La Veu de Catalunya: ‘Diari no polítich, però clar i català’

L’historiador del periodisme Josep M. Figueres publica ‘La Veu de Catalunya 1899-1937’ (Editorial Base), un monogràfic de més de 700 pàgines sobre el gran periòdic en català del primer quart del segle XX. ‘La Veu de Catalunya’, com a diari referent de la Lliga Regionalista, va assentar la doctrina catalanista i va tenir una gran influència en la política i el periodisme de principis del segle passat.

El passat dijous, el director del BornCC Quim Torra va reunir en una mateixa taula els màxims experts en la història del periodisme català. Jaume Guillamet, Josep Maria Casasús i Joan Manuel Tresserras van ser els convidats de luxe a l’acte de presentació del nou llibre de Josep M. Figueres, un dels més importants historiadors del periodisme del tombant de segle. Durant els darrers trenta anys, l’autor vilanoví ha dedicat monogràfics a algunes de les més importants publicacions en català de l’època i també s’ha centrat en grans figures protagonistes d’aquell moment, com Valentí Almirall o Lluís Companys. Ara publica sobre ‘La Veu de Catalunya’, el diari que va canviar per sempre el rumb del catalanisme i que, segons ell mateix, “és una mostra de la solidesa de la cultura catalana”.

Es tracta d’una obra minuciosament documentada que ajuda a entendre la influència que va tenir la premsa en les arrels del nacionalisme català i la difusió de les idees de la Lliga Regionalista en la societat del país. La Veu de Catalunya, el diari en català més longeu amb 38 anys de publicació diària, es va convertir també en el gran referent del periodisme fet a Catalunya, gràcies a noms com Josep Pla, Eugeni d’Ors, Prat de la Riba, Eugeni Xammar o Josep Carner, que hi van publicar alguns dels seus millors treballs.

El llibre recupera aquell moment esplèndid del periodisme català que va estrenar una llengua a principis de segle XX. Les primeres publicacions de La Veu coincideixen amb l’entrada del catalanisme a les institucions però també amb l’aparició de Pompeu Fabra o el IEC. Prat de la Riba en va ser un dels directors, i hi va fixar les idees de la Lliga Regionalista, que va aparèixer a l’escena política catalana tan sols dos anys després de l’aparició del diari l’any 1899. Joan Manuel Treserras va destacar el passat dijous el paper de La Veu com a articulador d’una determinada doctrina en una societat que se n’alimentava espiritualment. Era un diari de dretes i en català, que connectava amb l’Església i el carlisme, com no n’hi havia hagut cap fins llavors, i el seu estudi resulta interessant per saber què llegien determinats cercles socials. A pesar de la seva imatge de diari conservador, potser marcada per les polèmiques amb el moviment obrer que va patir en els seus anys finals, la seva influència en grans capes socials catalanes és incommensurable, per haver estat el gran vehicle sobre el qual arribava tota la informació a la ciutat i també a comarques.

El professor de la UPF Jaume Guillamet va explicar als assistents que amb mig segle de periodisme català al darrere, La Veu de Catalunya va marcar “el canvi del periodisme, que prové del canvi generacional”. La professionalització del diari va ser una novetat que els historiadors destaquen com a principal punt fort de La Veu. Els directors del diari van enviar corresponsals arreu del món i van fer un esforç combatiu pel periodisme de qualitat. Els periodistes que hi participaven van crear els primers manuals ètics sobre comunicació en català i van crear instruccions internes precises per a la redacció d’articles, pel contrast de fonts o pel disseny de les pàgines. “No tenien complexos”, explicava Josep M. Casasús. “Aprenien taquigrafia per no afegir als articles collita pròpia i quan escrivien opinió havien de defensar un ideari concret. Actualment, els periodistes són més neutrals i acomplexats”.

I és que aquells periodistes, els noms propis que escrivien a La Veu, són potser el més remarcable del diari, per la fama i influència que molts d’ells van tenir en la política i la literatura catalana d’aquells anys. En els densos arxius on s’ha vist immers Figueres, hi ha trobat articles d’Eugeni d’Ors, que hi va escriure durant 14 anys seguits i és citat en tractats internacionals d’història del periodisme per la seva retòrica i ironia; Josep Pla, potser el més popular a Catalunya i que va ser el gran cronista del diari juntament amb Eugeni Xammar; Josep Morató i Grau, que va escriure les primeres referències en català sobre teoria periodística; Ferran Agulló, que va delimitar i va posar nom a la Costa Brava; Raimón Casellas, el primer gran crític d’art en llengua catalana; Francesc Cambó, que hi va escriure poc per la seva preferència pel discurs oral; Prat de la Riba, més tímid a l’hora de parlar i que es va veure empresonat per alguns dels seus articles, entre els quals destaca el tractament que va fer sobre l’11 de Setembre a ‘Els herois màrtirs’; i molts altres com Joan Maragall, Josep Carner o Josep Maria de Sagarra.

“Llegint La Veu de Catalunya t’adones del que es va perdre l’any 36”, va recordar el mateix Figueres. “El llibre és una recopilació de tot el material que he trobat sobre un diari molt important, pel seu gran tiratge però sobretot per la seva influència no només en la societat, sinó també en els altres diaris nacionals i de comarques”. Els diversos autors a la taula rodona van coincidir en remarcar la poca importància que es dóna a la tradició periodística catalana a les facultats de comunicació actuals, i Figueres va concloure l’acte explicant que ha intentat obrir un nou camí pels estudis històrics del periodisme català. “Espero que en puguin sortir més estudis, sobre La Veu. Per exemple, sobre la seva riquesa lingüística”. Caldrà estar atents, doncs, a les editorials que segueixen apostant per aquest tipus de monogràfics imprescindibles que es converteixen en referència el dia després de veure la llum.