Consells dels escriptors per escriure des de casa

En una fotografia de 1958, Vladimir Nabokov és retratat al llit: és de nit i escriu estirat, amb llapis; un llum de peu arquejat il·lumina amb generositat el llibre que recolza sobre les cames, creuades. Aquesta postura, però, és infreqüent, l’autor de Lolita acostumava a escriure dempeus, ajudat per un faristol. També Virginia Woolf treballava dreta i amb faristol. Sabem que, de tant en tant, l’escriptora s’allunyava de l’obra naixent per tenir-ne una nova perspectiva. Cada escriptor té les seves rutines. Cadascun les adapta a les exigències del projecte i la quotidianitat. Hem preguntat a un grapat d’escriptors quina és la seva rutina habitual; quins són els seus rituals, les seves manies (lloc, horari, condicions ambientals i d’esperit…). El contingut de les respostes varia, però –en general– tots demanen silenci i un espai privat: l’escriptori de casa. Finalment, i salvant totes les distàncies, també els hem demanat pel paral·lelisme que es pot donar entre una rutina  solitària i silenciosa d’escriptura i la situació de confinament que vivim (i patim) aquests dies. A aquesta última pregunta, Enric Casasses ens ha respost de manera contundent: «La situació que estem vivint ara és de presoners polítics, dictadura militar, censura i aporellos». Passin i llegeixin.

Jordi Llavina, poeta

Per mi, l’escriptura és una mena de confinament, però, alhora, és tot el contrari: una obertura. Tècnicament, no puc concebre-la sinó en solitud. El que passa és que l’efecte pretén ser, sempre, participat. He conegut molts escriptors i poetes aficionats que deien que només escrivien per a ells. Crec que no són escriptors ni poetes autèntics. Aquesta trista realitat del coronavirus a mi m’ha capgirat horaris i maneres de fer, com a pràcticament tothom. Jo no el pateixo gens, però, el confinament: més aviat en gaudeixo. I molt. No veure gairebé ningú en tot lo dia no em representa cap problema. Al contrari. Com tothom, jo solc fer un horari laboral estricte (en el meu cas, en un institut). Ara m’obliguen a quedar-me a casa, i he descobert que s’hi està molt bé. No hi solc escriure gaire, a casa, per no dir gens. No ho he fet gaire mai. Llegir, una mica més. I és que sempre he fet molta vida als bars, hi he treballat molt. No em cal silenci, per treballar (als bars i cafès no n’hi sol haver). En canvi ara, a casa, al meu pis al centre de Vilafranca, el silenci és gairebé total, i m’agrada i em fa bé.

L’últim llibre de Llavina és El magraner (Cossetània Edicions).

Anna Punsoda, assagista i novel·lista

Ara que tinc la sort de tenir un despatx per a mi i només per a mi, escric al meu despatx, al meu escriptori, a la meva cadira i al meu ordinador. Abans m’anava desplaçant pel pis buscant llocs solitaris, silenciosos i on pogués veure venir qualsevol enemic de cara. Era de taps i de silenci absolut fins que va néixer la meva filla. Ara em desdoblo: en general sóc dins del text però una part del cervell fa de radar logístic i emocional de la nena (perquè no es mati ni destrossi res). Escric sempre a l’ordinador excepte una mena d’‘Estimat diari’ sense cap valor literari on intento expressar lo més semblant a la veritat del que em passa amb les paraules més planeres possibles. Pel que fa a la literatura, a primera hora (dels dies que puc) repasso el que vaig escriure el vespre anterior (de les nits que m’hi poso).

En general, escric a casa. Si som fora, l’única condició essencial que poso és que ningú pugui llegir el que vaig escrivint; cosa que portava tota mena de bromes a la família fins que van descobrir pels pitjors mitjans (emprenyades siderals) que per a mi no era una broma. Que mirin com escric, reescric, esborro, endreço, busco, rellegeixo, és com si algú em veiés funcionar el cervell i això no ho puc sofrir.

La luxúria (Fragmenta Editorial) és l’últim llibre de Punsoda.

Victoria Szpunberg, dramaturga

Escric a casa, bàsicament escric teatre; no m’afecta si la meva filla toca el piano, o si sona una música que jo no he escollit, fins i tot sóc capaç de suportar les obres dels veïns, o alguns crits. La meva taula sol estar plena de llibres, papers, carpetes, fotografies, tot força desendreçat. L’únic que demano és el mate. En prenc força i m’agrada fer servir el meu mate (recipient) vermell, i intento tenir la pava (semblant a la tetera) sempre escalfada. Si és necessari, també puc escriure en un bar, una biblioteca o un hotel. Prefereixo un lloc tancat o, en tot cas, diria que el sol no m’ajuda. No escric cada dia perquè no puc, dono classes, assajo, tinc reunions… En fi, no visc només de la meva escriptura.

Escric de forma molt intensiva, de vegades faig bestieses i dormo poquíssim, sobretot quan estic treballant una peça que m’atrapa especialment. L’escriptura és el meu lloc de pertinença i també de fugida, de fuga. Puc passar-me moltes hores escrivint, suposo que és una mena de ‘reclusió’, sí, però també d’enlairament. Si no fos per la maternitat (sobretot) i les obligacions laborals i alimentàries hi passaria més hores, i tindria potser més problemes de ciàtica. No he après a controlar la postura corporal ni la mesura del temps. No em considero especialment disciplinada, més aviat obsessiva.

Arola Editors ha publicat el Teatre reunit de Szpunberg.

Gemma Ruiz, novel·lista

Quan escric em llevo cap a quarts de vuit, dutxa, cafè i clic a l’ordinador. De música no en gasto, quan escric, però com que Ca la Wenling la vaig fer amb la inestimable banda sonora de les obres dels veïns de sota, doncs em posava música de bones vibracions espirituals per compensar els trepans i els cops de mall. I per calmar els ànims i no baixar a fotre’ls-hi pel cap, també.

Escric a casa, en un extrem de la taula del menjador-cuina, allà vaig escriure pràcticament tot Ca la Wenling. Amb Argelagues va ser diferent, vaig ser més nòmada i vaig ocupar taules de moltes biblioteques, sobretot la de l’Ateneu Barcelonès.

Per mi, exceptuant el context tan preocupant que genera la situació actual, escriure és exactament confinar-se. És silenci, aïllament, no fer vida social, només escriure de bon matí fins al vespre, llegir una mica, dormir i l’endemà, sant tornem-hi. I dies i dies i dies i dies així, calcats, fins que acabes.

L’últim llibre de Ruiz és la novel·la Ca la Wenling (Proa).

Albert Lladó, assagista i novel·lista

Em poso un horari. No escric ficció cada dia. Potser, dos o tres dies a la setmana. No més de tres hores. Intento no rellegir-me gaire fins a final del procés. L’escriptori ha d’estar el més buit possible. I sense música. Si és procés de documentació, puc treballar a qualsevol lloc: m’agraden especialment les cafeteries. Si és escriptura, sí que necessito tancar-me a casa. En silenci.

El procés d’escriptura és, per mi, una mena de confinament, sí. La gran diferència és que el trenques quan vols per agafar aire, o per alimentar-te de l’exterior. Sempre hi ha ‘escenes’ esperant-te a l’autobús, al carrer, o al mercat. I per a mi és necessari caminar per ‘preparar-me’ per escriure. Els paràgrafs neixen durant el confinament, però el to i el ritme neixen caminant, en el meu cas.

La travesía de las anguilas (Galaxia Gutenberg) és l’últim llibre de Lladó.

Ingrid Guardiola, assagista

Tinc el mal costum de dedicar poc temps a allò que m’agrada, prioritzo els deures. Deixo l’escriptura en un segon pla. Prenc molts apunts, refaig els apunts, sintetitzo els apunts i llavors escric a raig en breus períodes de temps. Prioritzo les idees a l’estil, de fet, a l’acadèmia vaig perdre l’estil, i ara tinc ganes de retrobar-lo; ho estic intentant. Escric a l’ordinador: sempre, amb pantalla ampla. Abans tenia llibretes, ara les perdo. En tinc alguna, però, hi escric paraules o frases per recordar-me de les idees, però mai cap paràgraf, ja que les llibretes són petites i la meva lletra gran i desmanegada, canviant, després no entenc res. Abans també em concentrava molt: havia practicat molt perquè vaig compartir habitació fins als 23 anys (tinc una germana bessona i després vaig compartir pis i chambre amb unes amigues). Ara el soroll em torna irascible. Val a dir, però, que visc en un barri on el reggaetón sona a tot drap a qualsevol hora del dia; la ira està justificada i a casa és com si Ingmar Bergman es trobés amb De Sica. Kaboom! Trec el cap per la finestra, ja em coneixen. Amb el confinament només puc escriure de nit o a l’hora de la migdiada, sempre que no estigui fent classes online, perquè tinc el meu fill de dos anys i mig fent la cabra tot el dia en un pis no gaire espaiós. Sempre treballo a l’escriptori.

Després de passar tres setmanes confinats amb mainada a casa qualsevol comparativa entre l’escriptura i el confinament és de mal gust. Escriure no és confinar-se, escriure és el contrari del confinament. Confinada –i en contra de la seva voluntat– hi està la gent més vulnerable (presons, CIE, víctimes de violència masclista, camps de refugiats…), però també hi ha els que es confinen per voluntat pròpia per guanyar seguretat, els opositors, els white-collar workers. L’únic oficinista que se’n salva és en Bartleby. Les limitacions dels autònoms hi són, però no tenen a veure amb el perimetratge, són unes altres.

L’últim lliurament de Guardiola ha estat l’assaig L’ull i la navalla (Arcàdia).

Vicenç Pagès Jordà, novel·lista

No puc escriure mentre dura el calendari docent, ni durant les festes de Nadal, ni durant la festa major. He d’estar sol a casa sense classes pendents, o sigui que només escric a l’estiu i en època d’exàmens. Necessito no tenir encàrrecs, ni feina, ni articles per escriure: un buit mental. Tampoc puc escriure si estic molt trist o molt content. L’horari pot començar molt aviat però no pot durar fins gaire tard. No puc escriure si acabo de menjar, i tampoc si tinc gana (això obliga a anar picant). El lloc tant és, sempre que disposi d’ordinador. Si no és el meu, la cosa es complica; en tot cas necessito ratolí. Abans escrivia amb música, ara només en poso quan tinc paletes treballant a prop. Ha de ser música sense lletra, cançons llargues i lentes. El model és Before the beginning, de John Frusciante.

Escric a casa. Rarament escric enlloc més. No he entès mai això de les residències d’escriptors, que semblen llocs dissenyats més per relacionar-se que per escriure (potser per això no s’hi han escrit gaires obres interessants). Per mi, la millor residència d’escriptor és casa meva. Tampoc se m’acut escriure al bar, ni al bosc, ni al terrat. En canvi puc llegir en qualsevol lloc, sempre que no sigui a l’aire lliure.

L’escriptura requereix confinament, però sobretot solitud: un confinament compartit no resulta propici. El 2008, per acabar Els jugadors de whist, vaig passar una setmana al monestir de Poblet, on no es pot parlar ni durant els àpats. Fa uns anys vaig publicar Robinson, la novel·la d’un home que només se sent bé quan està sol al llit: un artista sense obra. Em sembla que el confinament és un tema cabdal per a un escriptor (vull dir un escriptor de novel·les, no de haikus).

Pagès Jordà ha publicat recentment Memòria Vintage (Empúries).

Clàudia Cedó, dramaturga

No tinc massa necessitats a l’hora d’escriure. Puc escriure amb soroll a casa, amb música o sense. He hagut de treballar sempre en llocs estratosfèrics i amb mil projectes al cap, així que per supervivència he après a poder escriure una mica a tot arreu: a platees de teatres (m’agrada molt), a bars, al cotxe, a l’estudi, a casa… No tinc un espai fix, tinc un estudi fora de casa però no sempre hi vaig. A casa no tinc una cambra pròpia, vivim en un pis molt petit. Tinc un escriptori al menjador, és alt i sempre està desordenat, ple de llibres, llibretes i plantes. Hi escric asseguda a un tamboret alt o dreta. Però també em puc posar a la taula on mengem. M’agrada llegir dreta el que he escrit, i caminar o repetir-ho al meu cap. Quan estic en procés profund d’escriptura, de tancament, no m’agrada veure massa gent. Intento obligar-me a fer parons, perquè soc molt apassionada i no dinaria. A l’estiu faig estades a Tivissa, el poble dels meus avis, per escriure. M’agrada anar a la natura entremig de la feina: al mar (a l’estany, si soc a Banyoles) o a caminar pels carrers. I als vespres miro de fer una cerveseta amb amics per desconnectar de tot el dia i veure gent.

Crec que hi ha una cosa que es diu “concentració-total-per-absorció”. I que jo a vegades la tinc. No sempre. Però, quan la tinc… Estic només allà. Tota la resta desapareix, es difumina, i no m’importa què passa al meu voltant, no sento res ni res molesta. I si sento coses, les sumo al que estic fent, em juguen a favor. No em distreuen, al contrari, m’ajuden a concentrar-me més. Això em passa amb dues coses a la vida: amb l’escriptura i amb els orgasmes. Per mi la concentració no va tan lligada a l’entorn, a l’ambient, al que passa fora. Sinó al que em passa dins. Va relacionada directament amb la meva connexió amb el material. Ja puc tenir la taula més endreçada i neta del món, silenci escrupolós, unes flors, llum, un paisatge preciós davant, un cafè deliciós i llibres estimulants al costat de l’ordinador que, si no estic connectada amb la història, si no se m’ha engegat aquella cosa, em distrauré. I al revés: si ja he fet el clic, puc escriure al tren, a la platja o en un soterrani fosc. Al començament, en la fase de documentació, vaig llegint molt sobre el tema, busco, remeno, escric coses en papers, en llibretes –en tinc un fotimer; la preferida és una de gegant que m’ocupa tota la taula, per fer esquemes–, a l’ordinador, en documents en brut, faig moltes, moltes, MOLTES hores (això sí), fins que m’adono que ja he connectat amb la història, que ja existeix al meu cap. “Ja estic a dins”, li dic a la meva parella. I això vol dir que el meu cervell comença a cavalcar per atiar el foc de l’obra, que va bullint a totes hores. Tot el que em passa, el que escolto, el que miro, ho afegeixo, és com llenya que vaig llençant. Totes les converses són mirades des del prisma de la història que tinc al cap. Faig servir molt la gravadora del mòbil per enregistrar les idees fora de casa. I quan estic en aquest punt ja no tinc problemes de concentració. Llavors el problema el tinc, més aviat, per desconnectar. He de vigilar de trobar moments per dinar i per veure gent, perquè sóc absorbent.

Ara mateix, tot això ha canviat. En primer lloc, perquè soc mare d’una nena meravellosa de tres mesos (quasi quatre) que fa teta i molt de riure. I en segon lloc, perquè estem confinats. Ara ja no puc fer mil hores seguides, així que encara amb més motiu he d’esprémer la capacitat de concentrar-me ràpid i en qualsevol moment –entre teta i teta, bàsicament–. No puc esperar que em visiti la verge, he d’escriure quan puc. Com que la nena dorm molt i ara tinc a casa el meu company confinat, el matí és per a mi. Em desperto abans que ells dos. Faig 40 minuts d’exercicis postpart amb una senyora, em dutxo i esmorzo bé. Un cafè americà i em poso a escriure. Fins que es desperten. Després tetes, jocs, contes, migdiades. I aprofitar quan dorm o les estones que està amb el seu pare per tornar-m’hi a endinsar. Com a truc, em va bé tenir llistes de Spotify concretes per a cada obra. Amb Una gossa en un descampat, per exemple, en tenia una que començava amb Apple Blossom i hi havia coses de Cat Power, Portishead, Hans Zimmer, Johnny Cash o The Jesus and Mary Chain. També recordo que escoltava en bucle els primers cinquanta-vuit segons de Cat People, del David Bowie. Amb les lectures que acompanyen els processos d’escriptura em passa el mateix: acostumo a llegir diverses vegades el mateix llibre o el mateix passatge d’un llibre. I també em va molt bé posar-me pel·lícules de fons i anar-les mirant en bucle. El apartamento és de les meves preferides. Ara mateix tinc posat Los pájaros.

Els textos de Clàudia Cedó estan publicats per Comanegra, la Sala Beckett i la Sala Flyhard.

Irene Solà, poeta i novel·lista

A mi m’agraden força als matins, així que quan puc, procuro guardar-me una bona estona als matins per a escriure. Tot i així, els vespres i les nits tenen una energia i una manera de deixar-te apropar al text molt diferent. De manera menys metòdica, escriure als vespres també m’agrada. Jo acostumo a treballar en silenci, o més que en silenci, amb els sons de fons d’allà on sigui que escric. Normalment no escolto música ni la ràdio mentre treballo, a menys que tingui a veure amb la recerca. Les meves eines acostumen a ser una llibreta, un portamines i tots els llibres que vaig llegint paral·lelament al fet d’escriure, i clar, també l’ordinador i el mòbil. Per a mi el fet de tenir Internet i poder satisfer pràcticament qualsevol curiositat o dubte mentre treballo (tenir accés a imatges, mapes, vídeos, documents històrics, entrevistes…) és fantàstic. En general escric des de l’escriptori de casa, però vaig sempre amb una llibreta i un llapis pel món i puc prendre notes o escriure petits fragments des de gairebé qualsevol lloc.

Canto jo i la muntanya balla (Anagrama) és la primera novel·la de Solà.

Núria Cadenes, novel·lista

Ara els horaris, com la vida tota, s’han trabucat: se suposa que tinc les vesprades ‘lliures’ per a la literatura i de veritat que miro d’aprofitar-ho. No sempre me’n surto. La idea inicial era aquesta: matí per a la intendència, vesprada per a escriure; però la realitat és molt més dispersa que això. I hi ha una mena de llosa, sobretot, o una pena, o no sé què és que fa que costi de concentrar-se. La necessitat de comprovar tothora que els teus (la família, els amics, coneguts de lluny o de prop, veïns) continuen bé. L’emoció per tanta gent que dedica tant d’esforç a ajudar els altres, a salvar-los, a salvar-nos. La tristesa pel dolor que s’escampa. I aquesta sensació de servir de ben poca cosa. I sí, l’escriptura és una mena de confinament però no aquest confinament; suposo que és una mena d’aïllament que esculls, o que t’escull, però no aquest pes que se t’imposa. Costa, ja ho he dit. Costa. Encara que sembli que aquest temps que tenim al davant sigui una oportunitat (temps, per fi!), es torna feixuc, irreal i amarganteja. Amb tot, penso que encara em seria més insuportable si, quan per fi hagués passat, me’l mirés i no aconseguís de trobar-hi res de res, ni de profit ni de res. Per això suposo que li he perdut el respecte a la Black & Decker i m’he decidit a penjar els quadres que de fa mesos esperaven trobar el seu lloc a casa. Per això sec cada vesprada davant de l’ordinador i organitzo fitxes, notes, esquemes i pam! escric. Per poder dir que aquell temps estrany i terrible no va passar en va, que vaig fer coses visibles, palpables, concretes, reals: penjar per fi el retrat de Picasso amb barretina, escriure aquest trosset de novel·la.

Escric a casa, a l’escriptori i de cara a la finestra. Necessito el meu espai i omplir-lo o buidar-lo segons m’empetegui: amb música a tot drap o amb silenci absolut. Si volto (quan voltava), duc (duia) sempre una llibreta per apuntar-hi coses, frases, mots o escenes embastades, però, escriure, escric al meu tros de món que és la taula de vidre, el diccionari mig esventrat a la dreta, les bestioles a l’esquerra (el corb de ceràmica, el llangardaix farcit de sorra, la iguana de plàstic groc… no tenen res a veure amb res del que escric però m’hi fan falta), papers i llibres, coses. I les fitxes: tinc un grup d’arxivadors menuts on ordeno les fitxes de paraules o citacions que faig dels llibres que vaig llegint i que després em serveixen d’incitació, d’evocació, de referència. I les cares: guardo postals, fotografies antigues per tenir cares reals que després pugui posar als personatges de ficció. No sempre les faig servir, però m’agrada saber que, si cal, hi són.

L’última novetat de Cadenes és Guillem, la biografia novel·lada de Guillem Agulló.

Marc Rosich, dramaturg

Com que combino l’escriptura amb les classes com a professor i la sala d’assaig com a director, m’és molt difícil marcar-me unes rutines d’hores d’oficina… Abans, per a l’escriptura d’un nou text em funcionava molt el confinament… Darrerament, en canvi, el confinament no ha estat tan fàcil, i he acabat escrivint robant hores d’aquí i d’allà. Cada cop més estic escrivint en cafeteries tranquil·les, que m’agafen on the run, entre la classe i l’assaig, entre el gimnàs o la reunió de torn… Quan tradueixo puc tenir música posada; quan escric una peça nova, el millor és el silenci, o com a molt la música clàssica sense gaires capes sonores: piano sol, sonates de cello… Darrerament, he descobert que treballo més bé fora de casa que a casa. A casa, hi ha les rentadores, els plats per rentar… I sempre és més fàcil procastinar. En canvi, he descobert que a les cafeteries, fins i tot si són sorolloses, aconsegueixo abstreure’m més.

Quan he escrit obres de més gran envergadura, sempre he acabat aïllant-me a algun lloc (residència, hotel…) lluny de l’excés de soroll de Barcelona (soroll entès com a reunions, vida social…). Aquestes estratègies de confinament m’ajuden a enfonsar-me en el material que estic escrivint, a focalitzar i ser més productiu; tot i que cada cop és més difícil escapar de Twitter o Instagram… L’aïllament mai no acaba de ser real.

El confinament actual està essent molt estrany. Cal acostumar el cos a noves rutines: informar-se de les novetats del virus de forma periòdica però no obsessiva, fer gimnàs amb una senyora del Youtube per no encarcarar-se, pensar creativament el menú del dinar i del sopar per donar-nos una mica de varietat dins del tedi, canviar plans en funció de si plou o fa sol (si fa sol cal aprofitar la vitamina D que entra per la finestra). Tot això fa que les hores per «fer oficina», per escriure, es redueixin i sorprenentment el temps és menys del que semblaria. A més, la concentració i l’aïllament mental necessaris per a una creació productiva són molt difícils de trobar: per l’estat de xoc per tot el que està passant, per la incertesa del que vindrà; estar creatiu és més difícil… L’aturada ens ha agafat a tots per sorpresa i inevitablement estem vivint unes setmanes de readaptació a aquesta nova situació; anem més lents. Jo, per exemple, he prioritzat feines més artesanals, feines que em requereixen una menor energia creativa (traduccions, per exemple) que no pas l’escriptura ‘pura i dura’.

Bona part de l’obra de Rosich està publicada per Arola Editors.

Anna Ballbona, novel·lista i poeta

Els horaris d’escriptura em són totalment indiferents. Només que intento que siguin mínimament endreçats i constants. Com que sovint he de muntar un trencaclosques entre les feines de periodista que faig i els projectes d’escriptura que tinc al cap, sempre que trobo l’estona per escriure és un bon moment per fer-ho. El que sí que faig és anar sempre amb una llibreta a sobre perquè prenc moltes notes. Escric a l’estudi de casa però circumstancialment puc fer-ho en altres bandes. No tinc gaires manies en aquest sentit. I a vegades he fet tancaments d’uns quants dies per acabar de donar una empenta a allò que estava escrivint (acabar una primera versió, revisar-ne l’última…).

Per exemple, per escriure la meva segona novel·la, No soc aquí, vaig tenir la beca Montserrat Roig de Barcelona per treballar a l’Acadèmia de Bones Lletres, però també vaig fer feina a la Biblioteca de Catalunya i en algunes cases que puntualment em van deixar. I evidentment, el centre de tot van ser molts dies a casa, amb poca vida social. Sempre treballo en silenci, mòbil silenciat o en mode avió.

El confinament d’ara trobo que té poc a veure amb tancar-se a escriure. Bàsicament perquè el d’ara és forçat i tota l’alteració abismal de la normalitat que comporta fa que estiguis més pendent dels teus, de familiars i amics. Sí que estàs concentrada escrivint durant dies, però el context és de “mínima” normalitat, aleshores no t’hi capfiques, amb si el món està en flames o bé se’n va a mar. Ara hi penses i els primers dies de confinament no va ser fàcil concentrar-se.

No sóc aquí és la nova novel·la de Ballbona, de publicació imminent i reconeguda amb el 5è Premi Llibres Anagrama.

Marina Porras, crítica literària i assagista

Com més marge hi ha per fer alguna cosa més disciplina necessites per a fer-la, i aquest confinament ho demostra. Treballant sense temps i sota pressió és més fàcil esgarrapar hores d’on sigui. El temps que se’ns ha obert en aquest confinament (que són diners perduts de feina) és una lluita contra el temps perdut. Sempre ho és, però ara es veu més clar.

No tinc gaire manies a l’hora d’escriure: a la nit és quan em va millor treballar, perquè hi ha més silenci i menys distraccions. Sobre el lloc: sempre millor a casa, per la capacitat de concentració; però vivim en un pis petit i, en aquests moments, fem torns entre l’escriptori del despatx, la taula de la cuina i el sofà.

¿L’escriptura és un confinament? Conec molt pocs escriptors que puguin permetre’s el luxe de viure en confinament voluntari; tenir tantes hores en una situació de normalitat ha ser fantàstic per escriure.

Porras és l’autora de L’enveja (Fragmenta Editorial).