Les teràpies segons Ramon Mas

Fa cosa d’un any i mig, durant la presentació d’Estigmes, Ramon Mas ja avançava quines serien les línies mestres de la següent obra, que en aquell moment estava en cocció. L’escriptor parlava d’una “sàtira sobre l’autoajuda”, una novel·la allunyada de Puigsech, el seu escenari recurrent i imaginari. Avui, aquesta sàtira, ja es pot llegir: fa uns dies, Mas publicava L’endemà de la teràpia (Edicions 1984).

L’autor volia un canvi de forma i estil. Trencar la linealitat del conte o la novel·la clàssica. L’endemà de la teràpia es pot llegir com una novel·la, sí, però és una novel·la experimental: conté monòlegs testimonials, una narració breu enmig de la trama i articles de premsa a la part final. El relat s’explica a través de diferents veus, personatges, formes. El canvi en l’estil passa pel territori de la sàtira. Hi ha, és clar, un tema satiritzat: l’obsessió per la felicitat, per ser feliços. Mas diu que aquesta obsessió la convertim en “problema” i creiem que el problema podrà ser resolt a través de teràpies, “sovint fraudulentes”. “Veus de lluny que són una presa de pèl”, diu l’autor, que afegeix: “S’han naturalitzat sense cap mena de crítica. El més important és ser feliç. La felicitat ha esdevingut la manera de ser normal. La manera correcta de funcionar. És el lloc on s’ha d’arribar. I arribar-hi implica una gran complexitat. El malestar s’interpreta com una patologia que cal curar”.

Mas, però, no dispara contra les teràpies pròpiament, sinó que polemitza sobre la seva “comercialització”. Les teràpies també s’han vist engolides per la dinàmica capitalista; hi ha un mercat de tractaments, de cursets, de gurus. Mas insisteix en aquesta idea de la felicitat imposada: “Et fan creure que en tres mesos de teràpia seràs feliç. Has de ser feliç. Si alguna cosa va malament, prova un altre mètode. La veritat, però, és que estàs jugant amb coses que no coneixes, que no controles”.

A L’endemà de la teràpia, és l’Ernest Borginyac qui passa per una d’aquestes teràpies miraculoses: sis dies de medicina alternativa en un pis de l’Eixample. Quan l’Ernest torna del retir terapèutic el seu comportament ha canviat. El lector sospita que alguna cosa estranya ha passat, un desajust entre les intencions i el resultat. “La transformació interior no és l’esperada”, apunta Mas. Només podem sospitar, però, perquè la resolució del misteri arribarà tard i no serà del tot esclaridora.

Els testimonis inicials –la mare, un amic, un company de feina…– dibuixen el perfil del protagonista; l’Ernest d’abans de la teràpia i l’Ernest de després. Entrevistes que van desbrossant els motius de l’accés a la teràpia. “La humanitat l’incomodava. Per a l’Ernest entrar en una habitació plena de gent era com enfilar-se a d’alt d’un escenari i excutar un número de dansa clàssica”, explica l’exparella. El conte central (o nouvelle, més aviat) i els articles de premsa també ofereixen pistes, però ningú garanteix que siguin certes: “El mateix lector decideix què es creu i què no”. La fotografia de la trama, però, és “simple, molt clara”. Podem parlar d’una “història senzilla” que Mas enreda amb la conjunció de veus.

Sobre la forma inhabitual –no lineal, de collage– del llibre, Laura Baena, editora d’Edicions de 1984, parla d’un “embolcall curiosíssim” que genera una lectura d’obertura progressiva, com “un episodi de Crims”, com un cas de ‘true crime’. “Els testimonis estan molt ben lligats. La disposició de les tres parts del llibre també té un sentit clar. La història està explicada des de molts punts de vista. Pot connectar amb molts lectors. Lectors amb diversos interessos”.

La tercera part, la de les revistes i diaris, inclou peces en publicacions sobre esoterisme, videojocs o premsa generalista (La Vanguardia, per exemple). “El llibre funciona com un misteri. És un cas per al lector. A qui dona més valor? A un testimoni? A un diari seriós? A una revista que explica sopars de duro?”, diu Mas. “Com a lector et sents tractat amb molt de respecte”, afegeix Baena. La veritat absoluta, és clar, no està en cap de les parts. “El narrador no fiable és una cosa que m’encanta. Aquí l’he dut a la màxima potència. Està en la base del llibre”, apunta l’autor. Tant la narració central com els articles de premsa contenen, a més, moments de joc metalingüístic, estenen tentacles: l’autor de la novel·leta –Roderic Mestres– ha publicat un llibre a Males Herbes, per exemple; un dels articles està extret de La veu de Puigsech.

L’endemà de la teràpia torna a ser una novel·la breu, una extensió en què l’autor se sent còmode: “En un món hiperestimulant, d’interrupcions constants, la novel·la breu és el mitjà ideal. Crec en les narracions curtes i intenses. La brevetat, a més, pot ajudar a no perdre el lector contemporani, que ho vol tot concentrat. La idea de la novel·la de cinc-centes pàgines era per un altre temps, recordem els bestsellers del XIX, per exemple. La gent tenia temps. Jo, personalment, com a lector gaudeixo més de les novel·les breus”.

Pel que fa a la sàtira, Mas cita dos referents imprescindibles –Karel Čapek i Kurt Vonnegut– i una influència també la novel·la satírica clàssica. “Ben feta, ben escrita, la sàtira et permet parla de temes seriosos, polítics o socials, des d’un punt de vista fresc i divertit. Estàs dient coses més o menys greus que el lector s’empassa amb un somriure a la cara. És saludable encaixar així les coses que et poden remoure”.

Ramon Mas, a banda d’escriptor, és editor de Males Herbes (conjuntament amb Ricard Planas) i abans de L’endemà de la teràpia ha publicat les novel·les Crònica d’un delicte d’amor, Afores i Estigmes i el poemari Òsties.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.