La vida entredita d’Eudald Puig (1948-2013)

Ha mort Eudald Puig, el poeta de la vinya cremada i del parc de gessamins. Ens ha deixat Eudald Puig, amb la vida entredita. Autor d’una obra breu però intensa, Puig havia publicat poesia i obres memorialístiques en prosa. Poc abans de morir havia lliurat a Núvol dues obres inèdites, un recull de haikús i el títol Evocacions, que aplegava una sèrie de poemes en prosa. 

Nascut a Manlleu l’any 1948, Eudald Puig va viure la major part de la seva vida a Terrassa. Llicenciat en Filologia Catalana, era autor de Cel de nit (1979), La vinya cremada (1986), Parc de gessamins (1987), Poemes per a Clara (1998) i La vida entredita (2006). Eudald Puig sempre reconeixia el seu deute amb l’expressionisme alemany, sobretot amb la poesia de Georg Trakl (que ell coneixia gràcies a la traducció del seu amic Feliu Formosa). També era evident la comunió que sentia amb la poesia de Vinyoli, prou reconeixible a La vida entredita. El títol d’aquest darrer poemari és tota una declaració poètica. El poeta ve a dir que la vida només pot ser dita indirectament, a mitges, com si diguéssim, defugint platituds i obvietats. Però també que la vida és tan perillosa que sovint la posem en entredit, com si gairebé ens la prohibíssim. Sens dubte, un dels títols més audaços de la poesia catalana contemporània. Jordi Llavina en parlava ahir al programa de llibres de la Xarxa, L’última troballa: “L’Eudald era un poeta de l’esgarrifança. Cada una de les seves paraules amenaça el lector de fer-lo esgarrifar, perquè l’enfronta al buit de la vida però també a tota la seva plenitud”.

No es pot dir que Eudald Puig fos un poeta incomprès. Tenia els seus lectors i la crítica sempre si li havia reconegut el talent, però ell havia fet molt poc esforç per sortir a les fotos o per formar part de cap capelleta. Era lector i admirador de Thomas Bernhard (havia escrit una novel·la, que ha quedat inèdita, a la manera de Bernhard), amb qui compartia el menyspreu per la cultura institucionalitzada i la repugnància per les fal·làcies de curs legal. Tenia una certa vocació de poeta maleït, i aquesta actitud, que va ser productiva per la seva obra, no ho va ser tant per la seva vida.

El darrer poema de La vida entredita sembla escrit per ser recitat justament en aquests moments. El poeta es descriu a si mateix com un esperit fantasmal, que camina per les estances sense desepertar ningú:

Un cel espès aombra la ciutat.
Gira una grua, ronca un helicòpter.
Però hi ha una cosa més certa dintre meu:
que sempre viuré a la casa del turó com un hoste fantasmal,
assolellat o a l’ombra d’una alzina.
Miraré com esclaten els borrons de primavera
i com canta la deu dins el fullatge,
oloraré l’aigua clara entre els cavallons
o veuré caure la neu a l’hivern;
de nit, caminaré per les estances
i no despertaré a ningú.
Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,
jo em quedaré ben mut. Ningú no em veurà.

Aquest és el darrer poema que Eudald Puig va publicar en vida, però tenia dos reculls més al calaix que ara cobren tota la dimensió d’un testament. Al ‘Evocacions’, un recull inèdit que havia lliurat a Núvol després de renunciar de publicar-lo amb el seu editor de sempre, en Xavier Folch, a Grup 62, Eudald Puig va aplegar un seguit de poemes en prosa de puntuació molt lliure. El recull anava encapçalat pel poema ‘Invocació’, versos que clamen pel retorn a la la infància:

Retorna, visió pura, sorral
clar de la infància. Només en tu
crec, perquè el temps t’ha convertit en hores
dolces d’estiu, en verdor de riberes
plenes d’arbres i joncs, en camins de tornada
al capvespre, en estones de lectura a l’ombra
i també en els setembres de verema,
en vinyes contra el cel d’hivern
i en la fortor de sacs d’olives per Nadal.
Només voldria
la pau del riu i la llum dels turons.