L’amor, la guerra i altres ocupacions

Això que el món se n’estigui anant a la merda és un sentiment occidental. El professor i diplomàtic Kishore Mahbubani, en un llibre publicat fa tres anys, explicava que a la resta del món no tenen la sensació que tot vagi a pitjor, més aviat el contrari —això era abans de la pandèmia, no sé si la seva opinió haurà canviat gaire. Me n’he recordat llegint l’última novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff: la decadència occidental es veu millor en el mirall asiàtic.

L’amor, la guerra i altres ocupacions (Edicions Sidillà) és la història de dos germans de Niça d’origen rus, els Volkov, ubicats al Vietnam durant els últims anys de l’ocupació francesa de la Indoxina. Serguei és professor, un lletraferit, i Matvei, Harry per a la facilitat de tothom, és comandant de l’exèrcit francès. Un s’instal·la a Saigon, l’altre està destinat a Hanoi. La novel·la de Bezsonoff també m’ha fet pensar en La ruta blava, la crònica del viatge de noces que va fer Josep Maria de Sagarra per fugir de la Guerra Civil. Pel paisatge i per la prodigalitat descriptiva, que en el cas del dramaturg i poeta barceloní pren un caire amarg inevitable i alhora molt eficaç.

Tant en el cas de Sagarra com en el de Bezsonoff, són llibres escrits en un moment que tancava el període històric anterior. La guerra civil i els fets d’octubre de 2017 són fenòmens incomparables que marquen l’inici d’una deriva catalana. Estic segur que a Perpinyà, on va néixer i viu Bezsonoff, també arriben els ecos de l’ensulsiada processista. Encara que la seva novel·la no hi tingui res a veure, ni en el temps ni en l’espai ni en la temàtica, és impossible que algunes reflexions sobre la decadència no esquitxin el lector més atent políticament.

Joan Daniel Bezsonoff és un artesà que no ens pren per imbècils.

Els germans Volkov s’enamoren i gaudeixen de la vida provinciana en un país en guerra. No sé si és perquè els protagonistes es passen el dia al cinema, però la novel·la té alguna cosa de pel·lícula francesa dels anys cinquanta, o de la vaga idea que tinc sobre el cinema francès d’aquells anys. Hi ha un moviment extern que no es tradueix en el caràcter dels personatges; tot està predestinat, com si la trama fos una excusa per ensenyar-nos l’esfondrament de la Cotxinxina —però no hi ha aquella tristesa tan embafadora que de vegades tenen algunes històries d’amor i de col·lapse.

Bezsonoff ha tocat en llibres anteriors l’experiència colonial francesa i la mescla d’identitats russa, francesa i catalana, el seu llinatge personal. L’amor, la guerra… és una novel·la de destil·lació, on a través d’una estructura convencional —dit en el millor dels sentits— l’autor hi aboca un seguit d’idees sobre la guerra i el sexe i les dones i la cultura. “Tothom acaba sent el colonitzador d’un altre poble”, diu el narrador en un punt de la història. Deixa anar la frase i continua com qui res.

Les millors pàgines, a parer meu, són les que tracten la relació entre Harry i Armance, una dona torturada pel trauma que s’evadeix mitjançant la bellesa. Armat de sentit de l’humor, Bezsonoff reporta la fúria del desig i el desencontre reiterat que la segueix. Un cop més, trobem una certa estabilitat en el caos, en el fat inajornable de Vietnam. Els secundaris, com el professor Durocher o el comissari Bronstein, són arquetips d’un món anterior. És com si tota la novel·la fos un joc de l’autor per reviure un estil de narrativa i, amb ell, l’escenari que el feia córrer. Val a dir que Bezsonoff ha dissenyat el mecanisme perquè la joguina funcioni i perquè durant el temps que hi passa, el lector transiti fascinat els carrers de Saigon i el camp de batalla de Diên Biên Phú.

Si el gènere de la novel·la històrica té alguna virtualitat, hauria de ser en la línia que explota l’escriptor de Perpinyà. En poc més de cent setanta pàgines, l’estol de personatges que dibuixa aconsegueixen que et facis una idea —una idea francesa però també vietnamita gràcies a personatges com l’adorable i marxista My Tiên— d’un país convuls, que es desfarà d’una opressió i que n’hi espera una de nova a la cantonada. Amb tot el gust de les paraules que assaboreix, similar al plaer de Serguei pels noms francesos de les avingudes de Saigon, Bezsonoff traça un mapa dens i sensitiu.

Esgrimint els gustos literaris de Serguei Volkov, en cert moment el narrador comenta un autor francès. “Pierre Benoit no era pas un gegant de les lletres com Tolstoi o Balzac però era un artesà seriós que no prenia els lectors per imbècils”. Crec que no és poca cosa poder dir el mateix de Bezsonoff: un artesà que no ens pren per imbècils.