L’editorial Punctum fa deu anys

En un món de lobbies pantagruèlics i microeditorials voluntarioses, sorprèn trobar-se amb una editorial com Punctum, formada per una parella que s’hi guanya la vida centrada en una veta de mercat tan especialitzada com és l’estudi filològic. Una parella que, a més a més, combina l’ecdòtica més ortodoxa amb el grafisme i la programació web des de l’estudi de disseny Quadratí. Arran el desè aniversari de l’editorial, Òscar Bagur (Maó, 1975) i Marta Vilallonga (Maó, 1976) ens recorden el seu trajecte i plantegen diversos futurs possibles per a la filologia catalana.

Jordi Florit: Moltes gràcies pel convit i felicitats per aquests deu anys. Com comença, tota aquesta aventura?

ÒB: Per un interès per la tipografia i per les pàgines web. L’any 98 ja vam fer un treball sobre toponímia del port de Maó en format de pàgina web per a una assignatura de la carrera. El professor va flipar… Després, com no teníem un duro, vam fundar Alfonduco Edicions, una editorial electrònica d’autors menorquins per la qual Balear Web ens va premiar amb un domini i un allotjament gratuït. Per dir-ho de qualque manera, aquests van ser els precedents.

MV: Mentre acabàvem els estudis, veient el nostre interès per la tipografia, des del departament de filologia catalana de la UdL ens van fer una sèrie d’encàrrecs: cartells, díptics i coses així… Arran d’açò, com els va agradar com ho fèiem, ens van començar a encarregar llibres: una antologia d’alumnes poetes, una edició de dibuixos d’en J. Vallverdú… Fins i tot van encarregar-nos el web del departament.

ÒB: Hem de dir que el professor J. M. Domingo va ser qui ens va donar l’empenta. Ell tenia molt clar que s’havia d’invertir en imatge, que no es podien fer les coses de qualsevol manera, des d’un cartell fins a un llibre. Tenia la idea de fer edicions acurades des del departament. I nosaltres vam començar a fer d’editors.

MV: També estem molt agraïts a en Ramon Sistac, que ens va estalonar des del principi i ens va fer encàrrecs importants. En general, a Lleida, ens van acollir molt bé, primer com a estudiants i després com a professionals.

JF: Així doncs, sou editors voluntàriament o involuntàriament?

ÒB: Voluntària, voluntària… Llavors tot era molt autodidacta. El primer llibre que vam fer, el 2003, va ser amb l’Indesign 1.0, que vaig aprendre a emprar tot sol. El vam imprimir a Romanyà Valls i ens van dir que era el primer llibre que els enviaven amb aquest programa. Vam fer molts d’exercicis, no sempre cobràvem, fèiem provatures de lletres, de portades, seguint models de tipografia clàssica, com el de Tschichold, que és el que intentàvem imitar.

MV: I no sempre sortia tot bé! Aquells encàrrecs ens van ajudar molt a aprendre l’ofici, tant els d’impremta com els digitals.

JF: Però d’açò a editar professionalment, n’hi ha un tros. Quan feu el salt qualitatiu?

OB: En Domingo ens va recomanar a col·legues seus, com Jordi Castellanos i Enric Gallén, que, a la vista dels primers llibres publicats, es van convertir en clients fixos. Va ser una benedicció treballar amb ells.

També vaig tenir la sort de conèixer en Josep M. Pujol, cursant un postgrau de tipografia a EINA, un home savi a qui feia temps que admirava i amb qui establírem una amistat fins a la seva mort. En Pujol ens va ensenyar molt sobre tipografia i edició, coses que no es troben als manuals… Deia, amb el seu to foteta, que Punctum era com les publicacions d’Oxford i Cambridge en una. Li estem eternament agraïts.

MV: Punctum i Quadratí sempre han anat mesclats. Trobar algú que et pugui fer alhora la imatge gràfica per a un congrés, els díptics i els cartells, editar el llibre i programar el web… no era gens habitual i els va agradar. Aquell mateix any vam fer la web de l’Any Coromines, que va ser clau en aquell moment.

JF: Suposo que aquesta combinació és un dels vostres punts forts. D’on surten aquests noms?

ÒB: En un primer moment, l’any 2000, havíem de triar el de l’estudi de disseny i li vam dir Quadratí, que és una peça tipogràfica, de plom, sense taca, que permet de jugar amb el blanc. Ens va agradar com a concepte configurador de disseny. I quan vam haver de triar el nom de l’editorial, vam pensar en la idea del punctum saliens (allò que sobresurt) d’Aristòtil que s’ha emprat sobretot en fotografia. El contrast, el joc entre un punt sobresortit amb l’espai en blanc ens va agradar. A més hi havia la voluntat de fer les coses millor, encara que els recursos fossin, i són, limitats, posar-hi tot l’esforç en fer edicions el millor possible.

JF: I els primers llibres de Punctum?

ÒB: Els primers van ser una edició de textos desconeguts de Pompeu Fabra a cura de Josep Murgades i la Historia del renacimiento literario y contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia, de Francisco M. Tubino, a cura de J. M. Domingo, amb un CD-ROM que inclou l’edició facsímil de 800 pàgines. Na Marta va fer l’índex amb un buidatge manual i al pdf vam enllaçar la numeració de l’índex amb la pàgina corresponent del document. La gent va quedar sorpresa perquè materialment i tipogràficament estaven molt cuidats i a més era útil d’emprar, cosa que ens va donar bona acollida. De llavors ençà, a poc a poc hem anat tenint més nomenada i hem publicat per a la UdL, la UAB, la UB, la UPF i la UOC. Fins ara!

MV: Actualment l’editorial ja té una dotzena de col·leccions, moltes segons la línia d’investigació del grup de recerca que ens ha encarregat el projecte: traducció, literatura moderna, monogràfics, epistolaris… De fet, cada vegada que encetem una nova col·lecció fem una tria tipogràfica, un munt de proves segons si es necessiten caràcters grecs, fonètics, etc., i de diversos cossos i estils…

ÒB: A més a més, pensa que tenim l’experiència com a lectors. Durant la carrera vam haver de patir per estudiar uns volums pobres tipogràficament i també materialment. Aquelles miscel·lànies de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat tan atapeïdes. I d’altres molt pitjors…

JF: Que, voleu treure la feina de les PAM?

MV: No (riu). Sort n’hem tingut de les PAM! Han fet una feina impagable. De fet amb el pare Massot tenim una relació molt cordial. Però estem contents perquè hem pogut editar els llibres que haguéssim volgut emprar per estudiar, i els hem fet com ens agraden que siguin els llibres. El que debò estem més orgullosos, en qualsevol cas, és que durant aquests anys hem pogut viure de la filologia, que ja és molt.

JF: Diuen que la fusió entre els grans grups editorials ha provocat que certes microeditorials ocupin l’espai buit que aquells han deixat. Ja no sé si hem creat un tòpic, especialment en l`àmbit literari; però ho és en el camp del llibre acadèmic?

OB: Nosaltres vam sortir un poc abans d’aquest boom, i no venim tant a omplir un buit editorial o comercial sinó que omplim un camp especialitzat. La política editorial del món universitari ha estat molt estranya, de vegades sembla que ha jugat en contra dels seus propis investigadors. Si els serveis de publicacions universitàries haguessin funcionat millor segurament nosaltres no existiríem. Tenim clients que hi van deixar de publicar per preu o per qualitat. I les editorials comercials “d’abans” ja no els feien cas.

MV: A les nostres edicions hi intentam aplicar el millor disseny gràfic i tipogràfic que sabem fer, amb una qualitat del paper i l’enquadernació sempre digna. Hi dedicam tot el temps possible, sempre pensant en el resultat. Ho fem perquè no és tant una qüestió comercial, que també, sinó de responsabilitat amb la feina ben feta.

En comparació amb altres editorials petites, el seu producte és molt diferent perquè sol esser narrativa, poesia o assaig. Nosaltres publicam estudis i materials sobre filologia catalana, tenim una venda molt més limitada.

JF: Més limitada que un tiratge de poesia de tres-cents exemplars?

ÒB: Sí, de fet solem fer-ne el mateix nombre.

MV: Planteja’t qui compra aquests llibres. És tota una paradoxa, perquè ens trobem que tenim clients que ens encarreguen llibres, però poca demanda de venda. I costa molt tenir ressò mediàtic que t’ajudi a donar a conèixer el que fem.

JF: M’encuriosia el fet que no teniu una presència dinàmica en el món editorial. No rodeu pel circuit d’actes editorials ni pertanyeu a col·lectius com Llegiu en català… Ara ho veig: no és que no us sabeu vendre, sinó que és la millor propaganda.

ÒB: L’únic que no fem nosaltres directament és imprimir, enquadernar i distribuir, sinó ja ho faríem tot! Quan un client ens encarrega un llibre i ens envia els originals, el maquetem, fem les correccions si no ve corregit (amb clients filòlegs no s’hi juga!), les galerades necessàries, l’enviem a impremta, a enquadernar, duim el llibre al client i el fem distribuir. Si fas tot açò, essent dos, no pots dedicar-te a fer de comercial… Som conscients que hauríem de millorar aquest aspecte si féssim llibres de creació literària, perquè solen tenir més venda. Ara per ara, no sabem fins quan seguirem fent llibres en paper. Però com a mínim sabem fer llibres… Dissenyar i maquetar, s’haurà de fer sempre. Una correcció ortotipogràfica, també. Per tant, sigui en paper o en digital, ho farem, i amb el mateix rigor.

MV: Nosaltres no sempre triam els originals sinó que normalment rebem encàrrecs, de manera que editam amb la mateixa intenció unes actes molt particulars com un text d’homenatge o un epistolari. Tenim la sort que els clients ja venen “ensenyats”, saben bé què volem i com ho fem. Així i tot també fem llibres per a d’altres entitats i clients particulars, però sobre tot som una editorial comercial d’àmbit acadèmic, per dir-ho de qualque manera. Fins quan? Esperem que la universitat o els grups de recerca no desapareguin. O que no desapareguin els llibres en paper. El més probable és que el llibre i la revista universitaris acabin essent només digitals. De moment ja fem dues revistes electròniques: l’Anuari TRILCAT sobre traducció i la revista Franquisme i Transició, que són d’accés lliure a la xarxa.

JF: Ja que heu tret el tema de l’apocalipsi universitària… En front del tòpic de l’estudiós asmàtic enmig de papers empolsinats, l’evolució lògica d’un filòleg suposa dominar el llenguatge 2.0?

ÒB: Crec que als plans d’estudis de filologia hi falta un espai per a la tipografia i l’edició. No fa gaire he impartit unes sessions a l’Autònoma sobre ortotipografia i models de citació bibliogràfica, que és bàsic en filologia, però és un dels problemes més comuns amb què ens trobem a l’hora d’editar un text, perquè ens solen arribar amb més d’un sistema aplicat o perquè aquest està mal aplicat. La història de la lletra impresa és molt important dins la filologia i sembla que no se’n faci cas. I així com un paleògraf sap identificar un text per la seva lletra, un filòleg hauria de poder datar un text segons la tipografia emprada…. Ara, pel que fa al 2.0, ja es veurà…

JF: Doncs si ho dieu vosaltres, que sou uns integrats…!

ÒB: Volta enrere, no n’hi ha. Com evolucionarà? Per jo el problema del llibre digital són la biblioteca, l’emmagatzematge, com es llegarà aquest coneixement. I també el control tipogràfic del text. Amb un llibre de poesia, de narrativa, hi ha poques complicacions, però com tinguis composicions complexes i comencis a canviar formats i tipografies i notes a peu de pàgina… Un dels canvis més importants en l’edició digital és que es perd la dimensió física del llibre, ja no saben quina extensió té un llibre sinó l’obrim, cosa que ens diu el llom amb un cop d’ull, i, sobretot, la referència d’inici i final de pàgina, que es manté inalterable en un llibre imprès, i que pot ser fluïda en un digital. En el fons es tracta de l’arquitectura del coneixement, poca broma.

JF: Així i tot, a nivell web moltes revistes especialitzades com Els Marges, Llengua & Literatura, no tenen una presentació gaire actualitzada. Davant açò, ¿ha de ser un dissenyador provinent del món informàtic o un filòleg amb formació de disseny web qui es pugui encarregar d’aquest tipus de materials?

ÒB: Si hi ha edició electrònica, si s’edita en web i en altres formats, el filòleg n’ha d’aprendre. O només serem filòlegs en paper? Si hi ha edicions electròniques, hi ha d’haver filòlegs electrònics. Per als estudis de recepció literària, saps quanta informació dóna saber les visites a un web, per exemple?

MV: D’açò hem viscut! Hem fet les webs menorquines de l’Institut Menorquí d’Estudis, l’OBSAM, l’Ateneu de Maó… El nostre primer web diguem-ne important va ser el del Departament de Filologia Catalana de la UdL, que, quan encara no es parlava de SEO, ocupava el primer lloc en la cerca “filologia catalana” a Google, mentre la vam mantenir nosaltres. Els clients filòlegs veien que també ho eres, que els entenies i que alhora tenies les aptituds tècniques de programador que els resol allò que l’informàtic els deia que no es podia fer.

JF: Vosaltres llegiu originals de primera línia en la investigació filològica. Quin futur veieu a la disciplina?

ÒB: Dependrà molt de les polítiques que s’implantin. Tenim uns problemes que venen de primària i secundària, i açò costarà molt de redreçar. Però un altre problema tal vegada no tant visible és que durant els setanta i vuitanta es van formar exèrcits de professors de secundària que van exercir de lectors d’aquest tipus d’edicions, però sembla que la següent generació hagi “desertat”… Hi ha un buit entre els 35 i els 50 molt gros, que ja no estan al dia perquè altra feina més urgent tenen, però alhora és preocupant…

JF: I alhora, com deia l’article Es busca filòleg, en els propers 10 anys 520 places de professor de català per al batxillerat es poden quedar sense cobrir. Uns futurs professores que s’haurien de formar amb aquestes darreres novetats…

MV: Sí, i hi ha bons professors que ho fan. No podem perdre de vista que una cosa és l’edició d’aquestes investigacions, que sempre hi haurà a qui li interessi, i una altra el seu ensenyament, que és imprescindible perquè tinguem filòlegs ben formats.

La política d’ocupació en ensenyament ha de millorar molt. A la universitat hi ha places de jubilacions que no es cobreixen a la vegada que hi ha més contractes precaris, de sous baixos, per a gent molt preparada, que no veu un futur en l’ensenyament o la recerca universitària. I no podem culpar de tot la crisi.

JF: En aquest sentit, amb les morts recents d’en Badia, d’en Molas, fins i tot la d’en Vallcorba, sembla que la nova fornada que els havia de substituir, no només generacionalment sinó creant escola, hagi quedat a mig camí.

OB: El relleu hi és però no es veu tant, potser perquè en temps d’en Molas hi havia molt per fer i veníem d’on veníem. A banda que ell mateix, o un Coromines o un F. de B. Moll són irrepetibles. Avui hi ha molta gent que fa la feina d’en Molas però en coses molt més específiques i moltes vegades en equip.

MV: En Vallcorba ha estat el referent més recent que va marcar un canvi de qualitat, de cosa ben feta i amb un model editorial rendible i de nivell, tot i que va editar, sobretot, literatura de creació.

OB: Va saber vendre molt bé la qüestió tipogràfica, que era millorable, com tot, és clar. Per nosaltres el millor model que hem tingut en la impressió catalana és n’Oliva de Vilanova.

Mentrestant, però, la UPF celebra el vintè aniversari del màster d’edició, i el professor Aparicio, avisant que “la classe mitjana editorial està desapareixent“, parla de coaching, scouting i edicions de primer nivell. Per tant, si als setanta l’herència resistencialista justificava l’amateurisme de l’edició en català, ¿fins a quin punt l’actual sistema editorial ha tornat a aquelles mancances en què l’aficionat compleix una funció sense formació professional?

OB: És com aquell a qui li agrada llegir i es posa a escriure, és un punt de partida, però se n’ha d’aprendre. I l’observació és el camí. Una editorial és un negoci, encara que hi hagi gent que munti editorials amb un encantament que sorprèn. I un negoci es pot dur de moltes maneres, fent unes coses i no unes altres. Nosaltres hem intentat ser prudents i fer una passa darrere l’altra, sense córrer, i amb la idea que la editorial ha de seguir molts d’anys.

MV: L’edició és una indústria i has de saber bé on te situes, per no cometre errors. Nosaltres editam coses molt concretes i hem d’ajustar tot el mecanisme editorial a aquest fet, mentre vulguem que segueixi així, o no tocaríem de peus a terra.

JF: I tot i aquestes rareses, Òscar, enguany repeteixes per segon any com a professor del Màster Edició Digital UOC. Què tal, l’experiència?

OB: Molt content. El màster m’ha servit per fer d’evangelista (riu…) O sigui, si trobes que les coses s’han de fer d’una determinada manera i tens l’oportunitat de d’ensenyar-ho i, a més, tens estudiants que et fan cas, què més pots demanar? N’estic molt content perquè els alumnes han estat molt receptius, provenien d’àmbits molt diversos (sociologia, arquitectura, etc.) i l’intercanvi de perspectives enriqueix molt.

JF: I a partir d’ara, què?

OB: Seguir treballant i intentar fer-ho millor. Amb el que fem, disseny gràfic, webs i llibres, estem molt ocupats, per sort. Obrir una nova línia implicaria tancar-ne una altra. A més, estar al dia amb el tema digital demana molt de temps.

MV: Tenim a punt de sortir unes quantes novetats: una monografia sobre en Josep M. Castellet, un facsímil de Ramon Xuriguera sobre la renaixença, el tercer número de la revista Franquisme & Transició, el cinquè Anuari TRILCAT sobre traducció i recepció i uns estudis sobre les funcions del passat en la cultura catalana. També traurem el desè anuari Espriu Indesinenter, que ens fa molt contents, perquè treure deu anys un anuari d’estudis sobre un mateix autor és tota una fita.

JF: Fet i fet, fa tres anys dins el rànquing de l’Scholary Publishers Indicators, ocupàveu  el lloc 43 dins el rànquing de les editorials del vostre ram més ben valorades d’un total de 166 editorials espanyoles. Adaptat a l’àmbit català, el 12 de 35. Déu n’hi do!

MV: Al final, potser per un excés de contenció o perquè no ens sabem vendre diem que editam “de manera digna i acurada”, que sembla fàcil de dir, però que requereix molt d’esforç i dedicació. Un reconeixement d’aquest tipus ens dóna molta força per seguir endavant.

OB: Nosaltres volíem editar llibres per a la posterioritat, no per satisfer cap ego, sinó perquè, a més de ser útils avui, tinguessin un valor d’aquí cinquanta o cent anys. Aquests tipus de llibres que fem parlen un dels altres. La primera vegada que a un original vam veure que se citava una edició nostra anterior ens va sorprendre. Ara, amb 75 títols editats, passa cada vegada més. Hem editat estudis que ja són de referència dins els estudis literaris catalans. Què vols que diem? Al·lucinam!