer, però, alhora, temorega de l’hora incerta— veu una taronja que ha caigut de l’arbre —escapçada de la branca, de la qual ja no rep la saba, ni l’escalf—, sent, representada en la fruita solitària, no pas la condició alliberada del fill, sinó la seva pròpia sort de dona que perd vigoria i joventut en donar-se al nen: “I veu la piadosa taronja que fou bella, / i jeu abandonada del rec vora l’espill. / De la muller la sort li transpareix en ella: / fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill”. Faig una mica de trampa. La primera forma del poema, de 1906, deia: “I guaita la piadosa taronja qui fou bella / i jau abandonada sense color ni brill… / La sort de la muller se li apareix en ella: / fer-se expremuda i lletja per la frescor del fill”. Poca trampa, de fet: un xicot de vint-i-dos anys ja era capaç de dir això! L’home de més de setanta hi feu canvis tan sensibles com el de lletja per lassa, que milloraven notablement el poema. Però el geni ja hi era sencer!

Poesia (1957). La tasca que Carner es va imposar a l’hora de compondre el volum Poesia, de 1957, és poc menys que hercúlia, i diu molt del rigor màxim amb què va abordar la seva escriptura i la fixació final de la seva obra lírica. Aquest llibre de llibres és el testament de l’autor. Hi va revisar, que vol dir reescriure, gairebé nou-cents poemes, que són els que havia anat publicant durant més de cinquanta anys (i els va donar, encara, una nova ordenació temàtica). De vegades, la correcció té a veure amb una qüestió gramatical. Prenguem com a exemple el poema “Nocturn”, d’El cor quiet. Aquí trobem, entre altres, el canvi de vostres nits per les vostres nits (que obliga, esclar, a canviar tot el vers per adequar-lo al metre parell, al decasíl·lab). Però molt més sovint les modificacions tenen a veure amb la precisió estilística o amb el que en podríem dir l’embelliment. En els dos últims versos d’aquesta mateixa composició, en l’edició original del llibre (de 1925), el jo del poema demana a la lluna que amari “de llum pia [… ] / la lassa i espectral malenconia / del nostre mur de fang”. Doncs bé, en l’edició de 1957, el darrer vers canvia en “d’una presó de fang”. La consciència, amb el gir metafòric, ha quedat encara més cerclada: ja no és un límit que se’ns imposa (un mur), sinó un confinament molt més dramàtic (una presó: la del cos). D’exemples n’hi ha tants, i són d’una tan rica varietat, que trobaríem que, en algun cas, ens estimem més la lliçó antiga, perquè té una frescor que potser no apreciem en la lliçó posterior. Per exemple, “El pou” —el primer dels poemes del grup “Els tres altars”, el dedicat a l’aigua— perd, en la revisió, una referència figurada que a mi em sembla molt vívida, basada en un dels recursos que el príncep utilitza amb més profusió no sols en aquest llibre, El cor quiet, sinó en tota la seva obra: el de la personificació o prosopopeia. En el cas que dic, la de la galleda que “bufeteja” l’aigua encalmada del pou.

Aparador de joguines. El concepte joguina va tenir, en la imaginació poètica del nostre autor, una fructífera vida transcendental. En més d’una ocasió, els homes —“els homes som migradament divins”: vol dir homes i dones, esclar— quedem representats com una feble joguina a les mans del destí.

Una de les poesies més breus d’El cor quiet és la intitulada “Aparador de joguines”, un quartet de la tercera part del llibre, “Les estampes”. En la primera edició deia així: “Nines, tabals, cornetes, i gonfarons i nines. / Aquestes són joguines per a jugar-hi els nins. / Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines. / Aquestes són joguines per a jugar els destins”.

Tan breu com suggeridor! En aquest primer aparador, el que més hi abunda són les nines, que, en l’enumeració inicial, es repeteixen: obren i tanquen el vers. Hi ha, també, aquest paral·lel mig torbador (parlo des del punt de vista d’un català del Principat; seria altrament des del d’un parlant baleàric) entre nines i nins. La primera vegada que vaig veure impresos aquests versos, fa un fum d’anys, quan els llegia amb la mirada verge de l’alumne i no pas, com ara, amb la més ensinistrada del professor, el contrast em feu un gran efecte: la nina (morta) és gairebé una prefiguració del nin, el nen, que aviat també serà mort. Aquesta primera forma de la poesia, però, té altres particularitats. Una rima interna ninesjoguines, que no sé si distreu una mica l’atenció del centre significatiu del poema. Una bella metonímia ulls (encesos)galtes (fines) per referir-se als infants que cobegen aquelles joguines. I, de la primera part (els dos primers versos) a la segona (els dos darrers), una manca d’acord sintàctic clarament perfectible, una discordança entre “per a jugar-hi els nins” (el subratllat és meu) i “per a jugar els destins”. També en el segon cas hi hauria de figurar el pronom hi, però llavors en resultaria un vers hipermètric: el segon hemistiqui tindria set síl·labes, i no les prescriptives sis.

Joguines. En l’edició d’aquesta peça, tan breu com substanciosa, que apareix a Poesia (1957), Carner no sols va resoldre la qüestió sintàctica apuntada, sinó que, a parer meu, va millorar (i molt) la poesia. Vegem com van quedar aquestes joguines per a la posteritat: “Nines, vaixells, cornetes, colors, llibres amb sants: aquestes són joguines que hi juguen els infants. // Davant, els ulls encesos que vénen d’uns jardins: / aquestes són joguines que hi juguen els destins”.

D’entrada, el títol. Hem passat del lloc a l’element dramàtic central del poema, de l’aparador a les joguines. Hi ha, doncs, una concreció del sentit. El que és important no és pas l’espai en què estan disposades les joguines, sinó les joguines en si (i la transcendència metafòrica que tenen). Segona qüestió: Carner divideix el poema en dues parts, en dos dístics. O, més ben dit, marca gràficament —amb un blanc— aquesta diferència, que, de fet, ja era molt clara —bé que no estava representada gràficament— en la forma de 1925. I, encara, canvia la disposició de les rimes —les unifica en els dos dístics— i la puntuació.

En el primer vers, hi ha canvis aparents, però poc rellevants: tabals per vaixells; gonfarons i nines per colors i llibres amb sants (això és, llibres il·lustrats). El més significatiu d’aquest vers inicial és la no repetició de nines. En el segon vers, ja hi advertim un canvi sintàctic molt més interessant: per a jugar-hi els nins queda en que hi juguen els infants. Aquesta segona manera de dir és més genuïna que la primera. O més natural. És el que s’anomena el relatiu col·loquial, que, com explicava l’enyorat Joan Solà en les seves classes de sintaxi a la UB, utilitza sempre el pronom que —a tall de nexe i prou—, i llavors se serveix d’un pronom feble per representar la funció sintàctica que ha quedat buida en desaparèixer el pronom relatiu prescriptiu. Normativament, això seria: “Aquestes són joguines amb les quals juguen els infants”, que des d’un punt de vista poètic és una menja corretjuda com un bistec cuit fa més de tres hores. A més a més, en un poema que es refereix a canalla encara té més sentit l’ús del relatiu col·loquial.

En la segona part, les millores també són evidents (tot i que a mi les galtes fines que seguien els ulls encesos m’agradaven molt). El tercer vers introdueix el misteri dels jardins. ¿D’on és que venen, aquests infants? De l’Edèn, si més no, de l’edat! (però també del misteri). El vers conclusiu canvia, també, de formulació, bé que manté intacte el sentit: els ulls dels nens —metonímia per designar els nens— són una joguina a les mans del destí. Ens podem afigurar dos ullets innocents, bategants, exhibits dins els palmells de pell aspra de les mans del fat (ara hi poso una mica de literatura innecessària). Sigui com vulgui, el poeta també ha millorat el vers: a més de guanyar en naturalitat, “Aquestes són joguines que hi juguen els destins” és força més bell que “Aquestes són joguines per a jugar els destins”.

De casos com el que he referit, que diuen tant del rigor i de l’excel·lència del nostre eminent poeta, n’hi ha a balquena, en la seva obra. Durant l’Any Carner que tot just comença, segur que Jaume Coll i molts altres especialistes sabran explicar-nos totes aquestes qüestions molt millor que jo.

L’Any Carner s’estendrà fins al 2021. Entre les activitats més imminents cal destacar el taller de lectura i comentari sobre Nabí que conduirà el poeta Jaume Subirana aquest octubre a la Fundació Maragall o el concert en què The New Catalan Ensemble desplega l’imaginari del Bestiari de Carner (el 25 d’octubre a la Vil·la Joana de Vallvidrera). Podeu consultar totes les activitats de l’Any Carner al web oficial de la commemoració.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació