En Simon és perruquer, i està acostumat a furgar de mala gana en la vida dels altres. La seva existència és el reflex de moltes ànimes indecises que acaben definides per l’atzar i una vocació gairebé impostada: es dedica a tallar els cabells perquè el seu pare i el seu avi ho feien. Ni més, ni menys. Pateix, també, una ferida emocional que el dessagna, ja que el seu pare va desaparèixer, abans que ell nasqués i tot, a l’accident de Los Rodeos del 1977, una desgràcia parcialment oblidada que es manté com la catàstrofe aèria amb major nombre de víctimes mortals de la història de l’aviació civil. En Simon pateix en silenci el flagell d’una absència sense motius aparents, sense certeses atenuants, sense cos per identificar. Quan, després d’anys de repressió mecànica i instintiva, el dol cimeja dintre seu, comença una tortuosa recerca vital que esdevé detectivesca –i viceversa.
Després d’un hiatus creatiu de més d’una dècada, Gerbrand Bakker (Wieringerwaard, Països Baixos, 1962) torna a la ficció amb El fill del perruquer, novel·la publicada per primer cop el 2022 i editada en català per Raig Verd. L’editorial catalana continua el seu idil·li literari amb l’obra de Bakker, a qui ja ha publicat cinc de les seves novel·les, totes elles traduïdes per Maria Rosich: amb la primera editada en català, A dalt tot està tranquil (2012), l’autor neerlandès guanyà el Premi IMPAC 2010 i el Premi Llibreter 2012. A aquesta la van seguir Deu oques blanques (2013) -guanyadora de l’Independent Foreign Fiction Prize 2013-, Les pereres fan la flor blanca (2015) i Juny (2019).
A El fill del perruquer, Bakker recupera el seu arquetip predilecte: un protagonista alienat, arrossegat per la inèrcia de l’existència, una mena de Holden Caulfield regirat per la melancolia de l’adultesa i socialment paralitzat per una bateria malaltissa de mecanismes de defensa. Ningú el pot mirar per darrere, cap vincle emocional més enllà de l’indispensable. De fons, l’ombra inaturable de la trentena agullona el Simon, una edat on s’és alhora massa jove i massa vell per segons quines coses. L’autor explora aquest limbe vital, però també juga amb l’ambivalència moral: l’espurna que encén l’esperit del protagonista és l’atracció sexual que sent per l’Igor, un noi amb discapacitat intel·lectual que cuida la seva mare a la piscina municipal. A partir d’aquí, d’un episodi purament visceral, en Simon mirarà d’entendre la seva pròpia naturalesa, una interrogació desdoblada entre l’auditoria interior i la investigació exterior.
Narrador avesat de la pèrdua, Bakker empra un estil directe amb cert punt lúdic, fàcil de devorar i delectable de pair. És el seu segell autoral, la contenció narrativa amb llampades d’acidesa, que aplica a microcosmos quotidians d’infinites possibilitats, sigui un petit poble o una granja apartada. L’última plaça recreativa de l’univers bakkerià és, clar, la perruqueria, un espai transitori per la majoria, refugi espinós per un protagonista que decideix caminar voluntàriament a la tortuositat. L’autor gaudeix construint i furetejant aquests ecosistemes ordinaris, gairebé ensopits, que, pam a pam, gestos i paraules, revelen profunditats abissals: a tota la novel·la no s’hi albira cap personatge, principal o secundari, que sigui honest, ni amb els altres ni amb si mateixos, però tampoc són capaços de disfressar uns sentiments que van de quelcom anecdòtic al fet inconfessable.
Aquesta aparent bandera per la senzillesa, la falsa sensació de buidor narrativa, és alhora la millor virtut de la novel·la i un potencial alifac. El lector menys versat en l’obra de Bakker potser toparà de ple amb la barrera d’entrada que és descobrir cert ostracisme de la metàfora en virtut d’una pragmàtica dialectal. Tal vegada pot sentir-se desencantat per uns girs de guió i solucions argumentals més pròpies del teatre de l’absurd neerlandès que d’un melodrama familiar. Un escenari improbable, en qualsevol cas, per la dificultat afegida que comporta resistir-se al ritme trepidant de la lectura i les grans estructures narratives que la sostenen: una reflexió sobre el determinisme paternofilial que ens configura de sotamà, del sentiment a vegades imperceptible de l’abandó, de la distància capital entre els vincles familiars amarrats amb pinces i d’altres forjats a foc intens.