Les fures de Llorenç Villalonga

Qui són, les Fures en el relat de Villalonga? Dues germanes sempre endolades que viuen soles a Bearn.

A la col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions, acaba de publicar-se una petita joia literària: Les fures, de Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980). Influït per la cultura francesa i la clàssica (Grècia i Roma), Llorenç Villalonga, que havia estudiat medicina en diverses universitats peninsulars i s’havia especialitzat en psiquiatria a París, va començar a escriure l’any 1931. Mort de dama seria la primera novel·la d’una trajectòria literària de relleu que té una de les seves fites en Bearn o la sala de les nines, publicada l’any 1961, però que havia tingut una primera versió castellana publicada l’any 1956. Villalonga, un dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX, amb les seves novel·les de caràcter psicològic i testimonial d’una època, va elaborar un gran relat ple de figures del paradís perdut i, a la manera de Tomasi di Lampedusa, va mitificar el món decadent de l’aristocràcia rural mallorquina que amb el segle XX anava extingint-se. Villalonga en va fer un retrat lluminós no exempt d’ombres.

Llorenç Villalonga
Llorenç Villalonga. |

En un seguit de capítols curts dividits en dues parts, a Les Fures Llorenç Villalonga es mostra com un mestre de l’escriptura concisa, sense enfarfecs i, en el seu cas, rica del vocabulari propi del català que es parla a Mallorca, tant com un psicòleg que de manera eficaç s’endinsa en l’ànima dels seus personatges. I, encara més: es mostra com l’escriptor que s’immergeix en la psicologia col·lectiva que relliga comunitats petites com Bearn, paradís terrenal de Villalonga en el qual no manquen ni dimonis (personatges immorals o amb males entranyes) ni fures, que, si no hi fossin, la comunitat crearia perquè ja se sap que els que s’equivoquen són els altres, que l’enemic sempre és a fora i que les desgràcies les porten les Fures.

Però, qui són, les Fures en el relat de Villalonga? Dues germanes sempre endolades que viuen soles a Bearn, dones autònomes que mengen del que conreen i bruixes de les quals cal allunyar-se si bé se les escolta amb reverència quan profetitzen perquè les males bruixes ho endevinen tot. Les Fures, doncs, són com una mena de parallamps fins que un dia de gran tempesta deixen de ser-ne: «El vent s’havia calmat i acabava de sortir la lluna plena. Quina tranquil·litat, al poble! Fins i tot les ràdios havien emmudit. Eren dolents els morts i els vius se sentien a pler, com abans. (Però, quan era abans?) Quina pau, Déu meu… (Però, ¿quant de temps tardarien a reencarnar-se, unes noves Fures?)».

Aquestes Fures, que segurament responen a personatges reals, ¿tenen a veure amb les Fúries romanes o les Erínies gregues, divinitats que fent justícia a l’estil dels déus preolímpics a l’infern són les encarregades de torturar els perjuris i els criminals que maten algun familiar? No, les Fures de Villalonga més aviat encarnen el xai expiatori. D’aquí ve que les Fures no desapareguin mai perquè si ho hi són, és la ment humana, o la societat, qui les inventa per sentir-se bé i bo, com per experiència sabia el psiquiatre Llorenç Villalonga.

A Les Fures Villalonga hi va escriure els seus records infantils en dos temps: quan té deu anys i quan torna a l’illa al cap de deu anys. Tot ha canviat: el turisme ja comença a destarotar la vida dura i treballosa de la gent, però contemplativa i respectuosa amb la natura, com feia segles. El soroll desagradable de transistors i motos esquincen l’aire i tapen les converses, però, ves, fa modern, i alguns joves busquen els diners fàcils i s’esgarrien no només festejant estrangeres sense prejudicis sinó contactant amb el món de la droga.

Els personatges de Les Fures no s’aparten de la realitat observada pel gran escriptor que va fer de Bearn un mite personal i literari tenint ben present que els mites prenen forma segons les característiques del temps. Les Fures de Llorenç Villalonga són unes bruixes a l’antiga: dones amb poders, que sembla que fan encisos, i que la comunitat odia tant com tem, si bé quan li convé se’n serveix: «No se sap quan dormen».

Altres personatges destacables en aquest relat coral d’un món perdut i que es va  transformant a mesura que avancen els capítols, són en Xim ferrer, tal com li diuen, un model de vigoria física i noblesa espiritual per al narrador nen, que l’adora, i la dida Tonina, una vídua jove, guapa i amb caràcter que parla amb les Fures quan se les troba a la missa de les quatre del matí, mare de la joveneta que és la nineta dels ulls del jove narrador i que com per art d’encantament té un fill i provoca enraonies fins que marxa del poble. Amb els anys, però, esdevé una gran senyora: «Però na Tonina, és comtessa o no és comtessa? Ves-ho a sebre…».

Les Fures, de Llorenç Villalonga, novel·la escrita en la maduresa de l’autor (1967), és el retaule viu d’un grapat de personatges caracteritzats de forma magistral, tant com un cant elegíac a Bearn, un paradís que, com tots els paradisos, resta en el temps que sembla que no passi, el temps de la infantesa, i que, en canvi, és tan ple de sons ancestrals, neguits, seduccions i dels aprenentatges vitals que fan de nosaltres ser qui som.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació