Pau Sabaté

Pau Sabaté

Llicenciat en Filologia Clàssica. Doctorand en Literatura bizantina.

L’emperador barbut

Els plans de Julià per reformar l’imperi en tots els sentits ―administratiu, social i religiós― van fracassar.

Pau Sabaté és un filòleg mediàtic, gràcies a la seva llarga permanència al concurs ‘El gran dictat’. Llicenciat en Filologia Clàssica i doctornand en literatura bizantina, ara publica la traducció de L’enemic de la barba, de Julià l’Apòstata. Una nova aposta d’Adesiara pels joves filòlegs.

Moneda d'or de l'emperador Julià

Corre l’hivern de l’any 363. La ciutat d’Antioquia viu entre el luxe i la misèria, entre la fartanera i la fam. Viu com ha viscut sempre, i no hi troba cap mal. Els càrrecs es compren i es venen; els impostos, no els paguen pas els rics, i, quan hi ha carestia i el preu del gra es dispara, els grans terratinents es fan la barba d’or. De raps i faisans, en trobaràs sempre, al mercat; de pa, depèn. El luxe és segur, la pobresa és incerta. Res que ens hagi d’estranyar. ¿O sí? Hi ha una cosa que sí que ens crida l’atenció. L’altre dia, passejant per aquest mercat tan mal distribuït, vam sentir uns versots en grec (l’arameu, no l’entenem) que ens van deixar intrigats. Parlaven de l’emperador, el nostre Senyor, l’August. Diu que aquí, a la capital de Síria, a la ciutat més esplèndida de l’Orient, amb permís d’Alexandria (la Nova Roma, la ciutat de Constantí, encara està a mig fer, i la van començar fa quatre dies); diu que aquí, a l’esplendorosa Antioquia, l’emperador va tot deixat, amb una barba que se’n podrien fer cordes, i que, en lloc de gaudir de la disbauxa com tothom i donar-se als banquets i a la beguda (i a les curses de carros, orgull de la ciutat), vol governar com un filòsof (llegeix tot el que li cau a les mans, es veu), vol posar fi a la corrupció i els abusos dels rics (però també a les calúmnies i les acusacions en fals dels pobres, ¿en què quedem?), i també vol (Déu meu, ens matarà d’avorriment!) obrir els temples dels déus antics i que hi correm tots amb branques de llorer, o d’olivera, o què sé jo de què, i fem de bons ciutadanets. Es deu pensar que ens mamem el dit, o que encara és al cul de món aquell, a la Lutècia dels parisis, un poblot sense cap mena d’elegància ni refinament. Però no, és a Antioquia, la ciutat de la moda, la ciutat del luxe, la ciutat dels Jocs Olímpics! ¿D’on ha sortit, aquest extravagant?

Això mateix ens preguntem nosaltres, d’on ha sortit. Un governant, i no un de qualsevol, sinó el que ocupa el lloc més alt de l’escala llefiscosa del poder, i no de qualsevol poder, sinó del romà, un governant que renya el seu poble perquè permet la corrupció, se n’aprofita i no fa res per aturar-la! Al nostre segle, això és insòlit. En tots els segles ho seria. I, tanmateix, a l’imperi més poderós de l’antiguitat, va poder passar. ¿Com?

Julià, tot i ser de la família de Constantí, no va ser educat per al poder. De fet, si hagués nascut abans, probablement hauria estat assassinat, com tants d’altres, perquè no suposés mai cap amenaça per al tron del seu fill Constanci. Per sort per a Julià, però, quan es va ordenar la matança, ell era massa petit, i ningú no es va veure amb cor de matar-lo. A partir de llavors, va passar la joventut lluny dels centres de poder, dedicat a l’estudi de la literatura i la filosofia. Més endavant, d’improvís i segurament a contracor, el perla de Constanci, el seu cosí, li va donar un càrrec i una missió: comandar les tropes de les Gàl·lies contra els alamans, una tribu germànica (la que va donar nom als alemanys) que hi feia estralls contínuament. El literat i filòsof va resultar que també era un soldat excel·lent i un general molt estimat pels seus homes. I un bon administrador: no només va frenar les invasions, sinó que va reorganitzar tot l’aparell estatal de la província, que fins aleshores s’havia estat medievalitzant a marxes forçades. Els seus soldats, entusiasmats, el van voler coronar emperador; ell va refusar. Després de la victòria definitiva contra els alamans a Argentoràtum (que anys més tard va tornar a caure en mans germàniques, aquesta vegada per molt de temps, i rebé el nom d’Estrasburg, la «vila dels carrers empedrats»), les tropes van tornar a voler-lo coronar. Aquest cop, Julià no va saber dir que no. En un temps rècord, es va plantar a Constantinoble amb l’exèrcit de les Gàl·lies. Constanci havia tingut el detall de morir-se poc abans, així que Julià es va trobar el tron buit i les portes obertes. D’aquesta manera, el filòsof (l’aprenent de filòsof, precisà Julià) va arribar a ser rei, i semblava que les Lleis de Plató s’haguessin de començar a promulgar d’un dia a l’altre.

Naturalment, tot això va ser un miratge, i els plans de Julià per reformar l’imperi en tots els sentits ―administratiu, social i religiós― van fracassar. Després d’uns inicis prometedors a Constantinoble, amb mig any a Antioquia de Síria n’hi va haver prou per frustrar-los. Desencantat, l’emperador se’n va anar a fer allò que sí que li sortia bé, la guerra. Va entrar amb gosadia a Mesopotàmia, va arribar a les portes de Ctesifont, la capital dels perses, no gaire lluny d’on ara hi ha Bagdad, i, en retirar-se cap a Armènia, en una escaramussa sense gaire importància, una llança, no se sap si persa o romana, el va matar. Diu la llegenda cristiana que, just abans de morir, va tenir temps d’exclamar: «Has vençut, galileu!». El galileu, és clar, era Jesús.

Fos com fos, no ens cal recórrer a anècdotes apòcrifes per saber quins eren els últims pensaments de Julià, força més complexos que la victòria sobre el natzarè. Tenim la sort que, abans d’anar-se’n d’Antioquia, va respondre a les burles dels seus habitants amb una de les obres més singulars de l’antiguitat. El Misopogó, és a dir, L’enemic de la barba, per la barba de filòsof que donava peu a tantes bromes, és una sàtira ―o més aviat una autosàtira― tan excepcional com el seu autor. Un governant filòsof ja és estrany, però un emperador que respon a les burles amb ironia, rient-se d’ell mateix, no és menys extraordinari. En un temps que viu el gran viratge, que encara és antic però es torna medieval, tenim el testimoni d’un home que va conèixer les pulsions espirituals que sotragaven la seva època, hi va prendre partit, va arribar al poder absolut amb els ideals intactes i va intentar canviar tot un imperi per fer-lo més net i més just. Tenim, doncs, un testimoni d’excepció. Gaudim-ne.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació