«Les cares» o començar per la ficció

Fa un temps vaig escriure sobre La trilogia de Copenhaguen. L’adjectiu que vaig dedicar a Tove Ditlevsen és “clarivident”. La seva prosa és extremadament lúcida, perquè es permet mirar les coses com si s’hagués perdut les convencions que ens les fan donar per sabudes, prendre’s les persones seriosament i llavors fer visible l’enorme espai entre el que se suposa que diuen i fan i el que a l’hora de la veritat acaben sent, l’espai de la hipocresia. La trilogia de Copenhaguen, que va editar L’Altra Editorial el juny del 2021, està dividida en tres parts; «Infantesa», «Joventut», i l’etapa dels seus matrimonis tèrbols d’addicta a la petidina: «Dependència». La trilogia són realment tres llibres en un, i cadascun és una meravella del seu gènere. «Dependència», en concret, és el millor llibre que he llegit sobre l’addicció, tant en la seva vessant de paràsit mental (com a segona voluntat que boicoteja la primera, que maquina) com en la més terrorífica encara d’eina de control que els altres poden exercir sobre tu. Ara L’Altra ha publicat Les cares, una novel·la molt imbricada amb «Dependència»; al punt que en sembla un reflex en forma de ficció. Mirades en conjunt, és evident que una de les dues és una reescriptura de l’altra, una transposició de gènere. Si atenem als anys de publicació, la forma ficcional (Les cares, 1967) és prèvia a l’autobiogràfica («Dependència», 1971). El punt en què el final ens deixa, una mica més lluminós en l’autobiografia, també hi fa pensar, així com la depuració del tema. I, això no obstant, es fa difícil prescriure un ordre de lectura. Sembla difícil copsar tota la força de Les cares sense haver passat per aquesta versió refinada, literàriament superior, que és «Dependència». 

Si hem de fer cas de la seva autobiografia, Ditlevsen es va fer addicta a la petidina (un opioide similar a la morfina) en un sol xut, quan un metge li’n va donar per alleujar el dolor de l’avortament a què ell mateix l’havia empesa. A partir d’aquí la petidina esdevé una eina de control (el metge li arriba a preguntar, per separar-la dels seus amics, “si et dono una injecció et quedaràs a casa?” i ella respon que sí “espantada per primera vegada”). Però, abans que el metge, ha conspirat ella mateixa, l’addicta que desperta dins seu i maquina casar-s’hi per tenir accés a la droga. El mal de l’addicte ve de l’interior i em temo que aquesta consciència de l’autoboicot més ferotge, de la pulsió de mort en què hom mateix es condemna, és el que va dur Ditlevsen a escriure Les cares. L’addicció és un mal ple de culpa, en què buscar responsables fora de tu sembla gairebé un gest de paranoia. Per això Les cares és una obra de bogeria en què l’interior i l’exterior són tot sovint indistingibles. Lise (la protagonista) sent el seu marit parlar d’ella amb la seva minyona i amant, Gitte; aquesta li recepta somnífers i li retreu que no cuidi prou del seu marit en una primera escena en què Lise literalment està demanant tancar els ulls de son. Què dèieu? No res. La sospita de gaslighting sobrevola l’obra des de ben aviat i és el lector qui haurà de decidir, si és que jutja que la veritat té importància, fins a quin punt Lise al·lucina o si és també víctima de manipulació. La narració no abandona mai la tercera persona, però som sempre dins del cap de Lise, aquest cap ple de veus d’una escriptora que sempre ha tingut, sabem, la fantasia d’escriure una novel·la d’horror per a adults.

Una amiga escriptora em va dir una vegada que havia trencat amb un noi per com s’havia comportat en un acte en què ella era el centre d’atenció. “No s’alegrava per mi. Estava irritat”. Aquesta fragilitat masculina que converteix l’èxit conjugal en un problema sembla haver estat un enorme problema vital de Ditlevsen (un de previ a l’addicció, un que hi va conduir). Tant a «Dependència» com a Les cares hi ha un marit que remuga per estar casat amb una escriptora famosa. Les converses amb una amiga en què ella li diu que les infidelitats d’ell no són serioses, sinó només producte del sentiment d’inferioritat, són paral·leles a les que té amb el psicòleg en l’altre llibre (l’amiga arriba a dir que li agradaria ser psicòloga). Els paral·lelismes són constants, i no obstant Les cares aconsegueix una atmosfera molt més claustrofòbica, en què tot semblen ecos de la bogeria.

Ja he dit que el que em va enamorar de Ditlevsen és la lucidesa de la seva prosa. Ditlevsen compara com ningú: amb els ulls dels nens que menteixen, amb un insecte preservat mil anys en l’ambre, amb un home ben vestit al qual informes que no s’ha abotonat. La imatge pot ben allargar-se tres línies perquè la sensació és de precisió. Aquesta prosa és encara més poètica a Les cares, perquè aquí la primera persona no limita i el narrador s’ho pot permetre tot. Però aquest és també el perill de Les cares: que la seva prosa és massa precisa i lúcida pel projecte de mostrar la bogeria des de dins. Un escriptor ha de posar-se a l’alçada del seu talent, i Ditlevsen mira el món massa bé com per a escriure des d’un manicomi on les veus surten del coixí i la canonada d’aigua.

A «Dependència», els homes són calculadors i possessius, gelosos i egoistes. No sabem com són a Les cares: la bogeria és tan densa que no deixa veure més enllà de si mateixa, és un ambient corrupte, terrorífic, claustrofòbic. I no obstant això cada gest és vist i comparat amb aquesta exhuberància de talent. Això produeix una dissonància. La bogeria, posada al centre, és tan gran que s’empassa fins i tot la bona prosa, hi està enemistada. La bogeria ho demana tot, corva el llibre cap a si. 

Les cares constitueix un pretext per preguntar-se com pot ajudar el tractament ficcional a un escriptor que ha viscut una experiència tan singular que fer-nos-la atravessar serà en si mateix una gesta literària. La ficció és tot sovint una màscara, una cara que un escriptor es pot posar per tractar un tema insidiós, per ajustar alguna vàlvula moral i presentar el problema de la forma més interessant. La Ditlevsen de Les cares encara no ha decidit que no la necessita. La Ditlevsen de «Dependència» se’n riu: el marit s’hi enfada perquè a un dels protagonistes del llibre li agrada resoldre equacions, com a ell. “Sóc jo”, diu, “tothom em reconeixerà i es riuran de mi”. I després: “No entenc que no puguis inventar-te els personatges com fa Dickens, per exemple. Tu els treus de la vida real. Això no té res a veure amb l’art”. Ella es desespera: “No puc deixar que resolgui equacions? És que si no, no sé què més pot fer, un home, en el seu temps lliure”. 

«Dependència» és una obra mestra: Les cares és una enorme una lliçó literària; l’immens privilegi de poder seguir la trajectòria d’un geni mentre s’acosta al seu cim.