L’escriptura de Marguerite Yourcenar

En l’excel·lent traducció de Montserrat Gallart i Sanfeliu, en aquest inici de tardor l’Editorial Gregal acaba de publicar dues joies literàries de Marguerite Yourcenar (Brusel·les, Bèlgica, 1903 – Maine, EUA, 1987): Narracions orientals i Anna, soror…

Marguerite Yourcenar, de formació clàssica, intel·ligència viva i amb un agut sentit de la història, és una autora tan actual com ho va ser ja en el seu dia, quan elaborava la seva obra novel·lística i assagística. Una autora de gran alçada i profunditat per aquells lectors d’avui que busquin posar llum, com ella va fer, a les més fondes i envitricollades qüestions humanes.

Marguerite Yourcenar és famosa per obres cabdals en el panorama de la literatura del segle XX com Memòries d’Adrià i Opus Nigrum. Però Yourcenar també és una autora reconeguda i apreciada pels seus llibres de memòries que va titular El laberint del món. En aquestes recordances, cosa insòlita, va analitzar la vida del pare i de la mare per arribar al cor de la seva personalitat ja amarada d’una vasta cultura que a molts els hauria bastat. Però l’escriptora sempre va tenir un anhel que anava més enllà: la preocupació pel transcendent de la vida humana, amb el seu pensament, les seves obres, les seves projeccions.

Aquesta preocupació i exploració de caire filosòfic sobre la naturalesa humana amb les seves llums i ombres es transparenta en una literatura d’alt nivell, tant si es tracta de l’escriptura d’una novel·la llarga, com si es tracta d’una novel·la curta com Anna, soror…, o es tracta d’un conjunt de contes i narracions com les Narracions orientals. Aquestes narracions parteixen de la seva fascinació per històries provinents de l’Índia i d’altres indrets d’Orient, amb Grècia inclosa, i que l’autora va descobrir en lectures fetes entre el 1922 i el 1929. És clar que per a l’escriptura d’aquests relats Yourcenar va comptar amb un bagatge excepcional: la seva pròpia experiència com a viatgera i observadora minuciosa de l’altre i allò altre que ens fa de mirall, i que tant li va servir per escriure aquest conjunt de contes orientals il·luminats pel sentit de la meravella.

Contes escrits amb cos i ànima, fer literatura és això, sembla que ens vulgui dir l’escriptora als aprenents: escriure amb cos i ànima per construir una obra en què convisquin el personal amb l’universal, allò propi amb allò aliè, el que vivim íntimament amb el que vivim a través dels altres. Yourcenar dóna la pauta d’aquesta interrelació entre el jo-tu-els altres que no és retòrica sinó viscuda ja des del moment en què, tal com hem dit, escriu les seves memòries a través de la recordança dels seus pares.

Qui conegui una mica l’obra de Marguerite Yourcenar i hagi llegit sobre la seva vida i obra, no li haurà passat desapercebut que l’autora belga va escriure la seva autobiografia disseminada en la seva obra a través de la ficció, de la disfressa literària. Els seus protagonistes són o participen del seu sentir i pensar, com també del sentir i pensar de les persones que va conèixer i estimar per bé o per mal. Yourcenar va patir moltes penes d’amor, com queda reflectit a Focs.

Una de les lliçons literàries i humanes de Marguerite Yourcenar és la d’escriure amb tanta pulcritud sobre mons llunyans en el temps com el món romà de l’emperador Adrià, o el món de la Contrareforma a Anna, soror…, i alhora ser capaç de capbussar-se amb intensitat, fins al moll de l’os, en la humanitat gojosa o dolosa dels seus personatges, d’immergir-se en l’històric i en l’arquetípic dels seus protagonistes, com a Anna, soror…, una bella i delicada nouvelle que tracta d’un tabú social: el desig entre germans que no pot ser satisfet.

Ja des del primer paràgraf d’Anna, soror…, i des dels primers paràgrafs de les Narracions orientals, percebem una escriptora que no només ha triat ser-ho amb cos i ànima perquè intueix des de ben jove que en té el talent, sinó perquè en la seva aspiració de millora humana vol construir una obra amb els materials més nobles que té a l’abast: ella mateixa i allò que coneix o explora, estima i vol comprendre. L’escriptura, doncs, com a camí d’aprenentatge i descoberta del sentit de la vida. L’escriptura com a vehicle escrit de la consciència. Així, amb les seves obres, una seductora intel·lectual de les veritats profundes de l’existència com Marguerite Yourcenar no pretén distreure el lector sinó atraure’l. Els seus llibres són un convit fraternal a la lectura per pouar en la condició humana, per viure i compartir el que som, i que queda tan ben resumit en les seves pròpies paraules memorialístiques: Acceptar els defectes de l’altre perquè l’hem estimat i per respecte a nosaltres mateixos que l’hem estimat.