La valentia de Medea

Memorable, altament recomanable aquest llibre de David Vann, que recupera el mite grec de Medea per al lector del segle XXI. I com tots els textos reeixits, el seu traspua entusiasme per la història narrada i devoció per la figura de la protagonista. No hi ha dubte que amb Negra la brisa lluent, que ha vist la llum de la mà d’Edicions del Periscopi, l’autor ret homenatge a un personatge pregonament admirat que, més enllà d’una personalitat individual, representa el paradigma de la reivindicació feminista. Per bé que Vann reconeix als agraïments el deute que té amb la professora Leslie Cahoon, experta en clàssics i feminista, de qui afirma que el va «marcar pràcticament en totes les coses que em despertarien interès en el futur», no cal llegir el seu reconeixement per adonar-nos que Vann és del tot conscient que la temàtica conserva avui plena vigència. Reescriure Medea ara no significa admetre solament el caràcter pioner i clarivident de l’obra d’Eurípides, sinó que representa també la voluntat de subratllar la flagrant actualitat d’un relat que va néixer ja en el seu moment com a denúncia de la cultura patriarcal i ha esdevingut un clàssic, no només per la seva vàlua teatral i literària, que, evidentment, també i amb majúscules.

David Vann (Alaska, 1966) ens brinda amb aquesta, la seva darrera obra, un nou llarg poema èpic a la manera d’Homer. L’autor, bon coneixedor dels clàssics, va recórrer ell mateix el periple de l’heroïna grega en una reconstrucció d’una de les naus de Hatxepsut de fa tres mil cinc-cents anys per entrar en matèria. D’aquesta experiència provenen les descripcions del viatge en la seva novel·la, el mateix que feren Medea i Jàson amb els argonautes i el vellò d’or.

Dividida en dos llibres, el text reescriu en forma de novel·la la tragèdia d’Eurípides amb petites variacions: la partida de la Còlquida després d’haver matat i esquarterat el seu germà, la persecució d’Eetes, pare de Medea, per tal de recuperar els trossos del fill, l’arribada a Iolcos i els sis anys d’esclavatge, l’assassinat de Pèlies, rei de Iolcos, l’esperança de trobar aixopluc a Corint, la relegació de Medea i els seus fills i el casament de Jàson amb Glauce, filla del rei de Corint, Creont.

Amb la conversió del registre teatral a novel·la, Vann es basteix una plataforma per construir de manera minuciosa el seu personatge, que li interessa donar a conèixer íntimament. Medea és la dona capaç dels crims més sanguinaris, però són crims als quals ella s’hi veu empesa sense remei per escapar a la seva pròpia destrucció com a subjecte. I, contràriament al que pot semblar a primera vista, ella és una dona emocionalment tendra, amorosa. Els actes de Medea són, de fet, actes d’amor: els seus, no són actes de revenja, sinó actuacions valentes, valentes perquè es veu empesa a executar-les a contracor: estima el seu germà, estima els seus fills, fins i tot el seu pare, transmissor de la cultura patriarcal més genuïna, però, sobre tot, són gestes de dignitat, una dignitat sense la qual la pròpia vida esdevé insuportable i transmetre-la no té sentit.

La tendresa de Medea es veu reflectida formalment en la transparència extremament sensible i poètica del seu pensament, de la seva exquisida capacitat d’observació: el mar, el vent, el bosc, esdevenen inesgotables fonts de metàfora, de poesia.

Com correspon a la narrativa èpica, la veu narradora és omniscient, però aquesta figura permet a l’autor filtrar constantment per al lector els pensaments més íntims de Medea. La coneixerem bé: una dona conscient de l’opressió a què l’ha abocat el seu naixement com a ésser femení, conscient que ella representa una baula de la cadena femenina heretada i transmissora, conscient també que la seva dignitat depèn de la seva determinació d’esdevenir dona lliure. Conscient de la seva responsabilitat. Medea es revolta contra el que se li vol vendre com el seu destí. Ella, sacerdotessa d’Hècate i de Nut, manté aquest reconeixement social en la mesura que la protegeix, i reconeix alhora no creure en els deus. Ella sap quin és el poder de la por, adopta els papers que més l’ajuden a sobreviure (sacerdotessa, bruixa, dona temuda de tots) i sap que és aquest el paper que juguen els deus en la societat que l’ha vist néixer. Medea, dona extraordinària, destinada a ser guia, el far que deixarà la llum encesa a tantes altres, ens és transmesa com la figura humana, el cor de la qual no ha esdevingut de pedra; amb la clarivident intel·ligència que l’empeny a no negar-se ella mateixa, és l’híbrid obligat, per voluntat externa i extrema, a fer de la seva vida una tragèdia.

Tràgic acte amorós, final de la novel·la, que no és la fi de res, sinó un mer exemple, de tants, que lamentablement la història perpetua.