Les filles de la Roig

Avancem i és per a bé, pesi a qui pesi. Dinou anys després que una dona guanyés el Premi Sant Jordi de Novel·la concedit per Òmnium Cultural, cosa que va succeir l’any 2003 quan Carme Riera el va merèixer per La meitat de l’ànima, la sabadellenca Gemma Ruiz Palà (1975) acaba de rebre’l en la seva seixanta-tresena edició. És una bona notícia, sigui com sigui la seva novel·la, perquè perpetuar l’excés de nom masculins en l’històric d’aquest preuat guardó hauria estat una molt pèssima notícia. Recordem que parlem del premi més ben dotat de la literatura catalana -60.000 €, que a sobre no són cap bestreta de drets d’autor-, i que inclou publicació en un segell de prestigi.

A aquest premi, guanyat per un munt d’escriptors i per un nombre irrisori d’escriptores -encara que entre elles algunes de l’alçada de Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Antònia Vicenç i Montserrat Roig– , li ha passat com a la majoria de premis: que han estat pensats per a major glòria dels homes gràcies a la intercessió de jurats pràcticament masculins. Fa dues dècades, quan Carme Riera es va presentar al premi, al jurat format per cinc membres hi havia només una dona. Afortunadament les coses han canviat i en aquesta edició el jurat no només era paritari, sinó que hi havia majoria femenina -quatre dones i tres homes-. És creixent el nombre d’institucions, entitats i organismes convocants de premis que ja no gosen perpetuar jurats eminentment masculins. I si us plau, no em digueu ara que els jurats paritaris també premien senyors perquè és evident i també, per cert, desitjable. Perquè els jurats paritaris no han vingut a esborrar els homes de la faç de la literatura, sinó a garantir que la diversitat de sensibilitats en el seu si tingui com a conseqüència una pluralitat en els seus resultats.

En el discurs d’acceptació del premi, Gemma Ruiz va dir que la seva no era una victòria individual sinó col·lectiva. I té tota la raó. Si no fos per la tenacitat de les escriptores a existir, la literatura la continuarien fent només els homes. De la mateixa manera que si no fos per la tenacitat de les dones a ser polítiques, jutgesses, metgesses, científiques, etc., tots aquests àmbits encara serien feus masculins i el nostre un món infinitament més pobre.

La igualtat d’oportunitats -que inclou el dret a participar del goig de la literatura des de l’autoria-, no està pensada per a beneficiar només les dones, sinó que reverteix molt positivament en la literatura en conjunt.

És evident que el seu triomf no hauria estat possible sense les mares i àvies literàries que les han precedit. I tampoc hauria estat possible sense els avenços del feminisme, que ha fet que coses com els jurats no paritaris o els palmaresos que semblen una alineació de futbol masculí estiguin tan mal vistes com els obrers de la construcció llençant floretes pornogràfiques a les escolars que passen per davant de l’obra de camí a les aules.

Ruiz va voler citar també a algunes de les seves companyes de travessia : Cadenes, El Hachmi, Rojals, Solà, Orriols, Cabré-Verdiell, Riera, Vallbona, Pujades, Kremser, Vallès, Punsoda, Bendicho, Espasa, Piqué, Solsona, Baltasar, Barbal, Carnicero, Ibarz, Ramis, Codony, Díaz, Olid, Gurt. I va afegir “i les que em deixo”. Certament les que es deixa són unes quantes, incloses les que escriuen aquí a Catalunya en castellà; es veu que citar-les en una gala d’Òmnium no queda massa nostrat.

Estem davant d’un canvi de paradigma que ja no té marxa enrere: les dones hem ocupat la literatura amb caràcter definitiu i no pensem abandonar-la en benefici d’altres quefers tradicionalment femenins, com ara criar fills, cuidar de malalts o passar-nos els dies fent-los les ungles. Fins fa quatre dies estàvem una mica d’okupes, patint els estralls de l’anomenada síndrome de la impostora, que ja els asseguro jo -per experiència- que provoca mal de fetge. És tan nostra com d’ells, la literatura, i toca compartir-la plenament, sense al·ludir a les excepcions, a les rareses, a les singularitats, a les anomalies… Les regles de joc han canviat i ara juguem, gairebé, d’igual a igual. Tant de bo aviat ja no hàgim de lamentar cap premi literari amb un històric tan vergonyós com el Mundial de Qatar.

Els noms citats per Gemma Ruiz són variats en molts aspectes i literàriament plurals: de les veteranes (Barbal, Riera, Ibarz…) a les més joves (Bendicho…). De les consagrades (El Hachmi, Ramis, Baltasar…) a les emergents (Gurt….). De les prolífiques (Olid…) a les autores d’una sola obra (Codony, Cabré-Verdiell…). En aquest ventall, hi ha autores que són molt bones i d’altres que no tant, autores que quedaran i d’altres que probablement no. Així mateix, hi ha autores conservadores -més ancorades a la literatura del segle XIX- i d’altres més transgressores, perquè la literatura és com la música, es pot tocar amb una viola de gamba o amb un sintetitzador.

Hi haurà qui pensi que la literatura ja era prou rica abans -amb els seus Shakespeares, Cervantes i Llulls- i que no calien tantes dones dient la seva: que si la maternitat, que si el lesbianisme, que si la condició d’immigrant putejada, que si la precarietat, que si l’envelliment… I tot això amb ulls de dona. A Com destruir l’escriptura de les dones (Raig Verd Editorial; traducció de Míriam Cano), Joanna Russ ja explicava que una literatura que oblida la subjectivitat de la meitat de la població està distorsionada. Conclusió: la seva literatura, la de les dones citades per Gemma Ruiz i la de les no citades, inclosa ella mateixa, és necessària, sigui bona o sigui dolenta, conservadora o transgressora.

A les xarxes socials -que a voltes seria millor que no s’haguessin inventat mai, com els Kalashnikov-, les paraules de Ruiz van despertar la ira dels esperits purs, aquells que s’entesten aferrissadament a mantenir el món tal com era abans-d’ahir, no fos cas que algun dels seus privilegis -grans o petits- s’escolin per la claveguera de la igualtat. Aquells que quan oloren la paraula feminisme sembla que olorin sofre van llançar idioteses com ara que les dones no guanyen premis perquè es presenten menys a concursos, que les pliques garanteixen valoracions objectives o que les dones no guanyen premis perquè escriuen malament.

D’aquí a deu o vint anys s’imposarà un cànon literari del tot nou, perquè la simfonia de veus serà infinitament més rica de la fa només una generació.

Però el premi gros a la bena als ulls se l’endú el peça que va dir que hi ha gent que veu masclisme a tot arreu, tot i que li trepitja els talons el que va repetir el mantra del victimisme. Com a al·ludida -ja que jo veig masclisme a tot arreu perquè casualment hi és-, permeteu-me que li digui que d’aquí a deu o vint anys s’imposarà un cànon literari del tot nou, perquè la simfonia de veus serà infinitament més rica de la fa només una generació.

I per acabar amb aquest discurset de feminista que una mica sí que sap del que parla -perquè fa trenta anys que forma part del món literari des de diversos fronts, com a traductora, autora i crítica literària-, permeteu-me insistir també en una qüestió pel que sembla encara no gaire ben entesa: la igualtat d’oportunitats -que inclou el dret a participar del goig de la literatura des de l’autoria-, no està pensada per a beneficiar només les dones, sinó que reverteix molt positivament en la literatura en conjunt. I és que per assolir una literatura ben pletòrica i ben robusta, el que cal és una suma ingent d’experiències i de punts de vista. Una suma de subjectivitats que enriqueixi a tots els lectors i totes les lectores, capaç de crear el terreny fèrtil que cal perquè floreixin grans obres, que són les que els lectors i les lectores esperem amb deler, les signi un home o una dona o qui vulgui que escrigui amb el talent i l’amor per la literatura que cal per parir grans obres.