Les ombres es mengen les hores

La lectura d’un llibre de poesia manté un cert paral·lelisme amb el d’una novel·la de detectius: s’ha de revelar el misteri. En tots dos gèneres el lector ha d’interpretar i desxifrar codis que l’autor no ha volgut transmetre de forma diàfana. El motiu d’aquesta subtil ocultació parteix de la voluntat de dir les coses de forma original i bella però, per descomptat, d’obligar el lector a treure l’entrellat. Són vàlids tants matisos com es vulgui, però si no hi ha misteri, no hi ha tensió. Molts llibres incorporen pròlegs i/o epílegs on trobem diverses balises que ens poden orienten a desvelar l’enigma. Jo acostumo a deixar aquestes ajudes de pigall pel final de tot. I ho faig a consciència per no sentir-me subordinat tot deixant que la meva imaginació voli sola. A més, amb la lectura instructiva a posteriori, es pot discrepar de forma més objectiva.

He pensat tot això arran de la lectura del llibre de poemes Esquerda (Proa, 2022) de la poeta Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957). En acabar de llegir-lo m’he topat amb un epíleg molt revelador escrit per la mateixa autora. La discrepància no s’ha produït perquè he celebrat la coincidència en moltes de les claus del llibre que ella exposa. I ara, atès que l’autora descriu de forma molt clara els motius de la seva inspiració creativa, em veig en l’obligació -sempre la tinc però ara més que mai- d’anar un pas més enllà del misteri ja explicitat, de no repetir allò que ella ja ha dit. Tinc, per tant, el deure de seguir la màxima de Paul Valèry quan aconsella que el crític ha d’esbrinar si l’objectiu pretès per l’autor/a s’ha assolit amb èxit o no.

Rosa Font diu que els poemes d’Esquerda parlen del dolor per la mort de la mare: “A vegades el silenci del dolor es trenca i es converteix en paraula que fusiona el crit i la memòria”. És a dir, va més enllà del moment angoixant, perquè entén que el dolor no és la font, sinó la musa. Podríem dir que torna a viure, que habita de nou i a ‘càmera lenta’ un sentiment de pèrdua. En els primers compassos hi llegim: “falten deu minuts encara…” i, vers a vers, avancem per un altre “encara falten cinc minuts… encara parles amb els ulls”. La tensió creix amb el monòleg mut, “el meu silenci es fa paraula en els teus ulls”, que dona pas a l’amenaça de la por davant l’inevitable desenllaç, “respires?”. Tres minuts, dos… mentre compta “els fils de segons que escanyen com les heures”. El focus de la càmera es va apropant lentament per observar com “cauen els pètals de les roses”, i com “el temps s’esquerda”; arriba el final quan veiem “la flama apagada dels teus ulls”. Escena que avança lenta i tenyida pel dol. Hi ressonen versos de la poeta Montserrat Garcia Ribas quan, en el seu llibre Platja fonda (Llibres del Segle, 2021) ens parla de la mort de la mare i ens diu que “l’aigua crida al fons del món…”. I també escolto la veu del poeta Josep Gerona Fumàs que, a El no-res perdura sempre  (Gall Editor, 2021) en poemes d’aflicció punyent provocada per la mort de la seva filla i de la buidor que voldria anorrear, “l’esforç per fer del record / una font de novetats”.

Rosa Font conjuga moltes sinestèsies (“calla el vent…”) per orquestrar un cor de veus que acompanyen els càntics. Personifica elements recurrents com l’aigua, “l’aigua neix bella mentre agonitza”, o l’ombra, “les ombres es mengen les hores” i les campanes, “sents les campanes, mare?”; utilitzades, totes elles, des de diferents perspectives per decorar la cambra mortuòria. I per accentuar el neguit, entoma el dolor, el personatge principal, des de l’equidistància per no caure en la melangia i poder transmetre un missatge molt més universal. Tensa el poema amb un llenguatge sense ornaments, precís i breu defugint del to llangorós i enyoradís propi de la poesia elegíaca. Fa servir el recurs del contrast, la mirada i el silenci, el crit i la memòria, dividint els poemes en dues seccions que s’emmirallen. Això permet al lector establir relacions dialèctiques i, per tant, integrar-se com un element creador del discurs.

Esquerda aconsegueix que escoltem el batec pausat del dolor gràcies a la singular conjunció de forma i significat. Un llibre que descriuen el fil umbilical que cus esquerdes. Poemes amb molt d’ofici. No us el perdeu.

P.S.: Tot just acabar d’escriure aquesta ressenya rebo un nou llibre de l’autora amb el títol de Temps el·líptic publicat a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central.