Les Ombres Errants de Ferran Sáez Mateu

Ferran Sáez Mateu sorpèn amb una incursió a la novel·la. L’assassinat d’un tinent franquista, la desaparició d’un misteriós capellà belga i l’atropellament d’una gossa blanca són alguns dels esdeveniments que actuen com a centres de gravetat de Les ombres errants (La Magrana).

Les Ombres Errants de Ferran Sáez Mateu és una novel·la desconcertant amb un inici esfilagarsat i de pas insegur que no triga en trobar el to que busca i que no assoleix tota la seva considerable potència fins que l’autor no s’introdueix del tot al cor dels seus personatges. Després d’una primera part que serveix per establir l’atmosfera de la història en el peculiar període històric que devien ser els darrers dies del règim franquista, Sáez Mateu no es fa amb l’atenció del lector fins que no deixa de banda l’adjectivació un pel forçada (que no arriba a poètica) i s’imposa les restriccions de la primera persona, demostrant la seva capacitat expressiva i com a constructor de personatges.

El plantejament de la novel•la és enigmàtic degut, sobretot, als canvis de punts de vista cap a personatges que només arribem a identificar de forma lenta. L’assassinat d’un tinent franquista, la desaparició d’un misteriós capellà belga i l’atropellament d’una gossa blanca són alguns dels esdeveniments que actuen com a centres de gravetat d’una història que recull la tensió i la incertesa d’aquells dies just anteriors a la transició. Tota la novel•la està puntuada per la repetició de una sèrie d’expressions que, com a motius, arrelen la història a una realitat a l’espera de que es produís “el fet biològic inevitable”, la realitat d’una societat que començava a tenir clar que “l’erotisme no era el mateix que la pornografia” i que parlava fluixet tot intentant veure el sol que van deixar als pobles abandonats per un pis petit als cinturó de Barcelona. Aquesta repetició li dona al llibre un ritme particular que embasta les diferents històries que el formen en una narrativa comuna tant com els elements de l’argument ja esmentats. El que millor fa Sáez Mateu, sense dubte, és capturar l’atmosfera de l’època a través de la personalitat dels seus protagonistes i del lirisme que amara les seves descripcions urbanes. S’endevina, també, la presència del Sáez Mateu poeta en el lent esdevenir del pas de les estacions amb que comencen molts dels capítols del llibre, però també en la barreja estranya d’amargor i expectatives davant d’un canvi d’època que evoca el tram final del llibre.

La sensació que li queda al lector un cop tancat el llibre és molt més positiva del que permetien preveure les seves primeres pàgines gràcies a la vitalitat que adquireix la història quan Sáez Mateu opta per la primera persona. Les Ombres Errants és una novel•la interessant i captivadora a la que li escau la concentració que deriva de la seva brevetat. Molt recomanable.