L’adeu serè d’Àlex Susanna

La primera cosa tangible que em va arribar d’Àlex Susanna va ser la poesia completa de Marià Manent. Un llibre de cobertes de color blau cian, deliciosament editat dins la col·lecció Àuria, on també publicaria la poesia de Josep Sebastià Pons, Màrius Sampere, Blai Bonet, Jordi Pere Cerdà i molts altres. Susanna ha estat amb Antoni Clapés i Xavier Folch un dels editors de poesia més importants de les darreres dècades. També va tenir l’encert de publicar amb complicitat amb L’Albí Cavalls salvatges de Jordi Cussà i o la monumental traducció de Vidal Alcover de Marcel Proust, en una editorial Columna que va ser una escola per a editors com Ester Pujol o Emili Rosales i per a escriptors com Jordi Puntí o Jordi Llavina en aquell mític pis del carrer Provença.

La seva tasca editorial va tenir traducció musical en el segell Columna Música, i en l’àmbit de l’art en les exposicions que va programar o comissariar des de la Fundació Catalunya Caixa o des de la Fundació Vila Casas, des d’on va reivindicar amb Victoria Combalia la pintora Maria Girona, injustament eclipsada per l’obra del seu marit Ràfols-Casamada. Hi havia en totes les operacions de recuperació de Susanna una voluntat de fer justícia i de passar el testimoni. Ho diu molt bé al poema ‘Dits tacats’, que dona títol a l’antologia poètica que va publicar a Pagès, i on parla de la transmissió de la memòria de pares a fills.

Àlex Susanna ha estat una baula important de la transmissió cultural a aquest país. Jordi Amat l’ha qualificat amb encert d’hereu del Noucentisme, en aquesta semblança que ha publicat a El Quadern. Com a professor, editor, gestor cultural i comissari, havia connectat la generació del seu avi Francesc Susanna, editor com ell, amb la nostra. Només cal llegir els articles que va publicar en aquesta revista, on havia reivindicat figures com Ramon Xirau, Marià Villangómez, Bernard Lesfargues, Josefa Contijoch, i per descomptat Joan Vinyoli i Josep Pla. Susanna també donava suport als joves creadors, acomboiant-los i guiant-los, com explicava ahir a l’Ara Jordi Llavina, curador de l’edició del volum de l’obra lírica completa, que publicarà Viena i que inclourà un darrer títol inèdit, format per tankes i haikus, Tot és a tocar, escrit quan Susanna ja estava malalt.

“Aquest país és una brasa encesa”, deia Susanna no fa gaire fent balanç de la desfeta del Procés en una entrevista testamentària que li va fer Ignasi Aragay a l’Ara fa unes setmanes. Morir de càncer és una mala jugada, però permet acomiadar-se, fer-se escoltar i dir unes quantes coses que valgui la pena sentir. Susanna ha pogut fer tot això amb la família i els amics, i encara ens deixa documents de valor: L’any més inesperat, el dietari que ha escrit al llarg dels mesos de la malaltia i que publicarà Proa el mes de setembre, i el documental que li ha dedicat Jordi Lara dins la sèrie Il·luminats de 3Cat.

“Ens hem dotat de mecanismes per projectar-nos al món, però alhora som més fràgils que mai”, reconeix Susanna en aquesta conversa amb Lara, havent estat ell mateix un dels ambaixadors de la projecció internacional de la cultura catalana, una tasca que ha desenvolupat des de l’Institut Ramon Llull. Susanna també era ben conscient de les febleses interiors: “Tenim més mercat creatiu que capacitat d’entendre’ns. I tenim un mercat fragmentat. El dia que el perímetre lingüístic coincideixi amb el mercat i l’àmbit comunicacional, haurem fet un pas endavant”, deia a l’entrevista de l’Ara. Moltes d’aquestes idees sobre el país i la cultura les ha anat recollint als seus dietaris, publicats els darrers anys a Proa, on també reflexionava sobre el dietarisme.

“Per què escric un dietari?”, es pregunta al l’episodi d’Il·luminats, rodat a Queralbs. “Per ser agraït amb la vida, per correspondre al riquíssim ventall d’experiències que ens depara, des de les més sensitives i tangibles fins a les més abstractes i morals. Sento doncs la necessitat de ser agraït i el dietari és per a mi el gènere d’acció de gràcies”.

“La lectura de poesia és la drecera més ràpida per arribar a nosaltres mateixos”, diu Susanna en el documental de Jordi Lara, que concentra l’agraïment col·lectiu que sentim tots per la seva feina. La realització és magnífica, amb localitzacions d’una gran força visual. La càmera es deté sovint en el rostre del poeta, llaurat per la malaltia però encara amb aquella beatitud del qui ha sabut apreciar el do de la vida. Primers plans de Susanna que fan pensar en aquells versos de Manent que diuen: “i es glaçava un somriure entre sa boca lleu, / com l’aigua de la nit dins una rosa amarga”.