Les inseparables

Un regal sensible i subtil, aquesta novel·la, que ha vist la llum per primera vegada tan tardanament. Les inseparables, que Simone de Beauvoir (París 1908-1986) escriu a partir d’una etapa essencial de la seva biografia, és sensible i és subtil, perquè, entre línies i sense plantejaments teòrics evidents, conté, in nuce, les traces axials de les conviccions existencialistes de l’autora. Beauvoir havia publicat cinc anys abans El segon sexe, que l’havia convertit en referència mundial del feminisme, però els fets que relata a la novel·la autobiogràfica són molt anteriors.

Redactada el 1954, el mateix any en què es va publicar Els mandarins, mereixedora del Premi Goncourt, Beauvoir narra a Les inseparables la seva amistat amb Élizabeth Lacoin (Zaza). I a primera vista sembla una història senzilla sense ambició, el relat de la confraternitat, dels llaços emocionals i intel·lectuals que neixen entre dues nenes de nou anys, que coincideixen a l’escola i comparteixen classe. Una amistat duradora, història inspirada directament en la vida real, que vol retre homenatge a Zaza, morta el novembre de 1929 i venerada per Beauvoir.

Tanmateix, la novel·la, discretament però decidida, va molt més enllà d’això. Perquè qui escriu ho fa amb una mirada especialment dotada per observar les facetes més sensibles de la vida i concloure’n les relacions de causa-efecte. Ubicada a París a finals de la dècada de 1910, la narració fa un retrat sociològic de l’atmosfera, els valors i la vida que caracteritzava l’ambient burgès conservador francès de l’època, el brou a partir del qual l’autora va destil·lar la seva teoria existencialista.

A qui conegui la biografia de l’autora no li serà difícil identificar-hi personatges i llocs, per bé que a la novel·la hi surtin modificats i els detalls alterats —d’altra banda, l’epíleg en desvela els secrets—. Sylvie i Andrée, noms que les protagonistes adopten en la ficció, creixen, com les amigues reals, en el si de famílies catòliques conservadores, però és la família d’Andrée la que protagonitzarà l’acció, com un retrat prototípic del que, emmascarat sota un sublim vel de pietat i amor, acaba per portar a la tragèdia a qui apunta qualitats de dissidència.

Andrée crida l’atenció de Sylvie ja en el seu primer dia d’escola per la seva desimboltura i la seva seguretat. Ella, amb Sylvie capdavantera de la classe, que es perfila com un caràcter autònom i d’intel·ligència especialment viva, és educada en l’estricta observança catòlica de la puresa, la submissió a l’autoritat paterna, la devoció, el respecte de les formes —ella i Sylvie es tracten de vostè— i el servei als altres, enteses com a virtuts a conrear. Segona filla de la família, com a la seva germana gran, li espera el destí d’un matrimoni acordat, que no s’avé amb les inclinacions que li han guanyat el cor. La veneració que Andrée sent per la mare, hereva de la mateixa tradició i també d’un casament emparaulat, afegeix un obstacle més a la possibilitat de rebel·lia que la inclinació natural de la noia reclamaria. No és, doncs, estrany que el final tràgic de la noia, turmentada per l’obsessió del pecat, atrapada entre aquest i el desig de llibertat i privada de tot moment d’intimitat, plani amenaçadorament sobre Andrée, un destí que acabarà segellant la malaltia.

Simptomàticament la novel·la està escrita en primera persona per Sylvie. Perquè la seva és la mirada observadora, des de fora. Ella ha fet ja un pas endavant cap a l’autonomia (ha perdut la fe fa algun temps i es reafirma en aquesta decisió) i és qui pot adonar-se de l’atzucac en què està atrapada la seva amiga. De Sylvie en sabrem ben poc, però suficient: ella ja s’ha distanciat de l’educació familiar i es deu fer notar; a casa d’Andrée la veuen com una amenaça. Sabrem només el just i necessari per fer entenedora la seva admiració per Andrée, la seva comunió amb un esperit bessó, la relació amb el qual molt probablement la va reafirmar en les conviccions existencialistes i feministes que, des de la infantesa traspuaven en Beauvoir. Per a ella, qui, a diferència del seu amic Jean-Paul Sartre, basava les seves conviccions existencialistes en la problemàtica concreta que li oferien les situacions viscudes, la relació amb Zaza i l’escriptura d’aquesta novel·la van representar l’alambí de condensació la primera i l’escenari ideal la segona, a través del qual podia demostrar la validesa de les teories existencialistes.

El llibre es tanca amb l’epíleg de la filla adoptiva de Beauvoir, Sylvie Le Bon de Beauvoir i amb un annex de documents iconogràfics que aporten llum a la relació entre la novel·la i l’autobiografia.