La Rodoreda que no hem escoltat

Club Editor recupera 'Quanta, quanta guerra...', l’última novel·la que Mercè Rodoreda va publicar en vida.

Club Editor recupera Quanta, quanta guerra…, l’última novel·la que Mercè Rodoreda va publicar en vida el desembre de 1980. El músic i poeta Jaume Coll Mariné signa un postfaci agut i molt treballat que ofereix bones claus d’interpretació d’aquesta obra, una de les menys llegides de l’autora.

Mercè Rodoreda | Foto Arxiu Vilallonga

En una de les últimes entrevistes que va concedir, Mercè Rodoreda va subratllar amb molt d’èmfasi que el seu conreu de temes fantàstics no era, ni molt menys, fruit d’un interès de darrera hora. “La semilla de lo fantástico estaba desde el principio”, li deia l’autora a Juan Tébar en una conversa per a El País a començaments dels 80. Rodoreda li insistia que a La Plaça del Diamant (Club Editor, 1960) ja havia introduït l’element fantàstic quan havia fet que les ànimes dels soldats morts a la guerra civil es presentessin davant de la Colometa. En aquella escena, la protagonista de La Plaça del Diamant feia dies que no menjava i havia decidit que assassinaria els seus fills i es trauria la vida; era llavors quan, a dins d’una església, tenia una al·lucinació espectral on se li representava tot el mal que s’havia comès durant el conflicte i se sentien una pila d’àngels que cridaven esfereïts que tot allò no hauria d’haver passat.

En efecte, si es llegeix amb deteniment el conjunt de la seva producció, és del tot impossible negar que Rodoreda posava els cinc sentits a retratar experiències que anaven una mica més enllà de la consciència de la vida quotidiana. Ja a la primera novel·la que va escriure l’any 1931 –Sóc una dona honrada?–, els personatges s’interessaven per l’espiritisme; a la segona, Del que hom no pot fugir, les llegendes de les dones d’aigua emboiraven la ment de la protagonista; a la tercera, Un dia en la vida d’un home, Ramon Rampell vivia d’al·lucinacions… I així podríem seguir passant pel gat que parla a dins d’un somni a Aloma, pel fantasma de la Maria a Mirall trencat, per les bombolles de sabó que es converteixen en bombolles de vidre a La mort i la primavera… No n’hi hauria prou ni amb els dits de deu mans per comptar els exemples en els quals l’element fantàstic es desplega fastuosament en les pàgines de l’escriptora de Sant Gervasi. Ara bé, si hi ha una novel·la de Rodoreda on l’enigma supura per totes bandes, on la visió estrafeta de la realitat supera de molt la visió racional, aquesta no és una altra sinó la darrera que va escriure: Quanta, quanta guerra… (Club Editor, 1980).

Cal que ens preguntem el perquè d’aquesta insistència en la visió deformada i misteriosa de la realitat d’aquesta última obra. És un gust per l’esoterisme i prou? Al meu entendre, no. En cap cas. Al llarg de cinquanta anys de carrera, Rodoreda va assajar una vegada i una altra la representació dels somnis, de les pors i de les al·lucinacions; i ho va fer per arribar al final de la seva trajectòria i posar-nos al davant dels ulls l’evidència que l’horror del qual és capaç l’ésser humà té alguna cosa de fantasmagòric. Qualsevol experiència pròxima a la mort comporta una sensació de ser fora del temps, d’irrealitat, d’estranyesa… I és això el que l’escriptora sap plasmar amb tanta destresa a Quanta, quanta guerra… 

Si Rodoreda lliga el món de l’inconscient i de les aparicions amb el món de la guerra és perquè en la seva manera genuïna de mirar les coses aquestes dues esferes estan íntimament relacionades. Ella, que va viure la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, observava la vida des de la proximitat a la mort. Per això, en el pròleg de la novel·la, alertava sobre aquest punt de partida: “Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i morts”.

Amb l’estructura de la novel·la episòdica, a l’estil dels Diàlegs dels morts de Llucià de Samòsata o del Satiricó de Petroni, Quanta, quanta guerra… presenta un adolescent barceloní de quinze anys a qui fa poc que se li ha mort el pare i tres germanes petites. Qui sap si per aquest motiu, pel dolor d’una família que s’ensorra, o perquè, com diu ell, la seva mare l’ha avorrit, decideix fugir de casa i anar a córrer aventures a la guerra. Deixa rere seu el record d’un pare que de tant viure de visions havia acabat embogint.

Adrià Guinart, que així es diu el noi, porta un senyal al rostre, “una taca al front no pas més grossa que una llentia”. Amb ella, com que li ho ha dit la seva mare, se sent un Caín i, amb ella també, recorrerà amunt i avall, arrossegant la seva innocència, multitud d’escenaris pròxims al front bèl·lic. No és l’únic senyal que duu l’Adrià, perquè el seu cognom n’evoca un altre de perillós i aventurer, el del bandoler nyerro del segle XVII Perot Rocaguinarda.

L’estigma persegueix el protagonista que ens conta aquesta història. L’Adrià és un jove marcat com també ho eren els personatges de “Nit i boira”, un conte que Rodoreda va escriure tot just acabada la Segona Guerra Mundial i amb el qual reproduïa d’una manera increïblement versemblant l’infern que van viure els deportats als camps de concentració. Com ells, l’Adrià se sent un boc expiatori.

De primer, només la gana i la desesperança omplen els dies dels personatges estrafolaris que l’Adrià es va trobant a la rereguarda. Però més endavant, un jove soldat li explica les seves al·lucinacions d’àngels, i l’Eva, la noia nua que canta entre els joncs, li conta que els seus pares no són els seus pares, que “els seus pares de debò, ella els havia triats, eren el cel i la terra”. D’aquesta manera, a mida que anem avançant en les pàgines de la novel·la, els personatges es tornen més i més singulars fins arribar a Pere Ardèvol, l’amo de la casa vora el mar, que acollirà l’Adrià i li mostrarà què vol dir realment ser portador d’un estigma.

Rodoreda és brillant perquè no ho vol dir tot i perquè alhora ho diu tot. La primera persona de la seva prosa és una declaració de principis. Amb ella, sembla que ens estigui recordant que, a poder ser, cal mirar la vida des de dintre, cal mirar la vida com només un la veu i dir-la, seguint Txèkhov, com no l’ha dita mai ningú. És necessari observar les coses no des del judici que els altres en faran, no des de les expectatives que dipositen en nosaltres. Ben bé sembla com si seguint aquesta idea hagués escrit la seva última novel·la. A Rodoreda no l’amoïnava que d’entrada fos una obra poc llegida -en diverses cartes i entrevistes havia afirmat que estava segura que Quanta, quanta guerra… no tindria gaire popularitat-, no l’amoïnava tampoc que el seu editor Joan Sales no es mostrés gaire convençut del text per l’aire d’“irrealitat” que traspuaven les seves frases. Sense estar pendent del judici dels altres, Rodoreda va dir la guerra des del seu propi jo. Si fins ara no hem escoltat, llegit, interpretat prou aquest text no és perquè la novel·la sigui massa fantàstica, massa enigmàtica… Si fins ara no ens hem abocat prou a Quanta, quanta guerra… segurament és perquè totes les veus que venen de la guerra, de les nostres guerres, ens fan nosa. Als camps de concentració els deportats tenien un somni recorrent: tornaven a casa i quan explicaven la seva experiència, els seus familiars i amics no els escoltaven. Potser ha passat precisament això amb Quanta, quanta guerra… És tan greu el dibuix que ofereix sobre el segle XX que fins ara no hem tingut la força d’ànim de reconèixer-lo i integrar-lo a la nostra tradició. Ara és el moment de fer-ho.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació