Les ocultacions d’Anna Gual

Al costat de Susanna Rafart, Ponç Pons, Manel Forcano, Eva Baltasar o Gemma Gorga, Anna Gual es va afegir el passat mes de setembre al ventall d’autors que, des de 1978, han guanyat el premi Miquel de Palol de poesia 2022, que entrega la Fundació Prudenci Bertrana de Girona.

Un poema no és ni una paraula ni un vers, sinó el que es troba entre línies. És, per tant, un gest, un moviment, en el qual la sintaxi o la semàntica passen a un segon pla. Aquest plantejament crec que encaixa amb el llibre d’Anna Gual, Les ocultacions. No es tracta de concentrar-se i mirar fixament una paraula (que també tenen el seu pes), sinó de mirar i sentir conjuntament el poema, i deixar que vibri.

Pàgina rere pàgina, l’autora trenca una llança per a fixar-se en el que queda fora del focus, de la consciència o de la paraula. El que no es veu, el que no es pot pensar o el que no podem dir perquè ens manquen les paraules. Dir el que no es pot dir, aquesta és la paradoxa sobre la qual creixen els quaranta-set poemes, les quaranta-set ocultacions que són llistades i desplegades. Es tracta d’una llista de concrets, però com el vers de Dolors Miquel que Gual esmenta a l’inici, no queden enclaustrats en la situació particular: «En l’ocult del silenci hi és tot». I aquest tot és humà i mutable des del principi: són els avis que ja no hi són, el fet de créixer i entomar el pes i els rols de les generacions. També és perdre, morir. En un acte de nuesa i honestedat conscient, crítica i política, l’autora parla d’un avortament: «i al diminut ésser / que em va viure a dins, / el que mai va tastar la llum / la meva ocultació predilecta». No podrem deixar de tenir-ho present durant tot el llibre.

En un dels primers poemes, «La parròquia», es parla d’un lloc profund, que sembla el cos, on tothom és cridat a dir però poc a escoltar. «Addicta a la claredat / de les coses més fosques / he encès la tenebra / i m’hi he trobat, / a les palpentes.». El que és vist com si fos un tros de marbre blanc, des de dins, és més aviat una tempesta que no s’asserena, que preocupa, que està en disputa. Endinsar-se en aquesta ocultació és, d’alguna manera, endinsar-se a les entranyes. Aquesta és una direcció que també marca el pensament de la filòsofa malaguenya María Zambrano (1904-1991): en els seus escrits, mostrava la necessitat d’una saber sobre l’ànima lligat a les passions, a la sensibilitat, integrats al pensament. Més que entrar en raó, creia que calia entrar en realitat. Eren temps de crisi, quan en parlava, que també són temps foscos. La claredat esdevé pur artifici, cega, si no té els peus a terra, si no pot commoure o donar forma.

El camí és ascendent, cap a una nitidesa que il·lumina i alhora fa un nus a l’estómac. És d’agrair un poemari de maduresa, tacat d’una vida que a vegades corseca.

La veu d’Anna Gual i el fil de pensament que traça s’enfanguen en aquest sentit, es barregen amb l’experiència pròpia i aliena, no indiferents. «Qui traduirà els versos / del meu territori? / Qui desxifrarà / les paraules incrustades / als terrossos?», es lamenten una aixada i un remolc després de la verema. Aquí es planteja com d’ocult queda allò del que no hi ha testimoni: «Qui sabrà mai que això ha passat / si l’avi ha mort i la ferida, tancada?». És un problema epistemològic clàssic, que trobem expressat en termes físics a «La simbologia» i a «La bèstia». Un volcà entra en erupció si ningú el sent, si ningú el veu? L’autora, però, parla d’aquelles sensacions, d’aquells pensaments que ens estranyem de sentir, o dels quals fins i tot ens avergonyim. «Allò que narrem / viu a la cara oposada / d’allò que passa.», sentencia. De nou s’invoca el xoc entre el que resta ocult, el que és sentit, i el que entra en joc en el món. Encara ho diu més clarament al següent poema: «Hi ha secrets que, / si fossin compartits / serien miracles».

L’autora dedica alguns versos a reflexionar sobre l’escriptura, com un exercici que pot fer més estret l’abisme inexorable entre el que es veu i el que no es veu, però que mai no es pot tancar del tot. «Llavors per a qui escriure / si no és per emparar algú?». I més endavant: «Escric per abrigar-vos. / I no funciona.». Es tracta del poema «L’angúnia», que arriba a la conclusió que la literatura, escriure, és un exercici per a no salvar-se. És per tant sacrificial? En aquest cas sembla que sí, perquè a Les ocultacions Gual ofereix poèticament un testimoni valuós i serè, en un estil succint i incisiu. A vegades pot semblar que es desvia per meandres i que el vers lliure sona com si fos prosa, però aquests són els ingredients de la seva poètica.

La identitat, la vulnerabilitat, la solitud, la feminitat, la genealogia o la pèrdua són algunes de les idees amb les quals treballa l’autora al llarg del llibre. El camí és ascendent, cap a una nitidesa que il·lumina i alhora fa un nus a l’estómac. És d’agrair un poemari de maduresa, tacat d’una vida que a vegades corseca. Que parla d’un avortament en primera persona. Les ocultacions sembla escrit tal com dicta un dels seus poemes, com si fos una escultora davant d’un bloc de marbre, que extreu una figura que ja és allà, oculta, però viva. Aquesta és una de les conclusions que es troben a mig camí: «Excavar és existir».