Les empremtes inesborrables d’haver estimat

Edicions del Buc publica el cinquè llibre del poeta Ricard Garcia

Aquest és el cinquè llibre de poesia de Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962), després d’Els contorns del xiprer (2007), De secreta vida (2008), El llibre que llegies (2012) i On la sang (2017); un autor que jo posaria costat per costat de poetes com Jordi Mas López o Roger Vilà Padró, que demostren un coneixement molt precís de la naturalesa —un coneixement que deu semblar gairebé extemporani a tants autors que no aixequen el cap del ciment— i també, per descomptat, de la natura humana. “Mirar la vida a contrallum”, en deia el poeta, en el primer llibre, d’aquest exercici obsessiu d’escriure versos. Philippe Jaccottet, el poeta suís que ens ha deixat fa ben poc, en un llibre que du per títol Tout n’est pas dit (un aplec d’articles periodístics publicats en un diari del seu país entre 1956 i 1964), defensava que “obrir un llibre de poesia és voler fer-se llum amb una espelma en plena deflagració de la bomba atòmica”.

El poeta Ricard Garcia

Des del seu primer títol, Garcia indaga en la relació entre els llocs, i particularment el lloc en què arrela la memòria personal, i el jo. En els seus versos la remembrança conviu amb la dèria per la fixació de l’instant. Poesia en prosa, sovint, sempre d’una expressió delicada. A propòsit del seu tercer llibre, en vaig dir això: “La mirada copsa el silenci, de la mateixa manera que és capaç de descobrir com es descarna un carrer o un paisatge, o d’entendre i assumir, en una nit de neu, ‘que siguin fets de despulles, els records’”. També la qüestió del silenci apunta en el llibre que comento: “Cerques la paraula exacta que digui, justa i neta, / el silenci secret dels pous. Saps, però, que el silenci, / només el silenci, és més net que qualsevol paraula”. Més net, segur. No sé, però, si més eloqüent: sense la paraula, ¿com ens hi podríem referir, al silenci? Tot, en la poesia de l’hortonenc, sembla que convidi a parlar menys o, si es vol, a fer-ho més fondament. El poeta ens suggereix que cal no malgastar paraules. “Podem dir-nos-ho tot quan el món calla”: aquesta és la qüestió, una de les lliçons més peremptòries que ens ofereix la poesia de Garcia. El silenci es torna imprescindible abans d’enraonar. Abans de pronunciar cap mot, cal fer net de tanta brossa de soroll.  

La llum més alta (Edicions del Buc) es divideix en tres parts, i en totes tres conviuen els grans temes de sempre. “La mastego, tanta vida”, llegíem en un vers d’On la sang, el llibre precedent. Aquí també passa: un desig formulat amb aquelles enumeracions tan pròpies de l’autor, que donen compte de la seva set d’existència. En la primera part, però, hi trobem un element que, fins ara, encara no havia apuntat en la seva obra: el de l’instrusisme. Es relaciona amb la memòria, i, en concret, amb la memòria de la infantesa, amb totes aquelles “ferides sense cicatritzar”, amb la “por de no agradar”. Dels llibres de Garcia, es desprèn que l’home que els ha escrit se sent molt millor ara que quan era petit. Hi ha una subtil memòria sentimental que travessa, com un fil vertebral, tots aquests llibres (i, principalment, el que acaba d’aparèixer). Cada home vell que veig em recorda el meu pare, diu una poesia —“Memory of My Father”— de l’irlandès Patrick Kavanagh, un poeta que no s’ha traduït encara a la nostra llengua. Ricard Garcia també parla del seu pare, en els versos de La llum més alta, i ho fa des de la fonda convicció —la fonda estimació, esclar— d’haver-lo, finalment, entès, d’haver-lo, finalment, sentit. “Un feix de branques” és, en aquest sentit, una poesia magnífica: “Abans d’anar-se’n, / però, sense que li calguessin les paraules, / encara ha deixat una garrafa d’oli nou / a la vora del portal. Només un gest, sí, / però tu prou que ho saps, què us ha volgut dir”. Parem esment en això: “Sense que li calguessin les paraules”. Aquesta peça —que radiografia l’ànima de l’home— ve just després d’una altra en què s’ha donat el retrat de les mans del pare: “Mans rugoses, mans nerviüdes / que obrien rases i aixecaven parets. / Mans grosses, mans vigoroses, / fetes a les asprors de la terra. / Mans fortes com un castell, / mans refugi. Les mans del pare” (“Mans”).  

Aquesta primera part del llibre, doncs, té un gran valor com a documentació lírica de la memòria. I d’una memòria de poble, universal, resseguida minuciosament en tot d’usos que ja han passat a la història: “L’enclusa / i el dringar del martell a l’enclusa. / El ferrer. La ferradura. Les peülles / dels animals. La sabata encara calenta. / Els renills, ben endins de la memòria, / i aquella fortor antiga d’ungla cremada”. Hi ha molta vida, en aquests versos, encara que, a vegades, sigui el reflex d’una vida extinta. La poesia “Com un budell de pedra”, esplèndida, també insisteix en aquest assumpte de la memòria. Aquí, però, es fa des de la talaia (i l’esglai) de l’edat de la maduresa: “Creies, també, que el temps era alguna cosa / com el rovell que s’escrostona de les eines velles”. Quins versos més memorables! No, el temps és un rovell moll, actiu, que no deixa mai de treballar. I nosaltres, éssers humans —Josep Maria Esquirol proposa, en el seu darrer llibre, que no parlem tant dels mortals, sinó més aviat dels que neixen—, nosaltres, diu Garcia, estem marcats per la fragilitat: “Un llamp, només un, esqueixà el cel damunt vostre / per recordar-vos l’ésser tan fràgil que sou”.

Encara aquesta secció inicial de l’obra inclou un parell de peces amb accent social: “Una dona parirà sola” i “Bressol buit”: “Entre onada i onada, / amb les còrnies de sal, els ulls de la mort”. 

La segona part del llibre, “T’he tingut tant”, comença amb una bellíssima composició titulada “Una font”, que reflexiona sobre el fet de tornar als orígens, als indrets de la primera memòria. Ja es veu que aquest és un dels temes predilectes de l’autor: “Tornar allà on vam ser nens i sentir / la carnadura de les veus i un fil de font / que torna a ser font d’aigua que tremola”. En “El polígon” es rememoren, a partir d’una cançó d’Anna Roig, els llocs on una parella començà a estimar-se: “Era ple de no-res i esbarzers, un món a part, sense domesticar”. Més memòria: “La figuera de l’avi” és un goig de poesia que ens parla de la capacitat de recordar per mor del gust. Diu: “Mastegues aquesta carn dolça que teixeix, / amb fils de sucre gairebé imperceptibles, / un altre estiu, la resurrecció als paladars”. Record, sí, però instint renovat de viure, instint de tornar a experimentar la joia del dia: “Sentir a la cara el mateix raig de sol que encén, rogencs, / els núvols i viure-la, sí, una mena de felicitat imprevista”.

La tercera part, “La llum més alta”, s’obre amb els versos de “L’ombra de la guineu”, en què la feristela del títol s’erigeix en nunci simbòlic de la mort. I és que la mort és l’element nou d’aquesta secció respecte de les altres. La mort dels altres. Per exemple, la de l’avi del poeta: “Aquella nit que va morir l’avi / encara eres un nen però els vas sentir, / els fils de la mort”. No deixen mai de treballar, aquests fils (com el rovell del temps que dèiem més amunt). “I tu que no ho podies entendre, / que es pogués ajudar algú a morir”. La serenor de bona part de la poesia de Ricard Garcia en aquesta part final és torbada per l’adveniment del dolor: “La sang fosca, la torrentada de dolor, / així, com una mossegada al cor”. En una poesia d’On la sang, la titulada “Sentor”, el poeta es referia així al fet de fangar: “Vols servar intacte el record d’aquella sentor / en què es barregen el pes de la mort i la vida nova”. M’hi ha fet pensar aquesta secció final, que serveix de títol també al llibre, en què la mort ha pres bona part del protagonisme dels versos —la d’altri, sí, però també la mort pròpia, imaginada: “Sí, així la voldries, la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per saber-te. En pau, sense dolor”. En la poesia de Ricard Garcia, conviuen, en harmonia, “el silenci de les coses” i “les empremtes inesborrables d’haver estimat”. La memòria bategant i un present d’imperiós acompliment. El pes de la mort i la vida nova.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació