L’esclat de la novel·la negra

“A aquestes altures, repetir la idea que, en la nostra societat, el gènere negre viu un moment dolç, sembla un exercici sobrer. Ja fa dècades que la narrativa criminal, que mai no ha deixat d’existir, ha experimentat un esclat indiscutible, a l’empara d’exitosos fenòmens d’abast europeu i mundial”, sostenia Anna M. Villalonga en un article publicat a Núvol sobre novel·la negra. Cada febrer, les llibreries s’omplen de novel·les negres que surten dels forns de les editorials, com les que Griselda Oliver recull en aquest article.

El somriure de Darwin

“Quan em vaig plantejar la novel·la, tenia clar que volia parlar de tota aquesta gent que ens envolta, gent desesperençada que conviu amb nosaltres a la ciutat en condicions terribles i passem pel seu costat sense veure-la”, explica Anna Maria Villalonga, que aquest 2017 ha publicat la seva segona novel·la, El somriure de Darwin (Llibres del Delicte).

“Els antiherois, els perdedors, sempre han estat els meus personatges preferits”, diu Villalonga, a propòsit dels personatges de la novel·la. La història gira entorn de Max, un vagabund que viu al carrer amb el seu gos i que passa les nits a un caixer automàtic, i Noemí, una dona callada i solitària de passat fosc que viu davant del caixer automàtic freqüentat per Max, i Ivan, un veí de Noemí, a qui no genera gaire confiança. La novel·la es desenvolupa amb l’assassinat d’un altre vagabund, mort precisament en el caixer automàtic on dorm Max, cosa que el converteix en el sospitós principal.

“Max no és el meu primer sense sostre, també he escrit sobre ells en alguns relats i fins i tot poemes, però a la novel·la volia dignificar aquesta figura, donar a entendre que la línia que ens separa de la gent que viu al carrer és molt feble”, argumenta l’escriptora. I afegeix que el seu objectiu, amb El somriure de Darwin, era escriure una ficció en què “es parlés del passat del passat en la vida dels personatges”, característica que comparteixen els tres personatges. De fet, Villalonga la defineix com “una novel·la de personatges”, extremadament dura i crítica però també entranyable.

Temps de rates

Amb Temps de rates (RBA La Magrana), Marc Moreno ha guanyat el VIII Premi Crims de Tinta: “Vaig escriure aquesta novel·la perquè volia explicar aquesta Barcelona perifèrica que no acostuma a tenir gaire presència a la literatura catalana i que és un escenari tan vàlid com qualsevol altre”, sosté l’autor. A través de la vida d’aquests personatges, que són “literàriament molt potents”, Moreno explica “una realitat social que en molts casos hauria de fer enrojolar una societat que permet l’existència d’una delinqüència transversal i acceptada, de nanos joves sense futur que només fan que mitificar-la, famílies on ningú treballa, maltractaments, desnonaments, etc.”

La novel·la, que s’ambienta al barri barceloní de La Verneda, pretén ser una fotografia d’un barri perifèric: “Podria ser qualsevol barri perifèric de qualsevol gran ciutat, on la vida és molt diferent de la del barri turístic del costat”, aclareix l’escriptor.

La història comença quan un traficant que fuig encoloma a un veí del replà, l’Eloi, una motxilla plena de cocaïna, que al principi no sap què fer-ne. Ben aviat comença a treure-li’n partit, ja sigui lluint davant dels col·legues del parc, ja sigui convidant a unes noies a tastar-la. Així atreu l’atenció dels mafiosos del barri, dels rivals del traficant i dels policies corruptes.

“Rebre el Crims de Tinta ha estat per a mi un reconeixement a tota la feina que ja fa anys que estic fent, lluitant per la visibilitat de la novel·la negra en català, intentant enxampar lectors i demostrant que en català es fa bona literatura de gènere”, afegeix l’autor.

L’imperi dels lleons

L’imperi dels lleons (Crims.cat) és la novena novel·la negra de Sebastià Bennasar, en què es narra la història del clan Neige, una de les bandes criminals més perilloses de Lyon, a França, des del 1972 fins a l’actualitat, i se centra en la disjuntiva del seu fill i la seva parella homosexual de continuar o no els negocis del pare.

El camí que segueix aquesta màfia la porta a controla la prostitució i el tràfic de drogues a Lyon i arribaran fins a la Costa Brava, ja que els diners que guanyin els invertiran en negocis legals a la zona i, més concretament, a urbanitzar l’Empordà. “El 70% de la novel·la és real”, afirma Bennasar, que explica que va començar a investigar tot això quan feia la tesina del màster en Història del món. “Vaig descobrir que darrere de l’assassinat de Raymon Vaccarizi a la presó Model de Barcelona el 1984 s’hi amagava una banda de llarga trajectòria que donava per fer una novel·la”, aclareix l’autor.

Tros

“No sóc un escriptor de novel·la negra en el sentit clàssic del terme, però sovint utilitzo l’estructura d’aquest gènere per construir relats”, explica Rafael Vallbona, que acaba de publicar Tros, amb la qual ha obtingut el Premi Ferran Canyameres. I precisament s’ha servit del gènere negre per escriure Tros: “Volia explicar la història de la relació entre pare i fill, que s’ha construït al llarg de la vida des del silenci i dels tabús, una situació que s’ha produït entre els fills d’aquells pares que han format part de la generació perduda. Aleshores vaig topar amb la figura del sometent”, una milícia desmantellada pel Senat i el Congrés des del 1978, però que continua existint a les províncies de Lleida. “El sometent avui dia no porta armes, però fa labor de vigilància, perquè a la zona hi ha molts robatoris”, afegeix.

Tros és, segons Vallbona, un relat de gènere negre al més pur estil americà, hard boiled i dur, però que es desmarca de la novel·la negra clàssica: “Em considero deutor de James Thompson o Boris Vian, autors de gènere menys policial i més negre”.

Segons Vallbona, tot i que la novel·la negra té uns orígens urbans indiscutibles, quan la industrialització i el capitalisme eclosiona al món rural, el camp deixa de ser bucòlic: “És tan bèstia o més que el món urbà”.

“Vaig presentar-me al Ferran Canyameres perquè és un premi net i ho vaig fer confiant que hi perdria dignament”, explica Vallbona, que aclareix que només tres persones (ell, el missatger i la seva dona), sabien que s’hi havia presentat. L’escriptor considera que aquest és un premi veterà i que el fet que l’editorial que s’encarregava de publicar-lo fos Pagès Editors, una editorial lleidatana, ajudava a quadrar el cercle.

Mans negres

Amb Mans negres, Jordi de Manuel escriu set narracions, entre el 2002 i el 2003, amb la figura de Marc Sergiot com a protagonista i en altres casos com a testimoni. Sergiot és l’inspector que apareix en altres novel·les seves anteriors, com L’olor de la pluja, El raptor de gnoms, Mans lliures, La mort del corredor de fons o Foc verd, però el veritable fil conductor de tots aquests contes és la mà. “Els relats permeten acabar de dibuixar el personatge, que ja du vuit novel·les a les espatlla; aquesta és la novena i només en faltarà una última per acabar de tancar el cercle que veig deixar obert a L’olor de la pluja”, explica l’autor.

Mans negres “esventra la naturalesa humana”, descriu De Manuel, que afegeix que es tracta d’un llibre “primet, però fibrós i punyent”. “Mans a l’obra potser és el conte més procedural, ja que és on es reconeix més l’inspector Sergiot i els personatges que l’envolten i se’l veu com treballa”, continua l’autor. El recull conté un petit joc, un homenatge a un autor del qual “tots els que escrivim gènere en català som deutors, però que no ho confesso fins a la darrer pàgina”, apunta amb intriga l’escriptor.

Com escric novel·la negra

“Són molts anys d’escriptura i de reflexió”, diu Andreu Martín. L’escriptor ha publicat Com escric novel·la policíaca (Pagès Editors), en què reflexiona sobre els secrets del gènere negre. Es tracta d’un assaig adreçat tant a escriptors novells i experimentats que es vulguin convertir en experts del gènere negre, com a crítics, periodistes o lectors que vulguin aproximar-s’hi. “En els nombrosos festivals de novel·la negra que he de visitar pel fet d’escriure aquest gènere, he tingut l’oportunitat de comprovar que hi ha moltes opinions molt diferents sobre el tema, i hi he volgut dir la meva”, assegura l’autor, que afegeix que no és un llibre que expliqui com s’ha d’escriure novel·la negra, sinó que és una reflexió sobre la seva manera d’escriure-la i perquè l’escriu.

“A mi m’agrada explica històries perquè els nens estiguin desperts i ben desperts, apassionats, encuriosits, àvids per saber què passarà i què aprendran en el capítol següent”, sosté l’autor. I continua: “Aquestes històries no surten per casualitat, improvisant i posant qualsevol cosa que funcioni. Com a mínim a mi no em surten així. Jo les he de planificar, pensar molt abans, durant i després; estructurar-les com s’estructura un edifici i parar molta atenció a allò que s’amagarà entre línies. Atenent tant a allò que vull dir conscient com a allò que diré inconscientment i allò que els lectors entendran conscientment i inconscientment”.