L’any erràtic de Patti Smith

Els somiadors lúcids són aquells que es mouen amb relativa comoditat per la indomable dimensió onírica. Provoquen entre admiració, por i respecte. La Patti Smith ha somniat lúcidament L’any del mico (Club Editor), que ara llegim gràcies a la traducció de Martí Sales. I l’any del mico és un any intens. Un any que dura dècades. És un any concret i incert. L’any de tots.  

A l’any del mico, la Patti és a punt de perdre el Sandy Pearlman, company i copilot inseparable en la ruta que és la vida. Per això, en un rampell, decideix partir per a emprendre una travessia iniciàtica i mística. A l’any del mico, la Patti Smith flueix com una preciosa cançó de jazz improvisada. Surfeja les onades de San Diego i es fon en la profunditat de l’skyline de Nova York: un horitzó de ferralla i aspiracions impossibles. També reflexiona sobre la finitud i l’efímer, escolta rètols lluminosos d’hotels que parlen i s’imagina un ascens a l’Uluru. L’Any del Mico és un soliloqui on la rockstar accepta l’inevitable distanciament amb les seves amistats, com el Sam Shepard o el Lenny Kaye.

L’any del mico és aquell on acceptem que estem sols. L’any on perdem amics que han mort en accidents de trànsit; de companys de feina abatuts pel càncer, de coronavirus i de noves amistats. És l’any de converses de matinada amb desconeguts coneguts com la Patti Smith: persones anònimes que et trobes una nit intoxicada i amb qui comences a compartir experiències, una mica d’herba i vodka. “Pots conèixer un desconegut millor que ningú”, escriu l’autora en un fragment.

L’any del mico és l’any amplificat. L’any de les boles de neu que, a mesura que rodolen, es fan més grans i no s’aturen: cada vegada són més descomunals i incontrolables. L’any en què vivim en les millors democràcies, però que cap de nosaltres ha triat. L’any de la decadència i la resurrecció. Del capitalisme naturalment advers. L’any nefast de Trump i de Bolsonaro. L’any dels líders mundials que es vesteixen amb l’armadura de la farsa i el populisme i es decideixen a conquerir el món. Everybody Wants to Rule de world. L’any de les eleccions que són esperançadores fins que es publiquen els resultats. L’any infinit que sabem que no acabarà fins que acaba. De les relacions sentimentals que creiem immortals fins que expiren.

L’any del mico és un insomni embriagat de nostàlgia i revelació. Al llibre, escriu: “Era tot un somni? Tot era somni?”. La Patti Smith està a punt de fer setanta anys, que és quan suposo que, més que mai, els tentacles de la melancolia t’atrapen irresistiblement. Per això la cantautora troba a faltar els seus morts més que de costum. És l’any dels autostops i els transbords prolongats en metro. L’any on es pot intuir el final del trajecte i, per això, rememora. L’any del realisme màgic, de les possibilitats i del cataclisme. L’any de la Lisboa de Pessoa. L’any de les polaroids i els records. L’any de les banderes trencades i els himnes orfes de nació.

And the dream she weaves will never end

Broken Flag

L’any del mico de la Patti Smith és un abissal rellotge de sorra, els grans del qual estan formats per temps, al·legories, metàfores, imatges extretes de l’època clàssica, filosofia i referències culturals que van des de Pavement al Retaule de Gant, i passen per Belinda Carlisle o Grateful Dead. És l’any de la versemblança impostada on podem olorar la sang de Martin Sheen a Apocalypse Now. L’any en què els ateus declarats ens agafem aferrissadament a la religió i a l’espiritualitat quan les coses venen mal dades. L’any dels contrastos, de les revolucions i dels atemptats a les rambles i al Bataclan. L’any de l’empatia. L’any que la Patti recull el Nobel per Dylan i interpreta “A Hard Rain’s A-Gonna Fall”. L’any que plora de l’emoció.  

L’any del mico és com una supernova o com una simfonia de Wagner: ha nascut per a immolar-se en el buit més fosc, igual que les nostres esperances. L’any en què Bolaño va jugar a jocs de taula incansablement al centre de Blanes, mentre la malaltia el consumia. Perquè la vida és això: una complicació hepàtica que et va desgastant. I com la vida, l’any del mico no se supera. Conscient de tot això, la Patti decideix campar i ballar mil danses sota la llibertat de la pluja de la deriva. Per això pixa en el desert on l’acaben d’abandonar. L’any on el policia mata un afroamericà.

L’any del bucle. L’Any del mico és una odissea contradictòria on tenen lloc situacions estrafolàries i a la vegada familiars: sense cap raresa, però extraordinàries. Un any que consisteix a contemplar l’eternitat. Un vagar quixotesc que no té cap altra finalitat que gaudir del camí. I en aquest camí errant nosaltres som Sancho Panza sense cavaller al qual guarir. Un riff accelerat i pausat. Perquè la Patti Smith escriu des d’una quotidianitat propera. I en aquest trajecte format per divagacions existencials i reflexions fútils, l’escriptora deixa engrunes que ens orienten, i que són fragments molt íntims d’una ànima que molts defineixen com a punk, grunge o hippie, però que s’escapa de qualsevol etiqueta.

L’any del mico és l’any de l’espera, per això és fàcil imaginar-se la Patti Smith afinant la guitarra al camerino abans de sortir a tocar en un escenari sense públic. L’any de celebrar aniversaris i, per tant, de restar xifres en el compte enrere vital. L’any de brindar per un any millor que mai no arribarà. Al capdavall és l’any del mico. I l’any del mico no acaba fins que no acabem nosaltres. Tot és culpa del simi. Tot és gràcies a ell.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.