La solució PJ

Dilluns que ve a les 19 hores Francesc-Marc Álvaro presentarà Dies de frontera a l'auditori de la facultat de Comunicació Blanquerna, al carrer Valldonzella.

Divendres dia 7 de març l’escriptor Adrià Pujol va declamar un discurs a la nació des de la seu de la fundació Mascort a Torroella de Montgrí. Hi va presentar el darrer llibre de Vicenç Pagès Jordà. No fil per randa, però va seguir les notes que segueixen.

Vaig conèixer en VPJ en diferit, quan ell tenia vora quaranta anys i jo travessava la frontera dels trenta. Ell no se’n va adonar.
L’any 2004 jo treballava per al lobby jueu de Girona (els feia de negre, perquè volien publicar un best-seller a l’estil d’El codi Da Vinci, ambientat a la girona cabalística, firmat per un escriptor de renom). Però quan portava tres capítols escrits, el projecte va fracassar. El finançaven uns sorges de Utah, que se’n van desdir, argumentant que la trama era una mica massa provinciana i que l’escriptor tenia més aviat un renom limitat entre Campdorà i la vall de Sant Daniel.

Per sort, o perquè li sabia greu i patia per mi, un membre del lobby jueu em va derivar l’encàrrec d’una fundació que blanquejava diners per finançar Unió Democràtica (això pot passar) de Catalunya. Aquests volien un llibre sobre la Via Augusta, la seva història, el pas de la famosa via romana pel Coll de Panissars, a la frontera amb França, on es troba amb la Via Domítia, la que venia d’Itàlia. Un llibre per regalar als seus clients. Pagaven Abertis i Gas Natural, d’amagatotis. Jo documentava el llibre, i a més a més em vaig oferir per escriure’l. perquè em considerava preparat per dir que la Via Augusta allò. I just en aquest punt, un capitost de la fundació em va dir que ni de broma. Calia un autor amb pedigrí, i em va proposar dos cognoms, acompanyats d’una frase, i perdó per l’adjectiu, mítica:

-Pagès Jordà: escriu molt bé i no farem el ridícul.

Esclar, jo veia el futur ben negre (el futur com a escriptor, s’entén), i em vaig emprenyar i vaig dir-los, no pas amb aquestes paraules, que es confitessin la Via Augusta, el Coll de Panissars i en Pagès Jordà.

2) Al cap d’uns vuit o nou anys, també vaig publicar un llibre. En VPJ va escriure’n la crítica al Presència, i em va deixar molt bé. Jo recordava l’afer Via Augusta Coll de Panissars i vaig pensar que la vida es mou en cercles d’infinites combinacions. Algú acreditat també em va dir que tenia sort, que en PJ m’hagués assenyalat com un autor a tenir en compte.

A l’acte em vaig dilatar. És a dir que els límits es van desfer i l’emprenyamenta es va escolar. En paral·lel, i no és que ens perseguíssim gaire, VPJ i jo vam convertir-nos en el que se’n podria dir «amics», després de conèixer-nos a la llibreria el Cucut de Torroella, sense escarafalls i descobrint que de tant en tant riem del mateix. I avui el presento jo, tanquem un cercle, presento Dies de frontera, el premi Sant Jordi, com tots sabeu, de l’any 2013.

3) En qualsevol cas, que siguem amics no vol pas dir que jo hagi preparat una ensabonada, o que aquest fos el meu objectiu primigeni. Vull dir que jo no seria aquí si el producte no m’hagués agradat. Però quan em documentava per escriure aquesta filípica, vaig decidir que criticaria una mica el llibre. I vaig començar per un fet important: a mi, estimades i estimats, a mi les novel·les no m’agraden. He estat deu anys sense comprar-ne cap d’un autor viu. Només n’he llegides, que no acabades, d’autors morts, i poques. Per a mi, la novel·la és un gènere feixuc, em canso de les recurrències, és un camp minat de monomanies. I, tant és així, que vaig agafar Dies de frontera disposat a assenyalar coses.

D’un temps ençà que faig ressenyes a la Revista de Girona, em cruspeixo novel·les que confirmen la meva aversió a la tipologia, però amb Dies de frontera, jo que volia ser implacable i constructiu, no me n’he sortit. Estic recuperant la confiança. Aquest any natural he llegit quatre o cinc històries que m’han agradat. I, amb Dies de frontera, per dir-ho ràpid, he sofocat gairebé del tot la tírria que professava a la novel·la, perquè he topat amb el que ara i aquí anomenaré la solució PJ. En resum: ell ha esmolat el gènere, és una novel·la que no ho sembla, i per aquí no l’enganxaré. Però això de la solució PJ s’ha d’explicar bé.

4) Vaig pensar, veient que la novel·la prometia: doncs atrapa’l pels tics més habituals, que són les fixacions d’un autor. Per això vaig anar a la Biblioteca Nacional, la nostra, i vaig demanar tots els llibres d’en VPJ. Vaig intuir que trobaria, segur, que es repetia, que usava recursos una vegada i una altra, que detectaria dèries. I me’ls vaig llegir tots, amb un bolígraf vermell hipotètic, perquè els llibres d’una biblioteca no es poden guixar. La bibliotecària em mirava com si jo fos un mitòman boig, capcot a la taula, on en tres dies vaig llegir des de Cercles d’infinites combinacions, primer llibre d’en VPJ, fins al llibre que avui presentem. Tots no: Els jugadors de Whist només vaig haver de repassar-la.

Molta lletra. I tanmateix, amigues i amics, vaig naufragar: la solució PJ en part és que l’autor no es repeteix mai. Si de cas reincideix, com un criminal incurable, però mai no repeteix el crim. No es deixa atrapar, vet-ho aquí. Potser hi ha personatges que salten d’un llibre a l’altre (com la misteriosa Carla Romans), i alguna expressió, però també hi ha un programa ocult, una Obra amb majúscula que avança, amb una base difícil de destriar però insinuada, i un pla que es basa en la novetat. Ho repeteixo: VPJ no es repeteix mai.

5) Bé. La meva empresa detectivesca no amblava. Estava moix. Per on l’agafaria? Tenia poques cartes per jugar, que no en sé tant. I aleshores vaig pensar que el podria acusar de lirisme. Era impossible que a PJ no se li escapés una engruna de sentimentalisme, de descripcions carquinyoli, i més quan a Dies de frontera hi ha embolics amorosos situats a l’Empordà. No podia ser que, essent empordanès, resistís la temptació de pessebritzar els encontorns! Perquè, sumat al fet que les novel·les no m’agraden, m’horroritza el lirisme de segons quines descripcions. Ja sabeu, descripcions a l’estil de la neu és blanca com el pa que s’esmolla surant a la sopa de farigola que la família pobra amb prou feines té per sopar, o descripcions del tipus el mar és tal de blau de ja.

Dit d’una altra manera, vaig pensar que podia criticar les traces de melindrisme que eren lògiques d’esperar en una novel·la ambientada a l’Empordà escrita per un empordanès. Però tampoc no la vaig clavar: la solució PJ és la d’un escriptor atent. Lliga curt, molt curt el lirisme, i si n’hi ha, la ironia (no l’humor), la ironia el neutralitza. A Dies de frontera no hi ha ni l’ombra d’un ensucrament relacionat amb un paisatge, una vila, el cel, la tramuntana de sempre.

6) Desesperat, doncs, em quedava atacar-lo pel fet diferencial. M’explico: els escriptors catalans tenim una flaca. Quan enfilem trames d’envergadura i volem que s’esdevinguin al nostre país, de seguida se’ns veu el llautó. Són tants els clixés a les novel·les estrangeres, són tants els llocs comuns que el cinema ha engreixat, que tot d’una volem fer passar el Raval de Barcelona pel Bronx, pretenem que els Pirineus lleidatans siguin els Càrpats, que les terres del sud competeixin amb l’Amèrica profunda, que l’Empordà sigui un resum del món, i no ens en sortim, perquè de l’emmirallament només en pot derivar un complex d’inferioritat.

O sigui que vaig pensar: si una part de Dies de frontera s’esdevé ran de la Jonquera i la seva zona d’influència, segur que PJ haurà caigut en la temptació de fer-la passar per Tijuana. I no: un cop més, la solució PJ. Presenta les zones tal com són, sense més èpica que la que puguin generar per si soles. Amb altres mots, la nostra frontera amb França és un lloc estranyíssim, però només ho és per mèrits propis. Per tant, la solució PJ també l’encerta en aquest punt i, tinguem-ho en compte, elimina la possibilitat que cap altre escriptor situï una novel·la presentista en aquests indrets, si més no durant els propers trenta anys: la solució PJ acaba amb la possible combinatòria: gent al límit, intern i extern, damunt del límit, basculant-hi, resseguint-lo, patint-lo.

7) En aquesta tessitura, renaixia en mi l’emprenyamenta de l’any 2004 vers l’autor i el Coll de Panissars. Estava a punt de desencaixar un ninotet de vudú que tinc per aquestes ocasions. Mort de ràbia, va, només podia aspirar a disseccionar el català que PJ posa en solfa. Essent jo més jove, bé podia detectar-hi fòssils lingüístics, expressions que critiquem els amateurs per ensorrar els consagrats. Per molt que sigui un crac pensava, en algun punt abaixarà la guàrdia, o caurà en la temptació de proposar la llengua com una protagonista més, allò tant literàriament català.

I res de res. La solució PJ invoca un català ni massa ric, ni massa estret, en tot cas un català que es pot entonar, avui, i en boca de gent de quaranta anys i empatollant-se al Coll de Panissars. I, per a més inri, la solució PJ tempteja novetats sense focs artificials. Fins i tot s’atreveix amb l’argot actual, el de les xarxes socials, però l’incorpora com si ja estigués als diccionaris. Per tant, res de res. Dies de frontera és una novel·la que m’ha agradat, per més que jo no volia, quan la vaig obrir.

8/ Avui, jo confesso. Jo confesso! Jo confesso!! Ho he entès. Que consti en acta. Allí on jo buscava, no tant errors, sinó punts febles, diguem-ne les costures de l’obra, la solució PJ hi posa l’argamassa del treball constant, l’ofici de les lectures, la destresa del crupier colrat pels anys de repartir joc a banda i banda, i la malaltia que neix de la passió per escriure. Però això ho sé ara, perquè ell no se n’ha amagat mai. De fet ja va avisar-nos al seu primer llibre, i ho vam passar per alt. A Cercles d’infinites combinacions, n’hi ha un que diu:

Em consta que els escriptors no sempre actuen de manera lògica.

 Gràcies a tothom.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació