Lector humanus

Quan passen aquests petits miracles, agraeixo haver escollit ensenyar literatura

Els lectors ens sentim de vegades –salvant totes les distàncies– com el senyor B. de Novel·la d’escacs de Stefan Zweig. Confinat per la Gestapo en l’hotel Metropole de Viena, el senyor B. supera els interrogatoris i la solitud punyents gràcies a un llibre que, paradoxalment, el duu al límit del deliri. Del deler al deliri hi ha un pas molt fàcil de creuar. Però, per sort, haver de suportar el pes de la realitat no és el mateix que estar a les mans dels sicaris de Hitler. Els llibres poden convertir-se en una taula de salvació, en un bàlsam, en un refugi o en una bogeria.

I tanmateix, la lectura és un dels plaers més grans i de més llarga durada que podem experimentar sense gaire cost ni risc. Quan de tant en tant veig alguna ànima que llegeix, sento com una alenada d’aire fresc. Voldria, si gosés, fotografiar-la com Steve McCurry a On reading i fer-ne un àlbum per a la posteritat. Encara que sembli difícil de creure, a la universitat, fins i tot a les facultats de Lletres, hi ha pocs estudiants que duguin llibres. També és veritat que els professors tampoc no en traginen gaires.

M’encantaria que els meus alumnes sentissin el mateix delit de llegir que sento jo. El fet de consagrar un temps a la lectura per pur gaudi de l’esperit és un dels goigs més incommensurables de la vida. M’agradaria que ells també hi dediquessin uns minuts diaris. Els aniria molt bé, si més no, per desconnectar del mòbil que els té esclavitzats i atuïts. Calculo que només si prescindissin d’aquest giny diabòlic durant uns vint minuts diaris aconseguirien devorar un llibre còmodament cada quinzena, dos cada mes, dotze cada semestre i vint-i-quatre cada any. Seríem la República més llegida del món.

Cabòries com aquestes em revénen mentre corregeixo els exàmens de literatura del curs i comprovo com els estudiants cada vegada escriuen amb una prosa més desgavellada. Tret d’alguna excepció, la majoria tendeixen a redactar amb frases curtes, gairebé telegràfiques, amb un estructura discursiva fragmentària, d’escassa cohesió i plena d’anacoluts. En lloc d’un text argumentatiu, que relacioni idees, que raoni sobre un tema o sobre un fragment d’una obra, que és allò que els demano, gairebé tots prenen el camí més fàcil i opten per redactar a raig, sense mirar prim.

Se’n surten molt millor que en la prova escrita, en canvi, dels treballs i exercicis que els faig fer durant el curs: una exposició oral sobre una obra literària que trien al seu gust; una ressenya d’un dels llibres que comentem a classe; un qüestionari de lectura perquè es fixin en els detalls, i un treball de grup en què entrevisten en format audiovisual un escriptor en actiu d’una certa trajectòria. S’ho preparen amb presses, dispersos en múltiples tasques, és cert, però es tracta d’activitats concretes i delimitades. Hàbils i llestos com són, en fan via sense dificultats.

El problema arriba quan han de concentrar-se durant un parell d’hores i escriure un text que contribueixi a avaluar els seus coneixements sobre la matèria. No com si fossin lloros civilitzats, sinó com éssers racionals capaços de meditar, raonar, argumentar i expressar-ho en un paper. Una prova escrita sobre literatura no és una fórmula matemàtica o química. Reclama tenir clars els contextos, els autors, les obres, i saber relacionar idees. Exigeix també una capacitat d’anàlisi, d’aprofundiment dels textos que vagi més enllà d’una lectura epidèrmica o trivial.

Tot parlant amb els alumnes o corregint els seus treballs, m’adono de seguida que tenen un sediment de lectures molt pobre. I un univers de referents culturals, i no cal dir literaris, molt elemental. Són bons estudiants, de mitjanes altes, però, en general, llegeixen molt poc. I es nota moltíssim. Els costa qüestionar-se la realitat, tenir una actitud crítica i rebel, buscar cinc peus al gat, autoexigir-se més. S’expressen amb recursos i lèxic insuficients. Viuen en una dispersió mental molt gran, confonen cronologies, moviments, noms, títols, gèneres, conceptes. El temps, per a ells, només és una qüestió d’ara, d’immediatesa. És la tònica de l’homo inhumanus definit per Peter Sloterdijk?

Malgrat que no és fàcil contagiar el delit de llegir a les aules universitàries, he respirat millor quan, aquest final de curs, la C. m’ha comentat que estava contenta de les classes de literatura, perquè un servidor hi havia posat la passió que reclamava Jaume Cabré als professors en una entrevista; o la L. m’ha agraït, sense gota de llagoteria, que li hagués fet descobrir Pedrolo, del qual va fer una molt bona exposició d’un dels seus llibres; o la C., després de repetir tres vegades l’assignatura, m’ha confiat que estava complaguda perquè s’havia engrescat a venir a classe i a participar-hi activament. Quan passen aquests petits miracles, agraeixo a l’atzar haver nascut lector humanus i haver escollit ensenyar literatura.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació