La veu de Clara a “Cor pirinenc”

En la 'Cançó de Clara' de Lluís Calvo hi ha el ressò de la Divina Comèdia de Dant: Clara és una figura com la de Beatriu: encarna l’arquetip de la iniciadora-guia en el camí de recerca de la veritable naturalesa de Fontalba.

«Cor pirinenc no és un llibre excursionista, ni naturalista, ni muntanyenc» –escriu, avisant, Lluís Calvo al text que acompanya aquesta odissea escarpada, pelegrina i iniciàtica que és Cor pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra (Lleonard Muntaner Editor).

Lluís Calvo Foto Aina Torres
Lluís Calvo | Foto: Aina Torres Rexach

Al seu il·luminador text d’acompanyament al poema, Lluís Calvo explica els orígens i permanència d’una literatura pirinenca catalana ben arrelada en el nostre imaginari col·lectiu, a la qual ell s’adhereix, amb sensibilitat i saviesa, amb l’escriptura d’un llarg poema de XV Cants, comptant el Preludi.

Cal llegir en el pelegrinatge dels dos personatges del poema, Fontalba i Gotanegra (en els seus noms ja hi ha contingut un caràcter) la seva odissea personal, camí que comparteixen en tant que fan el mateix recorregut, si bé per a cadascun d’ells el trajecte resulta diferent, com diferent és l’aventura espiritual que de manera literària encarnen Quixot i Sanxo Panza, o les dues personalitats contraposades de la novel·la de Hermann Hesse, Narziss i Golmund, noms igualment significatius, el nom fa la cosa, i encara hi podríem afegir les figures de Tamino i Papageno, de l’òpera de Mozart, els quals havent passat per les proves pertinents en resulten transformats segons la seva necessitat interior de plenitud, una més espiritual, l’altra més carnal.

Aquesta transformació de Fontalba i Gotanegra mercès a un camí iniciàtic (el Camí de Sant Jaume és un model dels camins de recerca espiritual) en el qual passa de tot, sendera de llarg abast que parteix de Benasc, s’enfila pels cims més alts del Pirineu i travessa les seves precioses valls fins arribar a la màgica abruptesa de Cap de Creus, on la serralada pirinenca toca el mar, queda ben explicitada en aquests versos de la part final de Cor pirinenc: «En Fontalba i en Gota, tan insòlits/ són ara diferents. Transfigurats/ per les senderes, ja no són monòlits,/ ans pelegrins de llocs insospitats.// Amor, partença, dol, joia i tristesa,/ desig i mort, miratge, somni i por:/ aquí ho trobareu tot, amb gran llarguesa:/ Déu i el diable, l’ombra i la claror».

La claror en la figura de Clara. El poeta Lluís Calvo en descriu l’esperit en una cançó, Cançó de Clara. Va voler l’atzar que llegís a Caldes de Boí, justament a finals del mes de juny, aquesta cançó que es troba entre els versos del Cant XII del poema Cor pirinenc: «Fa just sis anys, cap a la fi/ del mes de juny, volgué en Fontalba/ pujar als cims prop de Boí,/ allí on el sol, fredós, s’embalba.// Era la Clara amiga amant/ i feia mesos que voltaven/ plegats pel món, amb gest semblant,/ i en cada esguard junts s’acordaven…»

Baixant del cim sota el bell Comaloforno –jo veia aquest cim cada dia i les aigües que en baixaven-, el poeta diu que Clara va perdre peu i els seus «ulls van dir la nit». L’esperit lluminós, l’espurna de l’ànima de Clara (també aquí el nom és significatiu), la companya amiga amant va quedar a la muntanya i al cor de l’amic amat, en Fontalba: «Adéu, amada, adéu! Que el son/ es faci vida d’un altre ara,/ amunt, amunt, fins a la font/ d’on brolles tu, per sempre: Clara». Una imatge de la font, de l’origen, una imatge de l’ànima en la seva dimensió espiritual.

En la Cançó de Clara hi ha el ressò de la Divina Comèdia de Dant: Clara és una figura com la de Beatriu: encarna l’arquetip de la iniciadora-guia en el camí de recerca de la veritable naturalesa de Fontalba, que assoleix en la transformació que li procura el viatge, metàfora de l’existència humana en el seu retorn i acordança amb la Font, que aquí escric amb majúscula per significar-la. En tant que simbòlicament esdevinguda font cristal·lina en el moment de deixar els vestits mortals, Clara esdevé també figura de la claror del discerniment per companyia en aquest camí de la vida.

Per la seva dimensió mítica i força literària, però sobretot espiritual, se’n parlarà, ara i en dies a venir, de Cor pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra, de Lluís Calvo, com d’un poema extraordinari que, nodrit per la força tel·lúrica del nostre Pirineu, va al cor de l’aventura humana en la seva quête de l’esperit que ens habita, i que tan bé és dit en aquests versos discursius: «Si alces la mà cap al cel trobaràs la certesa dels dies:/ ah, Pirineu renascut, llar de batecs redivius!»  

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació