La tardor en potència de W. G. Sebald

Els Premis Ciutat de Barcelona han premiat la traducció de l’obra Austerlitz de W.G. Sebald que ha fet Anna Soler Horta. El jurat li ha atorgat el guardó en la categoria de traducció en llengua catalana “per haver aconseguit traslladar d’una manera esplèndida el ritme absorbent i la riquesa de l’univers d’aquest clàssic contemporani en llengua alemanya, conservant-ne intacta la capacitat d’interpel·lar-nos com a ciutadans europeus”. Lucas Capellas diu això sobre el llibre:

L’escriptura cerebral i els personatges dissenyats sota el signe de la malenconia farien que, d’haver de servir-se de l’antic –i bell, i per sort encara significatiu– símil estacional, bona part dels seus lectors escollissin la tardor a l’hora d’il·lustrar el temperament literari de W. G. Sebald (1944-2001). Farien bé. Per això em sorprèn adonar-me, ara que torno a Austerlitz (2001), llibre profundament elegíac, que la narració pren com a punt de partida un dia d’estiu. No ho recordava. El seu narrador, o més ben dit, la seva veu narrativa bàsica, comença relatant una de les seves arribades a Bèlgica, concretament a Anvers, un radiant dia de juny de 1967. També a Els anells de Saturn (1995) –el seu altre llibre fet d’un sol relat– Sebald havia adoptat com a referència inicial la mateixa estació, però de forma molt més fonamental i, en conseqüència, si se’m permet, més recordable: el narrador explica com, a les acaballes de la canícula de l’any 1992, emprengué un pelegrinatge pel comtat de Suffolk (la mis en prose del qual, ens dona a entendre algun indici i el calendari simbòlic que regeix l’estructura temporal del llibre, sí que comença a la tardor). Però ha estat l’estiu inicial d’Austerlitz el que no recordava, i és Austerlitz el llibre de què parlaré a continuació.

Nascut l’any 1944 a Wertach, Alemanya, Sebald va residir a Anglaterra a partir dels 21 anys, on desenvolupà la seva trajectòria acadèmica com a professor a la Universitat d’East Anglia, a Norwich, i més tardanament la seva obra literària, escrita tota ella en alemany. Com és sabut, la prematuritat de la seva mort l’any 2001 va fer que Austerlitz, el seu últim llibre en prosa i el més excel·lent, restés com el cim més alt d’una literatura que, potser, no havia esgotat encara les possibilitats de superar-se a si mateixa. Si Austerlitz és el llibre més brillant de l’autor, com crec que accepta amb unanimitat la crítica, és perquè en ell s’aprofiten a la perfecció tots els elements que l’autor ja havia posat en joc als seus llibres anteriors, dels que no es pot dir que siguin immadurs (Susan Sontag ja els utilitzava per respondre afirmativament a la pregunta per la possibilitat de la “grandesa literària” l’any 2000). En el pla de la matèria literària, la persistent presència dels morts en la vida dels vius, la història natural de la destrucció, els exiliats d’Els emigrants (1992). En el pla discursiu, l’energia assagística i la corresponent documentació històrica i cultural, matèries primeres i de vegades aclaparadores d’Els anells de Saturn que a Austerlitz s’adeqüen a les exigències de la construcció d’un personatge que, sense abandonar l’autor el terreny de la difosa frontera que separa la ficció de la realitat, està subjecte a una voluntat creativa més estrictament novel·lesca (“medi” que Sebald rebutjava en favor de la prosa, i, certament, no per cap capritx nominal).

Aquest personatge és Jacques Austerlitz, amb qui conversa al llarg de diverses trobades casuals la veu narrativa bàsica –la que arribà a Anvers un radiant dia de juny de 1967 i que com a primera persona indeterminada vol correspondre, com la resta de narradors de Sebald (i els de tants autors a cavall entre el s. XX i el XXI), a una sort d’identitat autoral dins la ficció narrativa–. L’any 1967 a Bèlgica i, més endavant, l’any 1996, després d’algunes visites a Londres i una posterior pèrdua de contacte, a Londres altre cop, novament per casualitat. És en aquesta última trobada quan Austerlitz deixa enrere les enciclopèdiques lliçons d’història de l’arquitectura d’època industrial i colonial, tema exclusiu de les converses d’antany, per emprendre el relat de la vida profundament fracturada que habita dins seu; la pròpia vida on no havia pogut capbussar-se fins a la irrupció d’un episodi de memòria involuntària en escoltar, per la ràdio d’una llibreria de vell londinenca, la conversa de dues dones que parlen sobre com varen ser, de nenes, transportades amb transbordador dels Països Baixos a Anglaterra l’estiu de l’any 1939.

El que segueix a partir d’aquí és la recerca dels camins de la devastació, perfilats en particular pel rastre dels seus pares, pel rastre que deixen els desapareguts abans d’abandonar la Història –alberg de l’horror més absolut– i dipositar a les fotografies, en dret exclusiu, la seva finitud. Quan al començament feia referència a la cerebralitat de l’escriptura de Sebald pensava en la contenció general amb què brunyeix les seves llargues subordinades d’orfebre, dotades d’una càrrega emotiva que molt sovint frega una intensitat poc comuna. Així està escrit el relat d’Austerlitz, i amb la distància que proporciona l’estratificació del discurs, l’“escriptura periscòpica” –tal com l’autor anomenava aquest recurs en una entrevista amb el crític James Wood l’any 1997– apresa de Thomas Bernhard, a qui el professor d’East Anglia llegí amb admirable agudesa. Lluny de l’acarnissament d’aquell, però ben assimilades la tensió de la seva frase i l’eficàcia de la repetició, Sebald construeix també una prosa graduada: la veu d’Austerlitz arriba al lector a través de la del narrador bàsic, l’alter ego de Sebald, de la mateixa manera que els valuosos records de la mainadera d’Austerlitz, Vêra Ryšanová, testimoni de factura literària fascinant, es llegeixen des de la distància que sumen les veus d’Austerlitz i el narrador. L’operació resulta en una compressió textual, ja que l’alter ego esdevé una mena de referència fixa, però paradoxalment, lluny d’enquistar-se, el domini narratiu queda distribuït de manera que com deia amb certa ironia Sebald el narrador “mai fingeix que sap més del que és realment possible”. Així es fa lloc, a més, a una obliqüitat molt coherent i molt volguda en el contacte amb allò que es narra.

Si bé Austerlitz és en bona mesura l’escriptura del que a Parla, memòria Nabokov anomenava “trames temàtiques” d’una vida, l’enterboliment que caracteritza a Austerlitz des de la seva aparició (i que també caracteritza el narrador) no s’esclareix a mesura que el personatge rastreja la seva veritat. Potser perquè comprendre, com escrivia Hannah Arendt, és un “procés inacabable” i, en conseqüència, sense “resultats finals”. Sebald sembla negar la possibilitat “d’estar a casa al món”; la Història, diu en una ocasió Austerlitz, està travessada per incomptables i fines línies fetes de marques de dolor… Potser la xarxa que teixeixen és massa densa. Així, la introversió del text es conserva, i amb ella la seva tardor particular. Com un segment de vida –i això és el que crec que entén Sebald quan afirma que el seu medi és la prosa– Austerlitz abraça un espai delimitat que, malgrat concretar-se en tant que text, es resisteix a una major clausura formal, permetent que els seus extrems apuntin a un abans i un després sense lligar. Una sensible forma de fer espai a la malenconia, sempre fixada en la seva fretura. En el món de Sebald, l’estiu no és més que la tardor en potència, una llanguida aproximació a l’enderroc.

En un article dedicat al poeta Ernst Herbeck, Sebald asseverava que “la major part del que es llegeix sense parar en la més recent literatura sembla ja insípid uns anys més tard”. Curiosament, ha estat en plena canícula que hem rebut la notícia que l’Editorial Flâneur portarà Austerlitz a les llibreries aquest mes de setembre, altra vegada traduït al català i de nou a càrrec d’Anna Soler Horta, que fa disset anys va traduir també Els emigrants. Brillant ocasió per entrar en contacte –o reprendre– amb una de les veus més grans de la literatura contemporània. I que el lector decideixi si Sebald ja sembla insípid o no.

Subscriu-te a Núvol per un any i emporta’t de franc un exemplar d’aquest llibre. Abans de subscriure’t pots fer la reserva a [email protected].