La setmana d’Aurora Bertrana al Museu d’Història de Girona

Aquest dimecres 11 d’abril a les 19h el Museu d’Història de Girona acollirà la presentació de la biografia d’Aurora Bertrana a càrrec de la doctora en Filologia catalana Neus Real, que estarà acompanyada per Margarida Casacuberta, especialista en literatura catalana dels segles XIX i XX. Dijous 12, a la mateixa hora, la historiadora irlandesa Mary Nash impartirà la conferència “El temps d’Aurora: dones, feminisme i política a la Catalunya de la primera meitat del segle XX” en el marc de l’exposició “El desig de viure i escriure: Prudenci i Aurora Bertrana”. Precisament, diumenge 15 a les 12h Neus Real hi farà una visita guiada. La mostra es va inaugurar el 28 d’octubre del 2017 i es podrà visitar fins al 22 d’abril. L’assistència és lliure i gratuïta. Avui recuperem la crítica que Laura G. Ortensi va fer del llibre de Bertrana Paradisos oceànics (:Rata_).

La veu literària d’Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1974) va haver de lluitar durant dècades contra dues ombres de gran magnitud. D’una banda, el pes del cognom del seu pare, Prudenci Bertrana; de l’altra, l’hostilitat amb què la majoria de dones eren rebudes a les altes esferes de la cultura oficial. De fet, encara podríem afegir un tercer escull a la recepció de tot el seu llegat: l’ombra de la pròpia ombra, és a dir, l’atenció desigual que va rebre la narrativa d’Aurora per part de la crítica. En aquest sentit, l’any 2017, l’any Bertrana, hauria d’haver servit per rellegir i reubicar tots els seus llibres, des de Paradisos oceànics (1930) fins a Vent de grop (1967) o La ciutat dels joves (1971).

És, doncs, més oportuna que mai la reaparició de l’opera prima de Bertrana a :Rata_ (2017). No es tracta, cal remarcar-ho, d’una simple reimpressió del text de 1930, sinó que Oriol Ponsatí-Murlà i Iolanda Batallé han optat per afegir-hi les vuit narracions amb què l’autora va eixamplar la versió en castellà de l’obra, Islas de ensueño (1933). La traducció de Jenn Díaz ens permet llegir-les en català per primera vegada, però també ens recorda que Bertrana va escriure en tres idiomes diferents, català, espanyol i francès, i que, precisament, va ser l’afany per conèixer cultures i realitats allunyades de la seva el que la va convertir en una escriptora singular i, a voltes, també incompresa. Potser per això, :Rata_ ha optat per una proposta tan ben embolcallada, una proposta en què tant el lector novell com el veterà passen les pàgines amb el context necessari.

A l’inici, el capítol de les memòries dedicat a la gestació de Paradisos oceànics serveix per constatar tres elements fonamentals en l’univers literari de l’autora. El primer, la voluntat de llaurar-se un espai propi al marge de les influències del pare: “[…] Contra la idea que tothom tenia que el pare m’ajudava a escriure, mai no em va aconsellar ni tampoc em va revisar el que havia escrit”, diu Aurora. El segon, el rebuig als somriures irònics dels homes que no païen el seu èxit literari: “Els molestava que, sense com va ni com ve, jo pugés amb un saltiró a la plataforma del tramvia de l’anomenada, on ells ja anaven estrets i fent equilibris per no perdre el lloc.” El tercer —i en aquesta obra el més important—, la petja que va deixar en Bertrana el viatge a la Polinèsia Francesa entre els anys 1926 i 1929. D’aquí, l’interès per narrar històries exòtiques, ja fos a través de la crònica periodística o de la ficció. D’aquí, l’atreviment per transitar per la literatura de viatges, un gènere poc conreat en català aleshores.

Al final, els textos de Josep Maria Fonalleras, Neus Real i Jenn Díaz. Les reflexions de Fonalleras s’acosten a Bertrana des de la perspectiva del lector que la descobreix per primera vegada. En canvi, el breu estudi de Neus Real ofereix una síntesi sobre la vida i l’obra d’una dona complexa i polièdrica. Aquest petit resum és essencial per gaudir de l’obra amb més profunditat. De fet, entendrem molt millor Paradisos oceànics si sabem que, abans de trepitjar la Polinèsia, Aurora va viure a Suïssa entre 1915 i 1925. I, encara més, si descobrim que, al cap de deu anys, el 1935, va fer un viatge sola al Marroc, una experiència de la qual va sortir el llibre El Marroc sensual i fanàtic (1936). És el retrat de l’escriptora eclèctica, de la violoncel·lista que va crear una banda de jazz només formada per dones. És el retrat de la dona feminista, compromesa, de l’única que anava a les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya a les primeres eleccions amb sufragi universal. És el retrat de la dona que mereix ser traduïda i que, com remarca Jenn Díaz, desplega un ventall de lèxic sorprenent davant de lectors i traductors.

A Paradisos oceànics, Aurora Bertrana es passeja per les illes de Tahití, Moorea, Huahine, Raiatea i Bora-Bora amb una mirada fotogràfica. Hi ha observació detallada, absorció de sensacions, hi ha descripcions de color i de temps. Tot, en aquest llibre, evoca una olor o una textura. I tot deixa espai per al matís. Perquè, de fet, a Paradisos oceànics la natura passa, gairebé sempre, per davant de la resta. Així doncs, no és estrany que l’arribada d’un vaixell amb el correu postal trasbalsi la monotonia d’una societat autàrquica, autosuficient.

Durant l’observació, poques vegades apareix un judici explícit per part de l’autora. Què pensa Aurora Bertrana sobre els hàbits de vida dels polinesis? No sempre ho sabem. Però algunes de les qüestions que tematitza (els matrimonis forçats, la sexualitat desinhibida, els efectes del colonialisme, etc.) ens remeten al feminisme que amara totes les parcel·les de la seva vida personal i professional. En altres paraules, l’Aurora Bertrana que descriu la trena indomable de Hamuè com a símbol del fracàs matrimonial no és gaire lluny de l’escriptora que va atrevir-se a pujar al tramvia de l’anomenada enmig de savis envejosos i condescendents. És la mateixa Aurora que va marxar del despatx de Gregorio Marañón perquè va adonar-se que no necessitava res d’ell, la mateixa que, un cop al carrer, “respirava amb goig l’aire lliure”.