Les altres veus de Jesús Moncada 

El projecte de reedició de l’obra de Jesús Moncada que ha emprès Club Editor, publicant de moment el seu primer llibre de contes, Històries de la mà esquerra (1981), i la novel·la Estremida memòria (1997) ha posat de nou en circulació un narrador que, de fet, els catalans no hem deixat de llegir. Moncada va morir el 2005, als 63 anys, i no havia publicat el seu primer llibre fins que n’havia fet quaranta. Més enllà de l’excel·lència de la seva narrativa, fruit d’una consciència de l’escriptura mesurada, sense presses, podem intuir que aquesta actualitat constant prové també de  l’adscripció a un temps i un lloc ben definits, com és la Mequinensa d’abans del pantà, i d’una obra que es complementa llibre a llibre i és fàcil d’apamar —tres novel·les, tres reculls de narracions i un d’articles, en total. 

La prosa de Moncada és reconeixible, doncs, perquè surt sempre d’una veu molt definida, però en canvi són menys recordades i llegides les seves altres veus, en la faceta de traductor del francès. Els contadors d’històries són ventrílocs, i els traductors són ventrílocs sense veu pròpia. Tots els seus recursos expressius, els cedeixen a l’autor que versionen perquè s’entengui en una altra llengua. Entre el 1987 i el 2002, Moncada va traduir 23 novel·les i relats, d’índole molt diversa. Excepte en un cas, tots els títols es van publicar a La Magrana, la seva editorial en aquell moment, i gairebé sempre eren obres de gènere, ja fos novel·la eròtica, negra o juvenil i d’aventures. Potser per ressaltar aquesta faceta de ventríloc, o per algun esperit juganer, va signar la majoria d’aquestes traduccions amb diversos pseudònims (i en algun cas estic temptat de dir-ne heterònims). Eren noms fantasiosos que sovint tenien el mateix caient que els dels protagonistes de les seves històries, secundaris que hauríem pogut trobar discutint al cafè de la Granota de la vella Mequinensa: Petroni Santapau, Melodi Cefalònia, Baldomer Cerdanyola, Màxim Petit, Gualteri Llumdivina…  

Moncada explicava en una entrevista a l’Avui, de Xavier Moret, que havia adoptat els pseudònims després d’haver publicat amb el seu nom Les proeses d’un jove don Joan, novel·la eròtica de Guillaume Apollinaire (La Magrana, 1988). Volia evitar, deia, que l’etiqueta de traductor dominés sobre la d’autor, però alhora ens deixa l’ombra d’una voluntat púdica, perquè precisament la disfressa d’un nom imaginatiu solia produir-se en els llibres de temàtica verda. La cosa va anar així: Oriol Castanys, editor de La Magrana, va crear una col·lecció de literatura eròtica, que va titular La Marrana, i va proposar a Moncada que la fessin plegats. “Vam fer un pla per traduir els grans clàssics de la literatura eròtica, ja que no n’hi havia ni un en català. Llavors sí que vaig tenir la possibilitat d’escollir-ne alguns, bastant difícils de traduir, com per exemple El retaule dels costums del temps, de Crébillon, que és del segle XVIII”, recordava Moncada a l’entrevista. 

Sovint són relats carregats de picardia, com de gravat antic, on la procacitat i els bons costums es donen la mà, amb escenes espiades pel forat del pany. Amb enagos que s’aixequen i pantalons que cauen per deixar a la vista tota una plètora de metàfores arquitectòniques, florals, mitològiques i bíbliques, on la tradició de les voluptats es refugia en solcs de plaer i onades de satisfacció. Potser Les proeses del jove don Joan, per ser el primer de la col·lecció, és potser el títol que va fer més soroll en el seu moment, però Moncada va lliurar altres novel·les d’E.T.A Hoffmann —Sor Monika, luxúria de convent—, Pidansat de Mairobert, Duponchel-Hanckey, Donville, etcètera. 

Els canvis de registre són enriquidors, deia Moncada, et fan anar a llocs que pel teu compte no trepitjaries, i aquest impuls a mig camí de la curiositat i les necessitats econòmiques també el va acostar al registre policíac, ocupat en la traducció de dues novel·les de Boris Vian —Tots els morts tenen la mateixa pell (1994) i Mort als lletjos (1995)— i de Léo Malet. Com bé saben els lectors empedreïts de La Cua de Palla —i en especial dels invents del Manuel de Pedrolo traductor—, el trasllat del registre dels baixos fons sempre ha sigut un hàndicap en català, per inversemblant, i potser és aquí on Moncada tenia més dificultats. Les seves solucions són un pas endavant, i es fa llegir sense conflictes, tot i que sempre dins els límits normatius i sense excursions agosarades. En canvi, en les novel·les de Jules Verne el seu alè narratiu pot esplaiar-se sense traves, i llegir els tres títols que en va traduir, tres clàssics —Els fills del capità Grant (1996), La volta al món en vuitanta dies (2000) i L’illa misteriosa (2001)— pot ser una gran entrada a la literatura d’aventures. La prova és que Edicions 62 les ha anat reeditant en col·leccions juvenils.

Preguntat per l’ofici de traductor, Moncada sempre tenia la resposta a punt: “Traduir és un recurs per sobreviure i una manera de comprar temps per poder escriure”. Aquesta visió de la traducció com a treball per guanyar-se la vida —editors en català: pagueu millor els vostres traductors!— potser ens va privar de llegir més textos d’ell, però la traducció era també un taller de pràctiques, un piano on fer exercicis de dits, jugar amb la llengua i fer provatures que potser no s’hauria permès en una de les seves novel·les. En aquest sentit, la seva traducció més important és sens dubte El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas (La Magrana, 2002). Moncada explicava que havia enllestit les prop de 1.200 pàgines de l’autor francès al llarg de tot un any de feina. “Després”, deia, “vaig quedar saturat”.  

La lectura d’aquesta novel·la d’aventures, de ritme trepidant i prosa tradicional, ens revela un cop més la petja d’un narrador intuïtiu i alhora meticulós: l’elecció del model lingüístic per a la prosa de Dumas, sense floritures però amb un registre prou ampli, amb uns diàlegs vivíssims, és un vestit fet a mida. Es llegeix com una excel·lent novel·la catalana. Jo la poso al costat d’altres everests de segle XIX en català, com El casalot de Dickens (i Xavier Pàmies), Els miserables de Victor Hugo (i Maria Bohigas), l’Eugeni Oneguin de Puixkin (i Arnau Barios) o L’alcalde de Casterbridge, de Thomas Hardy (i Lluís Comes i Arderiu), entre d’altres. Llibres per quedar-s’hi a viure una temporada.