La trapelleria de Pol Beckmann

Pol Beckmann debuta amb ‘Novel·la’ (Quaderns Crema), un treballat joc argumental. | Gerard E. Mur

Quaderns Crema ha arriscat, i ho fa fet encertant. Pere Guixà i Martí Rosselló eren, fins aquest mes d’octubre, les últimes apostes locals i debutants (o pràcticament debutants) de l’editorial. Hem de remuntar-nos, però, a les darreries dels anys noranta. Amb Pol Beckmann, l’editorial ha trencat un llarg període de plomes consolidadíssimes i poca valentia. El risc (relatiu) només es corria quan era en llengua estrangera (Stamm, Mrozek, Kawakami). Novel·la és el debut de Beckmann (Barcelona, 1991). Aquest sí, un debut total. Primer desembarcament en llibreria, des d’una galera de prestigi. Una galera a qui hauríem d’exigir més cabussades en la contingència, el planter nostrat, que és oxigen. Xerrem amb Beckmann sobre en Bekman, els inicis i la trapelleria literària que ha comès.

Jove, però no joveníssim; debutant, però no passerell; fa anys que Beckmann escriu contes. Va començar a construir-ne durant la preadolescència fins que la pubertat va imposar una frenada seca: “Et tornes rebel, et confons, i vaig decidir que això d’escriure no m’agradava”. Acabant Batxillerat, vora els divuit, la guspira va tornar a fer un bot. Beckmann reprèn la ploma: “Aquella vegada ja ho vaig fer anant un pas més enllà. Intentant obtenir una cosa amb cara i ulls. Mirant més l’estil, tenint cura de tot”. És a partir de llavors que comença a presentar-se a certàmens literaris que premien la traça del contista. Busca convocatòries i escampa contes pel territori: Organyà, el Papiol, Capellades, etc. “Ho feia per rascar una mica de diners. Un cop guanyes no hi ha gaire més recorregut”.

Les aspiracions de Beckmann el porten, és clar, a presentar-se a premis més ambiciosos. Un d’aquests és el Documenta, a la convocatòria del qual hi envia una compilació. No guanya però tindrà la fortuna de complaure un membre del jurat: Pau Vidal. El lingüista i traductor el posa en contacte amb l’agència literària Asterisc Agents (Serés, Subirana, Adrià Pujol…). Vidal hi entrelluca futur. L’agència també, que l’incorpora al cos d’autors.

Beckmann, periodista, seguirà escrivint i aspirant a premis, més o menys locals. Ho farà amb una freqüència irregular. Mentrestant, la novel·la, que té l’embrió en un d’aquests relats, anirà coent-se en el fons de l’inconscient. L’agència mourà –primer– un plec de relats; més tard li proposarà convertir un conte en novel·la, cosa que ell ja haurà projectat: “Ja feia temps que tenia ganes de provar-me en el gènere”. Novel·la acabarà seduint a Quaderns Crema. “No sé quan es va fer el primer contacte; no sabria dir qui va parlar amb qui; només sé que fa cosa d’un any em va trucar una responsable de l’agència per comentar-me l’interès de l’editorial per publicar-me”, explica. Fa uns anys, diu, ja va temptar la casa de Muntaner enviant-hi “un manuscrit, uns contes”. Amb Novel·la, “no tenia gaire clar on volia anar, simplement volia trobar una sortida”. El llibre neix per propulsió: “Vaig decidir escriure la novel·la com moltes vegades prenc les decisions importants: fruit d’un impuls, una nit abans d’anar a dormir; i aquella nit ja en vaig treure una primera estructura”.

Novel·la és pura trapelleria. Joc i confusió. Una combinació entre el que és sòlit i l’experimentació més elegant. El llibre ens serveix un tauler ocupat per un aparent triangle amorós (amb Bekman –sí, Bekman– al centre), tres personatges ben contornejats, caràcters farcits de matisos, una malifeta traient el cap. Comencem sospitant que es tracta d’una trama ordinària (infidelitat, condemna de la perfecció), però les peces no encaixen: ens enxampa l’atreviment, l’esquema totalment esberlat. “Abans d’escriure la novel·la, vaig estar durant uns anys escrivint contes, alguns tracten sobre la relació entre un autor aparentment omnipotent i uns personatges dominats per ell”. Vet aquí: la metaliteratura és el dau amb què juga. “Era un relat de tres o quatre pàgines”, continua: “En el conte no es feia tant d’èmfasi en la personalitat del personatge, patològicament insatisfet i gairebé paranoic”.

Novel·la conté dosis altes de maduresa i maquinària ben greixada. Beckmann, l’entabanador. Joc manifest ja al títol, la coberta (de Leonard Beard) i el nom del protagonista: “En molts contes no poso noms per augmentar la distància entre el narrador i el personatge; sempre em costa decidir quin ha de ser aquest nom. En aquest cas, però, per no deixar un espai en blanc, vaig posar Bekman. Em va agradar aquesta opció, que no és del tot gratuïta: el personatge té una certa semblança amb mi”.

“Un debut de primera categoria”

Beckmann ha entrat a Casa Vallcorba; passadissos d’exigència anglosaxona. Un començament daurat. “Entenc que una novetat de Quaderns Crema sempre genera interès. En el meu cas, a més, és dona la circumstància que feia molts anys que l’editorial no apostava per un autor nou, i encara menys un autor català. Aquesta confluència de circumstàncies fa que tot plegat tingui una certa repercussió, però intento abstreure’m i no sentir més pressió de la necessària”.

Encaixa plenament amb el catàleg de l’editorial. El joc literari (en el seu cas metaliterari), una llengua polida i el treball intens per completar la psicologia dels personatges. “Sóc lector regular de Pàmies i Monzó”, diu. I podem detectar-hi ditades estilístiques. “Són autors que m’agraden i que, per tant, poc o molt em deuen haver influït. Ara bé, sóc incapaç de calcular en quina mesura m’ha influït cada autor que he llegit. Només puc dir que em sento identificat en la manera en què aborden els temes”. Fa uns dies, Enric Gomà escrivia a Twitter que troba en Novel·la ressonàncies a Trabal (Era una dona com les altres, L’home que es va perdre). “És un autor que tinc pendent, ara més que mai”, diu Beckmann. També cita a Pirandello, de qui en destaca els Sis personatges en cerca d’autor (“la metaliteratura és un tema recurrent en la seva obra”), “un parell d’obres de Paul Auster, que juga magistralment amb la realitat i la ficció”, o La vida breve d’Onetti, que incorpora un personatge creador d’un alter ego. “Petits referents”. Beckmann és un autor lliurat totalment al joc literari; poc remolcat per una corda que el faci dialogar amb altres autors.

La lectura ha ajudat a bastir Novel·la, és el mestre indispensable, però n’hi ha hagut d’altres. L’autor ha passat per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (“un focus més d’aprenentatge”), on ha comptat amb el guiatge de Melcior Comes, amb qui va temptejar els primers compassos del llibre: “En Pol és un escriptor dotadíssim, sabia què volia fer; és molt juganer i molt hàbil amb les paraules, i amb molta ànima pels personatges. Té un humor molt particular, molt personal, una mica escàpol, però per això mateix molt suggestiu. El seu és un debut literari de primera categoria”. Nata de confiteria, senyors.

Subscriu-te a Núvol per un any i emporta’t de franc un exemplar d’aquest llibre. Abans de subscriure’t pots fer la reserva a [email protected].

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació