L’animal que parla

Ja podeu trobar a les llibreries l’obra guanyadora del premi líric de Ciutat de Gandia 2020, el LVIII Premi Ausiàs March: L’animal que parla, obra de Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963), crític, professor de literatura catalana i estudis culturals a la UOC, i assagista conegut per El malestar en la cultura catalana (Empúries, 2008).

L’obra, és el primer original de creació i, per tant, el primer llibre de poemes que escriu l’autor. Així, estaríem parlant del debut d’aquest acadèmic que encara no havia sortit del seu àmbit de recerca i coneixement, i que utilitza, per primer cop, l’escriptura per crear, per expressar-se, per presentar la seva profunditat i experiència vitals. “Jo crec que hi ha coses que no es poden explicar amb el tipus d’escriptura que feia fins ara, l’acadèmica. Sentia que vitalment volia explicar determinades coses i fer-ho amb un tipus d’escriptura més creativa”, diu l’autor.

Alguns ja veien molt clar, des del principi, que aquest poemari seria el guanyador i protagonista d’aquest any, com Jordi Cornudella, editor i membre del jurat del premi, que remarca “la sort de tenir un llibre així per poder-lo escollir i editar”. Es tracta d’un “original que destaca molt sobre els altres”, i que, tot i ser la primera obra lírica de l’autor, ja presenta una maduresa enorme.

El llibre, que és “sobre el parlar i sobre el dir, dels efectes de la paraula en el cos i l’ànima, i dels afectes que la paraula vehicula”, consta de 45 poemes repartits en sis seccions. Una divisió que no estava pensada en un principi, però que s’ha convertit en una característica rellevant del poemari, ja que gràcies a aquesta “no hi ha cap part central”, i això, segons l’autor, destaca la intencionalitat del llibre que “relata una experiència de descentrament en l’escriptura, que espero que sigui igual en la lectura”.

Per Fernàndez, el poemari presenta tres idees clau que cal tenir en compte. En un primer moment, partim de l’afirmació que “l’ésser humà és un animal que parla”. Una idea banal que acaba desencadenant en la importància de tenir clar que la llengua és la que ens posseeix a nosaltres i no a l’inrevés. I de com en aquesta possessió l’ésser humà es troba atrapat en una xarxa de signes que és millor abraçar i acceptar, per poder “descentrar-se, abandonar l’òrbita de la nostra identitat i desfer-nos en el fil de la paraula”.

En segon lloc destaca la importància del diàleg, en el sentit que hi ha una presència constant de l’altre. Presenciem diversos diàlegs “amb el present, tant implícit com explícit”, amb els morts i la tradició, “Riba, Vinyoli, Clapés i ben explícit amb Maria Mercè Marçal”. També conversa amb diverses imatges, com fotografies d’arbres ferits i obres d’art -que podeu trobar aquí-. I, finalment, també trobem un diàleg amb “el que no és humà”, com animals o figures mítiques. D’aquesta conversa amb els morts i les coses, també n’és protagonista el silenci d’aquests, entès com “l’enigma de l’existència humana”, i que fa al·lusió a les mancances que presenta el llenguatge per poder expressar tot el que volem.

Finalment destaca la forma i la rellevància d’aquesta per traslladar una certa experiència. Per l’autor, la forma és l’encarregada de crear el ritme i de donar ordre a aquesta experiència “que pot ser confusa”. Així, els poemes d’aquest llibre són decasíl·labs, excepte en la darrera secció, on apareixen versos més curts, i on es mostra l’angoixa que li provoca l’absència de ritme i el vers lliure.

Més informació sobre els Premis Ciutat de Gandia aquí.